Tenia d'altres temes a la recàmara per escriure però la realitat és tan tossuda que em fa canviar la prelació de prioritats en els articles que tinc pensat escriure.
Avui l'Antón Costas, catedràtic d'economia de la UB i tertulià d'en Basté a RAC 1, en un article molt raonat, com tots els que escriu, defensava que la pèrdua de qualitat de les decisions polítiques està directament relacionada amb la hiperideologització de la vida política des de fa aproximadament una dècada, no només a Catalunya, també a Espanya (el cas del master fals de la Cifuentes, aquests dies altra vegada a l'ull de l'huracà com a conseqüència del seu judici, no fa res més que provocar vergonya aliena).
No li manca la raó. Els discursos de VOX o Podemos en són una mostra més que evident, per part de polítics que ja estan ocupant posicions de poder i que, de forma molt preocupant -i amb gairebé total impunitat- diuen (i fan) veritables barbaritats sense posar-se vermells.
A casa nostra la cosa no és pas gaire diferent. Uns per mediocritat malgrat que hi posin voluntat i fins i tot ganes (no n'hi ha més i com deia la meva àvia, en pau reposi, "d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar" ....aquest és el nivell...Chakir El Homrani, Alba Vergés, Meritxell Budó...) però a d'altres, el radicalisme ideològic els ha menjat el (poc) cervell que tenien.
Radicalisme d'altra banda que no s'acaba d'entendre - procedent de gent amb formació universitària, que mai no han tingut problemes econòmics i que estan perfectament vivient de la "moma" pública- sobre tot perquè en molts casos es tracta de gent més aviat de centre-dreta o dreta, que es sentien, no fa tants anys, perfectament còmodes militant a la Convergència i Unió d'en Jordi Pujol.
Molts d'aquests sinistres personatges ocupen posicions a les llistes d'aquest engendre indescriptible anomenat Junts x Cat, que no se sap ben bé què caram és, més enllà de ser un projecte teledirigit des de Waterloo per un Puigdemont que cada vegada viu més allunyat de la realitat i que em fa la sensació que ja no sap què fer per tal de salvar els (seus) mobles. I la prova és que les mostres de la radicalitat (enyoro el discurs radical però coherent de la CUP, quan sento a molts de Junts x Cat) que professen aquests personatges no sembla tenir límits. Insisteixo, de persones que fa només 10 anys jo hagués pensat que eren més o menys "homologables". Res més lluny de la realitat d'avui.
El més preocupant de tot (en relació a la meva opinió sobre el seu equilibri mental) és que a més a més aquests imbècils utilitzen Twitter per a publicar les seves diarrees mentals -i després ho proven d'esborrar-. Només els idiotes poden actuar d'aquesta manera. Vegem-ne alguns exemples:
Del tal Josep Sort, poc cal afegir, al twit que va escriure que el classifica perfectament i per sempre més: "Colau no és res més que una puta histèrica espanyola. De fet no mereix ni aquest tuit", o un altre d'anterior: "Farem neteja d'espanyols! Promès". L'individu, president de Reagrupament i membre de Junts x Cat ha estat expulsat del partit i ha dimitit de tots els càrrecs...El que més em preocupa és que un energumen com aquest, feixista, supremacista, nazi i idiota pogués estar a les files d'un partit com a canditat, encara que hi concorregués amb el número 65 i, el pitjor, que continui essent professor de la UB...Així anem.
Del tal Josep Costa, eibissenc, vicepresident del Parlament de Catalunya, poc de bo en podem dir. Curiosament també milita a Junts x Cat, formació que sembla haver acollit amb fruició una gran part de les despulles humanes de Catalunya. Llicenciat en dret i home de confiança de Puigdemont, també és professor associat de la UPF -i això em fa obrir la reflexió que sembla preocupant que qualsevol descerebrat pugui acabar essent professor d'una universitat catalana- i és un habitual de les "fake news" a Twitter, línea Donald Trump. Però pel que se'l recordarà més (enllà també de consignes xenòfobes i racistes) és pel fet que un micro el va enxampar el juny de l'any passat oferint un pacte a un diputat de Ciudadanos per a pactar en contra del president del Parlament, Roger Torrent, per evitar que aquest pogués fer-se una foto amb un xec del Parlament per a combatre la pandèmia. Lamentable.
D' Elsa Artadi i Laura Borràs, les perles ascendents de Junts x Cat, també els fets parlen per si sols. Les barbaritats i el fanatisme dels que fan gala (dues pijes que semblen sortides de Sarrià-Sant Gervasi que llueixen bosses de moda i roba molt cares), també fan que es desqualifiquin elles soletes. Avui mateix, sense anar més lluny no han tingut cap vergonya en defensar, alt i clar, una mentida més. Han afirmat en un acte de campanya (o pre-campanya, o el que sigui que siguin els actes que els polítics comencen a fer aquests dies) que si l'independentisme supera el 50% dels vots a les properes eleccions catalanes, portaran a terme el "mandat" de l'1 d'octubre de 2017. Diu la senyora Borràs, literalment, amb Artadi fent-li de telonera: "Nosaltres existim per a això, tenim el mandat de l'1 d'octubre, el portem al programa no electoral, sino de partit, és el que manifestem, aquesta lleialtat a l'1 d'octubre, i aquesta voluntat d'implementar els seus resultats; això és el que farem, és el que fan les nacions que volen ser independents...". Del Covid, de la situació econòmica de Catalunya, dels autònoms, dels hospitals, dels sanitaris, del que la gent necessita de debò en una de les pitjors crisis dels darrers vint-i-cinc anys, ni una sola paraula, com no podia ser d'altra manera.
Com diria l'admirat Johan Cruyff (i em sap greu repetir-me, però és que no ho puc evitar): "no hase falta desir nada más". L'absenció de Portugal de diumenge passat a les seves presidencials, serà una broma comparada amb la que tindrem aquí.
Si vaig a votar, només ho faré amb una pinça ben grossa al nas i amb l'únic objectiu de frenar VOX. Ja és ben trist!!
ResponEliminaComparteixo 100 % tot el que dius.