El final dels "Ciudadanos"

També podria have titulat aquest article "Días contados", demanant el títol prestat a la gran pel·lícula d'Imanol Uribe.

La ràpida i astuta maniobra del PP a Múrcia aquesta setmana que avui s'acaba, no tan sols ha desmuntat la moció de censura amb la que Ciudadanos i PSOE pretenien desbancar el PP del govern de la comunitat sinó que ha suposat l'estacada segurament definitiva a un partit que com que no és ni carn ni peix no reuneix les condicions objectives de supervivència, i en un entorn cada vegada més polaritzat això és encara més cert.

I de fet -com el capità de vaixell Francesco Schettino, que en comptes de ser el darrer en abandonar el Costa Concordia el gener de 2012 quan va col·lisionar contra una roca en va voler ser dels primers- molts dels seus dirigents, que comencen a ser plenament conscients que la patacada que se'ls acosta acabarà amb les seves possibilitats de guanyar-se la vida, ja fan com les rates i Schettino i són les primeres en abandonar un vaixell que ja fa aigües per tots els costats.

És així de trist. Els tres trànsfugues que han permés desarticular la moció de censura de Múrcia ho han fet a canvi de càrrecs al govern de la regió. Així de trist, així de real. 30 monedes de plata. El preu de la traició.

La Lorena Roldán, flamant dirigent del partit a Catalunya va córrer a refugiar-se al PP veient el que se li venia al cim (en aquest cas però no va calcular del tot bé, però aquesta és una altra història). Fran Hervías, qui va ser home fort de l'Albert Rivera, va anunciar ahir que deixa Ciudadanos i fitxa pel PP. En Pablo Casado s'està fregant les mans amb la fruició del que sap que reclutarà desertors i recullirà vots. En Toni Cantó, actor de sèrie C i home fort de Ciudadanos al País Valencià, trànsfuga professional (que acabarà a VOX,  i si no temps al temps), té una guerra oberta qüestionant el liderat d'Inés Arrimadas. La batalla està servida, tant que l'Arrimadas ha hagut de convocar d'urgència una executiva extraordinària per demà dilluns.

Ciudadanos, recordem-ho, nascut el 2006 amb una única finalitat: combatre i acabar amb el nacionalisme català, i que després es va voler vestir amb una pàtina de partit lliberal quan va voler fer el salt a la resta d'Espanya, ha perdut del tot la raó de ser. Li passa el mateix que li va passar a la Rosa Díaz, una altra trànsfuga professional, que després d'estar molts anys al PSOE al País Basc, es va anar dretanitzant i radicalitzant fins al punt que va deixar el partit i va fundar Unión Progreso y Democracia l'any 2007. 

I qui hi havia de fundadors a més a més d'ella mateixa? Oh curiós! Personatges molt implicats a la creació de Ciudadanos: l'Albert Boadella (un ressentit), o l'Arcadi Espada (un altre) o el Fernando Sabater (un tercer). El seu zènit va arribar a les eleccions del 2011, quan van arribar a obtenir gairebé 1.150.000 vots. Però com que era -l'igual que Ciudadanos- un partit sense ideologia, més enllà de voler combatre el nacionalisme, va acabar com va a acabar, diluït dins de Ciudadanos. Un altre gran abanderat del nacionalisme espanyol, Mario Vargas Llosa, va fer costat públicament a tots dos partits, en diferents moments.

No cal ser taumaturg per entendre que a Ciudadanos li queden pocs telenotícies. Senzillament no té raó de ser. Per la dreta més moderada els desborda el PP, que recollirà molts dels seus vots i per la dreta més extrema, VOX se'ls ha acabat menjant. La part més liberal i menys de dretes, acabarà una altra vegada al PSOE. Això és exactament el que ha passat a Catalunya a les darreres eleccions, on han passat de ser la primera força política al Parlament, amb 36 diputats, a tenir-ne només 6. 

I això és el que segurament succeirà abans que no hi tornin a haver noves eleccions generals a Espanya. Temps al temps.