Ara fa un any, confinats a casa des de feia 24 dies, en una situació sense precedents en els nostres més de cinquana anys de vida, una crisi econòmica galopant i amb el meu germà a l'unitat de cures intensives de l'hospital "2 de Maig" de Barcelona, sense una idea clara sobre si una persona sana, esportista i no fumadora de 48 anys se n'acabaria sortint, encara corprès per l'abast del que ens estava passant, vaig escriure un article (9/07/2020: "Disbauxa, despropòsits, desconfinament") que, a un any vista, continuo subscrivint en la seva totalitat. No em podia creure el que ens estava passant. La "grip espanyola" de 1918, última referència de pandèmia mundial, quedava tan lluny que el meu avi matern, pou d'història de la família, tenia 4 anys quan es va esdevenir i ni tan sols en va tenir cap memòria. Els nostres avis i besavis van viure dues guerres, una espanyola i una mundial, però no una pandèmia d'enemic invisible, microscòpic.
Escrivia aleshores, i subscric ara: "Alguns dels nostres hàbits llatins, mediterranis, costaran de recuperar, i potser aquí també, res mai no tornarà a ser igual. Ens podrem abraçar pel carrer? Ens podrem fer petons sense màscara i amb llengua? Podrem anar als restaurants més de quatre persones? Ens podrem tocar en públic i sense guants? Podrem viure els concerts sentint les aixelles dels veïns enganxats a les nostres? De quina manera tornarem a les platges, amb dos metres de separació entre tovallola i tovallola? I a les platges nudistes? Podrem anar-hi a pèl però amb la mascareta com a única prenda obligatòria? Tot plegat fa mitja por. Preguntes sense resposta però sobre les que haurem d'anar pensant. No sigui que el coronovirus ens prengui alguna cosa més que tot el que ja ens ha pres fins ara.".
Ha passat un any, hem avançat de forma difícilment pronosticable fa només 365 dies pel que fa a la vacuna (un èxit col·laboratiu sense precedents de les comunitats científiques mundials) però malgrat això, gairebé tot segueix igual. Com deia el poeta: "Som on som, i més val saber-ho i dir-ho". Als països més civilitzats de l'Europa civilitzada, el Covid segueix desvocat.
Hem perdut llibertat i drets a passes de gegant. Tot allò que havíem aconseguit com a societat els darrers 30 anys ho hem perdut en un parell de bugades. Als nostres governants els ha faltat temps per a posar restriccions, barreres i confinaments impensables només uns anys abans. Allò que no s'atrevien a fer d'ofici els polítics, la pandèmia els ho va posar en safata de plata.
Les nostres vides han canviat de forma tan radical en només un any que ara mateix, la mascareta constitueix una prenda més del nostre vestuari. No concebim, al menys de moment, la vida, sense el gel hidroalcohòlic, la distància social i la mascareta. En el meu cas, hi ha amics de l'ànima que no veig des del Setembre de l'any passat. Una situació així és insòlita a la meva vida, a les nostres vides. Però com a membres de l'espècie Sapiens Sapiens hem après a sobreviure en les circumstàncies més extremes, més adverses, i justament per això, ens hem habituat amb facilitat a termes abans irreconeixibles com ara: "prosicat, confinament comarcal i municipal, bombolla de convivència i toc de queda". Ni en els pitjors temps de la dictadura franquista hi ha haver tantes restriccions.
Ens hem acostumat a viure amb una menor interacció social directa i molt més per tauleta interposta. Els hangouts, els meets, els teams, els ciscowebex han entrat a formar part de les nostres vides i ja no en sortiran -en major o menor mesura, continuarem eliminant viatges i els substituirem per reunions virtuals- .
No sé si ens farem més sans, però al menys, sí menys pobres i sí més sostenibles. Ho escrivia fa un any: era una disfunció anar a missa de 12 al Vaticà des de Girona i tornar a ser a casa al vespre. La videoconferència mai podrà substituir l'escalf d'una reunió presencial, però al menys permet que la roda segueixi girant. Molts no s'han acostumat al nou paradigma, però si fan un exercici de pensament racional descobrirant que el futur està fet de virtualitat i de sostenibilitat.
Desconec si serà el futur que volem. Desconec si serà el futur que jo voldria, però serà una realitat contra la que no podem lluitar. En 20 anys no hi haurà gasolineres com les entenem avui, ni una quarta part de les oficines bancàries, potser ni tan sols diners físics...
I el pitjor, el futur a curt termini. Mentre estem discutint sobre les dosis de vacunes que no arriben, americans i britànics han promès la immunitat de grup abans de finals de juny. Porten ritme per aconseguir-ho. I la UE? Anem tard i no sembla que s'estigui fent prou per a corregir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada