Fa uns dies en Francesc-Marc Álvaro escrivia a la seva columna a La Vanguardia de la poca motivació de molts ciutadans (en el seu cercle de coneguts i saludats) per a anar a votar en les actuals circumstàncies, i no pas només per la situació de la pandèmia.
La mediocritat dels nostres polítics, el seu curt-terminisme, l'escassa amplitud de mires, les rivalitats caïnites, el baix to del discurs (els "ovaris inflats" de la consellera Alba Vergés d'aquesta setmana donen una clara idea del nivell...), la manca de generositat, la nul·la empatia no només pels adversaris, sino també pels matixos socis de govern..., tot plegat fa que ja en circumstàncies normals a un li vinguin ganes d'engegar-ho tot a pastar i no molestar-se en anar a votar (aquest era l'argument central de l'Álvaro amb el que coincideixo plenament). No és gens difícil imaginar com aquests factors s'agraugen amb la pandèmia.
Un dels temes de conversa recurrents d'aquests darrers dies és el de que et caigui la desgràcia gairebé demoníaca de ser escollit com a membre d'una mesa electoral i haver de passar dotze hores exposat. Aquesta càstig bíblic al·leatori però li caurà de forma segura a 75.000 ciutadans del país que, en la immensa majoria amb total resignació i obligats per la coherció de les sancions -civils i fins i tot penals- que provocaria la desobediència, es veuran forçats a presentar-se com a membres de les meses. Excepte en el cas del meu fill gran, que veu un incentiu en els diners que es paguen per ser membre de la mesa (joventut...), no conec ningú a qui això li faci cap mena d'il·lusió.
Malgrat la manca absoluta de ganes, i que sense cap convicció he demanat el vot per correu, sense haver decidit encara -quan ho vaig demanar- si una vegada acreditat en faria ús, he decidit finalment, de fet ho vaig fer ahir, que votaré.
I ho faré no només perquè els jutges del TSJC en la seva interlocutòria d'aquesta setmana per a tombar cautelarment el decret d'ajornament de les eleccions al govern de la Generalitat, escriuen sobre "l'interès intens" (al damunt no saben ni escriure...) de la ciutadania per celebrar eleccions, sino precisament per això.
La judicialització de la política és cada vegada més escandalosa i en el cas de la política catalana és molt pitjor. Es podria resumir tot plegat en una frase: l'estupidesa d'un president de la Generalitat que no va voler despenjar una pancarta a temps només es superada per l'estupidesa d'un tribunal de justícia que l'inhabilita per la mateixa raó.
Però qui caram s'han pensat aquests jutges del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -i de tots els tribunals polititzats, que actualment en són majoria-, encapçalats per un personatge gris, que paga amb la cara i que porta per nom Jesús María Barrientos per a arrogar-se amb la capacitat d'interpretar el que pensa i el que vol la ciutadania?
D'on els ve a aquests papus vestits de negre aquesta pretesa superioritat moral? Ho trobo increïble. Com també trobo al·lucinant el fet que la mera interposició d'un recurs al decret d'ajornament de la Generalitat (molt mal fet, com tantes i tantes coses que està fent aquest govern) per part d'un simple individu, per a més inri, independentista i ex-mosso d'esquadra, pugui provocar un canvi de data en un ajornament electoral que comptava amb un dels mé amplis consensos que ha tingut la política catalana els darrers anys.
Per que no es pronuncien els senyors jutges sobre el marcat i intens interès dels ciutadans d'aquest país de preservar la seva salut i la dels seus familiars i de no exposar-se innecessàriament a riscos evitables? Per què no es pronucien tampoc sobre el marcat interès dels ciutadans que no podran votar perquè estan infectats per covid sota confinament domiciliari i no podran exercir el vot per correu? Què passa per la ment d'aquests senyors? Molt formalisme aparent, molt poc sentit comú i nul·la empatia.
Si acabem havent d'anar a votar el dia 14 de febrer hi haurà una de les participacions més baixes dels darrers anys i els jutges, amb el seu interès intens, hi hauran contribuït de forma directa.
Però jo no els donaré aquest plaer i, amb pinces tapant-me el nas, exerciré el meu dret a vot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada