Avui, dimecres 23 de setembre, vespre, segon dia de tardor i vigília de la Mercè, festa major de Barcelona i per tant, vigília d'un dijous festiu amb aqüeducte a la capital de Catalunya fins el diumenge, em jugo un tros de quòniam amb vosaltres, estimades lectores i estimats lectors (abans hagués escrit "m'hi jugo un pèsol", amb permís del Mestre Joaquim Maria Puyal, però cal ser modern i adaptar-se als estils dels nous temps post-pandèmics) que hi haurà una operació sortida -encoberta, pseudo-encoberta o descarada- descomunal cap a la Costa Brava, cap al Maresme i cap a la Cerdanya/Pirineu.
Durant els darrers dos dies, amb escenificació de banderes profuses on imperava el vermell i el groc ("gualdo", perquè ens entenguem) i declaracions davant tribunals superiors que duren tres minuts de rellotge, hem assitit a la constatació que malgrat Espanya és el be negre no d'Europa sinó del món mundial en matèria de transmissió del virus, aquí mengem de plats diferents que a la resta d'Europa. I les receptes dels nostres polítics, aquí i allí, també són diferents de la dels altres, que ho fan més bé que nosaltres.
En primer lloc cal insistir en el fet que, veient el desgavell de propaganda (en el sentit més despectiu, però més real i evident, és clar), d'ordres, contraordres, accions i omissions de les administracions públiques en general i en matèria de prevenció del coronavirus en particular, tinc no la sensació sinó la certesa que als pobres pagadors d'impostos ens tracten com a disminuïts psíquics.
Utilitzant la saviesa popular, no exempta de vulgaritat en aquest cas, m'atreviria a dir que la frase "se'ns pixen a sobre i diuen que plou" és ara més certa que mai en un passat recent. Confinar sense confinar. Disminuir la quarentena de 14 a 10 dies. Mantenir bars i restaurants oberts amb pocs límits quan està demostrat que són una de les fonts de propagació del virus més importants.
Segurament els polítics (Diaz-Ayuso al capdavant) invoquen la frase mítica de Bill Clinton a la campanya presidencial de 1992 contra George Walter Bush: "És l'economia estúpids" per evitar l'anatema del -segon- confinament, però si les coses segueixen així, potser serà Europa qui ens hi obligui, i llavors Espanya esdevindrà el pària del món civilitzat.
A Catalunya les coses no estan gaire millor que a la Comunidad de Madrid. Si bé és cert que els índex de contagi són significativament més baixos i que des que Argimon, nou secretari de l'Agència de Salut Pública de Catalunya sembla estar fent passes en la direcció correcta, les contradiccions segueixen desconcertant el ciutadà conscient. I els contagis i els índex de transmissió segueixen pujant. Aquesta i no altra és la rccealitat.
Però llavors hi ha els altres ciutadans, els negacionistes per acció o per omissió. Omissió deontologica, d'empatia i de responsabilitat. Deia al començament de l'article que aquest pont de la Mercè, malgrat les recomanacions de Salut Pública, hi haurà una fugida massiva de Barcelona (i de les ciutats de la corona metropolitana que fan coincidir la seva festa local amb la Mercè) cap a la perifèria i per tant una capacitat d'expansió vírica descomunal. Les platges de Llafranc, Palamós, Platja d'Aro, Calafell, Cambrils...la Cerdanya, els Pallars seran plenes i plens de propietaris de segones residències, que amb total irresponsabilitat (i impunitat) ignoraran els advertiments de Salut Pública.
M'agradaria equivocar-me i haver de rectificar aquest article dilluns vinent escrivint que em vaig equivocar i que estic orgullós dels meus conciutadans i la seva actitud de responsabilitat col·lectiva, però malauradament, no serà així. Hi haurà aglomeració a les platges (si fa bon temps), els restaurants (quan més cars més plens) estaran a vessar i als passetjos hi haurà una munió de vianants, que en molts casos no respectaran cap de les normes de distància social que se'ns recomanen.
Molts pensaran que el virus no va amb ells, que ells ja practiquen la política de la distància social, la mascareta i el rentat de mans, però seguiran sense canviar els seus hàbits i el seu modus operandi, fins que la realitat, que és tossuda, els acabi (ens acabi) reconfinant a casa o a un hospital on, connectats a un respirador artificial, les coses es veuen d'una altra manera. I per sort o per desgràcia, parlo amb molt coneixement de causa.
Davant tanta estupidesa, mala gestió i egoïsme, m'agradaria creure en els àngels de la guarda per a poder encomanar-me al Marcelo, a qui, encara que no m'ajudés a aparcar, li demanaria que ens ajudés a la restauració del sentit comú col·lectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada