Un mal començament

La sessió de constitució de la mesa del Parlament de la XIIIena legislatura no augura gaire res de positiu. Que el país està dividit en dues meitats ho sap tothom i que això és així des de fa molt temps, amb lleugeres basculacions cap a un costat o cap a l'altre. Som el país de la tempesta perfecta. Dos blocs aparentment irreconciliables i amb vetos previs deixats anar durant la darrera campanya que ho fan si cal, encara més complicat.

El discurs de la Laura Borràs en la presa de posessió com a presidenta del Parlament de Catalunya en va ser una mostra ben palmària. Era veritablement necessària tanta retòrica buida de continguts, tan partidista, tan buscadament bel·ligerant contra tots, repeteixo, tots els altres? La Borràs, és d'aquells que sembla està fermament convençuda que si no penses com ella (en matèria indepe com a mínim), no ets dels seus, sinó dels altres. I s'ha acabat el discurs. Ens omplim la boca del mandat de l'u d'octubre i s'ha acabat el pastís. I llavors parlen de la intolerància del feixisme.

Confrontació contra tots els altres. Paraules de record per a la Carme Forcadell i ni una de sola per al president sortint, Roger Torrent, el qual en el limitadíssim esquema mental de la Borràs deu ser considerat un personatge que ha comès alta traïció. Una mala llet que denota l'esquema mental del personatge.

En fi, és evident que és un mal començament. Amb això no vull dir que s'hagin de perdre determinats principis i que no es pugui aprofitar per recordar els presos polítcis i els exiliats i continuar reclamant els indults, un referèndum legal i una negociació amb l'Estat, però això no ha de ser incompatible amb preservar el sentit comú -ja que el capdevall els ciutadans (tots) som els que paguem els sous als polítics- i definir i, al menys mencionar en el discurs de presa de possessió, totes les altres prioritats no relacionades amb la independència, que són moltes.

Però no. Una altra oportunitat perduda. Moltes paraules altisonants contra el masclisme i el feixisme i molta posada en escena, i poca cosa més. La videoconferència amb en Carles Puigdemont acabada la presa de possessió no calia que fos publicitada amb tants altaveus. Era senzillament innecessari. 

En Toni Soler, periodista que no pot pas ser precisament titllat d'unionista ans al contrari, escriu avui en el seu article dominical a l'Ara, que "quan es tracta de formar majories de govern i fer política de veritat, s'imposen els esquematismes més baixos de sostre, els blocs, la disciclina". Té raó.

Escollir la Laura Borràs com a Presidenta del Parlament segurament ha estat un peatge inevitable, però aquí l'única que va dir el que calia va ser la Jéssica Albiach (força a les antípodes del meu posicionament polític, però plena de coherència i sentit comú) en recordar que ERC havia dit per activa i per passiva que una persona imputada de corrupció no podria ser en actiu al seu partit, i malgrat tot han hagut de passar per l'adreçador. Ja se sap que la política fa mals companys de viatge, però no vull ni pensar la possibilitat que el Parlament hagués estat presidit per algú de la CUP. Haguessim estat la riota del planeta, a més a més d'un caos polític i judicial que hagués acabat malament amb una altíssima probabilitat. Sembla cantat que la Borràs no acabarà la legislatura, però tot i així, el relat pot més que la sensatesa.

Si no volem perdre una altra legislatura, i és ben evident que el país no s'ho pot permetre, caldrà deixar de banda la política de fronts i la gesticulació estèril i entendre que aquesta haurà de ser una legislatura de, en paraules d'en Toni Soler "majories variables". Seria el més normal en un parlament democràtic (amb l'única exclussió, aquí sí que hi estic del tot d'acord, de VOX).

El país necessita de grans acords transversals més enllà del debat de la independència i de la represa del diàleg polític amb Madrid. No es poden perdre quatre anys més en gesticulacions inútils. El debat sobre la independència no pot obviar els grans reptes de país que necessàriament caldrà abordar amb majories àmplies: la sortida de la pandèmia, la recuperació econòmica, el suport els que el coronavirus ha deixat més malmesos, l'aprofitament dels "Next Generations Funds" de la Unió Europea, un paquet de 750.000 milions d'Euros dels que a Espanya n'hi arribaran 144.000, que constitueixen una extraordinària oportunitat de modernització i de generació d'industria 4.0, recerca i desenvolupament i creació d'ocupació de qualitat....

Per fer tot això calen majories transversals amples, i com abans deiem al país: "anar per feina". Tot serà però foc d'encenalls si el nou govern s'entesta en fer "el mandat de l'u d'octubre" la seva prioritat.