L'espectacle que el polítics han donat aquests darrers dies -que comença amb la lamentable entrevista de la Cristina Puig a Joaquim Torra al FAQS, i acaba amb els Twitts de la Isabel Díaz Ayuso de la sèrie "Comunismo o libertad", passant per traicions de baixa volada per un miseràble càrrec públic i un plat de mongetes, desercions un dia per anar a petar a un altre partit el mateix dia- fan que necessàriament la ciutadania acabi perdent la confiança i el respecte a uns polítics que, en molts casos, només es preocupen de la seva supervivència i ni tan sols tenen la decència de dissimular. I malgrat tot, com en el cas d'una relació malaltissa talment com una addicció, els continuem escoltant, rient-los les gràcies i anant-los a votar.
La narració surrealista dels plors i la solitud de Quim Torra a la Casa dels Canònges és d'un baix to indigne d'un president de la Generalitat. En Quico Sellés, col·laborador del programa així ho va penjar a Twitter i es va desfermar un catacliste. Però sí som objectius i això és el que se'ns hauria de demanar com a ciutadans i contribuents, el balanç del 131è president de la Generalitat de Catalunya és senzillament patètic. Que tot un president de la Generalitat pugui ser destituit per penjar una pancarta i retirar-la fora de termini, n'és proba més que suficient.
En això però, Madrid s'assembla cada dia més a Catalunya. Els dos motors de la penísula empatats en mediocritat, processisme, el joc dels disbarats i de veure qui la diu i qui la fa més grossa ("Madrid es España y España es Madrid"). La Cristina Cifuentes, anterior presidente de la Comunidad, la del màster falsificat, era una alta estadista en comparació amb la Díaz Ayuso, que té un to tan i tan baix, línia Quim Torra, que podria ser una alumna avantatjada de Donald Trump o Steve Bannon.
I malgrat això, les enquestes electorals que s'han publicat aquesta setmana vaticinen una còmoda victòria per a ella, que podrà governar en aliança amb VOX i amb el que quedi de Ciudadanos, si és que n'acaba quedant res.
Pablo Iglesias, amb qui discrepo ideològicament en gairebé tot ha tingut la valentia política (a més a més de ser l'únic polític que ha defensat al Parlament espanyol la necessitat d'un referèndum negociat per a Catalunya i l'únic que va anar a veure els presos polítics a Lledoners) s'ha suïcidat políticament deixant la vice-presidència del govern espanyol per concórrer a les eleccions a Madrid. La decisió d'Errejón de no voler-se presentar conjuntament fa que les probabilitats de tenir un bon resultat siguin mínimes (nul·les, de fet). A l'esquerra en general i espanyola en particular li passa al que als socis i simpatitzants del Barça, tendeixen a l'autodestrucció en tot allò que toquen.
En Toni Cantó, un personatge que si la política fos seriosa no l'haguessin admès mai (i de fet hauria d'estar prohibit entrar a fer política sense passar un examen -del que podríem acordar els continguts entre tots, però com a mínim una acreditació, per favor-).
A Catalunya continua també el llastimós espectacle de la negociació a tres bandes, 34 dies després de la celebració de les eleccions! El nivell de la discussió és de l'alçada de la sola d'una sabata: repartiment de conselleries, com al pòsit amb la subhasta de les gambes, i discussió sobre el model de BRIMO que volem tenir i si els policies han de fer fregues als anarquistes i als que reventen vidres i cremen caixers o contenidors o només els han de deixar marxar sense dir-los res, i sobre tot sobre tot, sense que se'ls escapi una sola bala de goma, que ara, en plan modern en diuen "foam" (traduït literalment del l'anglès: escuma). L'estupidesa humana no te límit deia l'Einstein, i jo ho ratifico.
I malgrat tot i els escàndols amb els que ens regalen dia sí i dia també, fan com si res no passés i no només no els cau la cara de vergonya sino que en molts casos, acaben celebrant les barbaritats que diuen i fan i que la seva corrua de seguidors acrítics i encegats no paren d'aplaudir, retwittejar i amplificar. I els torturats ciutadans continuen anant a votar i paguem impostos de forma religiosa, sense ni una sola queixa, com els xais quan els porten a l'escorxador.
De tot això i de moltes altres coses tindrem temps de pensar, abastament, quan ens tornin a confinar passada la Setmana Santa. Ja se sap, aquella setmana en la que tothom aprofita per recloure's i pensar el la mort i passió de Jesucrist Nostre Senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada