Ara fa més o menys un any escrivia això:
"És una obvietat afirmar que hi haurà un després, que després de la nit tornarà a sortir el sol, que tornarà a haver-hi llum i vida i abraçades i petons.
Però també em sembla foça evident que hi haurà un abans i un després, en el sentit que malgrat el que diguin els apologetes de la desmemòria humana, res no tornarà a ser exactament igual. No hi haurà una orgia de consum desbocat quan les autoritats sanitàries ens diguin que això s'ha acabat. Potser en un primer mement, però no serà durador. La por s'haurà instal·lat a les nostres llars i la por el el consum són vectors que avancen en direccions contràries. Més ben dit, la por que ja està instal·lada a les nostres llars trigarà molt de temps a marxar. Molt més del que molts es pensen. La por alimenta els resorts de la memòria, encara que els Sàpiens Sàpiens siguin tan -i cada vegada més- curt-terministes".
Doncs no puc sinó reafirmar-me, un any després, en les meves paraules d'aleshores.
Si una vegada superada la primera onada del virus a nivell europeu, cap allà a finals de maig, amb balanços parcials dels suposats experts que postulaven quins països ho havien fet bé i quins malament s'escrivia arreu que si s'alleugien les restriccions hi hauria una segona onada passat l'estiu del 2020, però que després, entre el que hauria après el sector mèdic i la quasi-certesa de la disponibilitat de vacunes accessibles a escala mundial, la pandèmia de coronavirus passaria a ser història, com ja ho era a molts països de l'Àsia, encapçalats per la Xina, s'han demostrat previsions completament errònies.
Costarà molt recuperar la nostra vida d'abans de la pandèmia. Malgrat les vacunes. D'aquí a un segle, o fins i tot menys, els llibres d'història, o els suports digitals que hauran remplaçat els llibres, explicaran els impactes econòmics, socials, medioambientals i fins i tot antropològics que la pandèmia haurà causat i que deixaran seqüel·les que duraran el que a molts els semblarà una eternitat. Com sempre, en totes les crisis, hi ha guanyadors i perdedors. Alguns hauran guanyat, econòmicament parlant: laboratoris farmacèutics, empreses d'alimentació, empreses de productes per a la llar, tots però haurem acabat perdent: llibertat individual, temps robat insubstituïble, impagable amb diners, optimisme, equilibri emocional i fins i tot mental.
Em deia l'altre dia una veïna de Girona que té una consulta de psicologia a l'edifici on visc, que mai de la seva vida havia treballat com ho està fent ara, que treballa de dilluns a dissabte, deu hores al dia i que no dona l'abast. No és un cas aïllat, en conect molts d'altres. La nivell de problemes emocionals i mentals i la taxa de suïcidis s'han disparat d'un any ençà. Alguns dels fenòmens de desobediència, negacionisme sobre el covid i per extensió sobre les vacunes i esclats de violència aparentment gratuïta, responen en gran part al neguit, desencís, desesperança i falta de perspectiva que la pandèmia va ocasionar ara fa un any però que encara dura.
Efectivament, a bona part d'Europa ens estem enfrontant a una quarta onada que torna a obligar a països com Polònia, Itàlia o França a re-confinar part de les seves poblacions. I el pitjor és que fins que la immunitat de grup no estigui extesa per tot el planeta (i això va per molt llarg) no tindrem la possibilitat de fer alguna cosa semblant a la nostra vida d'abans. Mentrestant, una població esgotada, fastiguejada, empobrida i desesperada comença a qüestionar l'autoritat de qui els confina, cosa que comença a crear una escletxa en el sistema que ha mantingut el status quo els darrers 150 anys. I això, de durar gaire temps més, pot portar a situacions del tot desconegudes i imprevisibles.
La nova normalitat és un sucedani molt dolent, res que es pugui semblar a la vida que portàvem abans de la pandèmia. És ben cert que els humans, com les rates i els coloms, tenim una insòlita capacitat de supervivència que acaba provocant que ens acostumem a tot a una velocitat vertiginosa. Una prova evident n'és l'ús de la mascareta. En el meu cas, en alguna ocasió que he sortit de casa sense portar-la, m'he sentit tan malament, que encara que només anés a llençar les escombraries a la cantonada he girat cua i he tornat a pujar a buscar-la.
Però com precisament com que ens agrada allò que provoca alegria i alliberament d'endorfimes, trobem a faltar l'espontaneïtat, les abraçades, les trobades amb els amics, els petons, les cançons, els crits, els plors...però tot això, fins i tot una vegada vacunats, trigarà a tornar amb la mateixa intensitat que abans de la pandèmia. I com que això molts ja ho comencen a sospitar, ens tornarem, col·lectivament, més assiàtics en contraposició a la nostra mediterraneïtat.
Ens tocarem menys, ens acostarem menys, i malgrat que en alguna ocasió he escrit que quan la immunitat a nivell global estigui garantida tornarem als nostres mals hàbits, mai més ho serà en les proporcions i les magnituds de creixement infinit que teníem instal·lades a les nostres vides.
I les nostres economies, a nivell estadísticament col·lectiu, trigaran molt a recuperar el nivell pre-pandèmia. Un estudi del "Freemarket corporate intelligence" del 19 de febrer resumeix literalment la situació que ens espera a curt termini amb el títol del seu informe "Rebrot segur, recuperació dubtosa". Una dada per a la reflexió: la caiguda de l'economia espanyola el 2020 ha estat la major contracció d'activitat econòmica des del 1936, any en que va començar la Guerra Civil espanyola.
El més cert d'aquesta nova situació és afirmar que les certeses han deixat -fins a nova ordre- d'existir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada