Si d'una cosa podem tenir certesa en relació al COVID-19 és que encara no en sabem gairebé res. Sí que és cert que la comunitat mèdica i la científica han fet passes de gegant en la consecució d'una vacuna i en la disminució de la seva letalitat, però també és cert és que se segueixen desconeixent els mecanismes de transmissió i com evitar el contagi.
No deixa de ser sorprenent que durant la primera onada ara fa un any hi havia països estrella (Portugal, Grècia, Eslovàquia) i països pària (Itàlia, on tot va començar a Europa) o Espanya, però que això ha anat evolucionant de forma molt diferent per països i és encara un misteri, constitueix l'única realitat tangible.
Avui, l'editorialista del New York Times David Leonhardt escriu: "New coronavirus cases are declining in countries with high vaccination rates. Then there is Europe", que traduït literalment vol dir: "Els nous casos de coronavirus estan disminuint als països amb una altra ràtio de vacunació. A part tenim Europa".
Efectivament, mentre a Madrid la festa continua (els francesos tenen literalment copades les habitacions d'hotel, i omplen restaurants, bars i terrasses i qualsevol establiment on es serveixi quelcom de beure o de menjar) i a la resta d'Espanya s'aixequen moltes restriccions, Itàlia torna a estar pràcticament confinada del 15 de març al 6 d'abril (hem tornat a veure als telenotícies aquelles esgarrifoses imatges de carrers buits i carreteres sense cotxes que tots plegats vam viure ara fa un any) i a França van pel mateix camí.
És una constatació doncs que a Europa, amb un percentatge global de vacunació que no és gens negligible, les xifres no són gens positives.
Itàlia, per exemple, ja ha vacunat 6,5 milions de persones, xifra que representa un 11% de la seva població (2 milions amb la segona dosi) i malgrat això, la corba de contagis està, literalment desbordada, com mostra el gràfic adjunt. Un any després del primer confinament, amb la població exhausta, empobrida i amb els drets seriosament retallats, estem pitjor que allà on érem. Amb menys letalitat, cert, però molt pitjor en termes de contagis i pressió hospitalària.
De fet les dades actuals, amb la vacuna en marxa, són infinitament pitjors que les de la primera onada ara fa un any. Explicacions? De moment ni una. Sembla un misteri.
Per què Polònia, amb un 12% de la seva població vacunada (primera dosi) és el pitjor país d'Europa en matèria de contagis? Ningú no s'ho explica.
Què és el que segurament s'ha fet malament? Una negociació (molt) ineficient que ha primat un preu baix en comptes d'un lliurament ràpid (a diferència del que han fet països com el Regne Unit, Israel i els Estats Units), una excessiva burocràcia que ha alentit significativament el procés de signatura dels contractes, i un escepticisme sobre la vacuna per damunt de cap altre país del planeta (a Europa ens agrada la contestació i l'anarquia -a Barcelona encara més-). Avui mateix, sense anar més lluny, parlant amb un banquer del Chase Bank a Columbus, on hi tenim una de les fàbriques, em deia que, amb 42 anys acabats de fer, aquest divendres li administren la primera dosi. N'hem d'aprendre molt encara.
I mentrestant, aquella llum que començavem a veure al final del túnel es va tornant més petita cada vegada que passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada