En aquesta ocasió, torna a a tractar-se de la monarquia britànica. Podem afirmar que les cases reials que queden al món semblen condemnades a desaparèixer per extinció (provocada pels seus propis actes) fins i tot en territoris en els que la institució compta amb la simpatia o si més no la tolerància dels seus súbdits.
Si dels premis Darwin (aquells que es donen a les morts més estúpides de persones que moren sense descendència) se'n podessin relaxar una mica les normes per a permetre premiar l'estupidesa de personatges vius amb descendència, el rei emèrit Joan Carles I d'Espanya, el princep Andrew d'Anglaterra, i el príncep Laurent de Bèlgica, per citar-ne a tres de propers, serien ferms candidats al màxim guardó del Darwin Awards.
Avui a La Vanguardia, en John Carlin -del que m'he convertit en lector de capçalera, com ja he escrit en aquest blog en alguna ocasió anterior- escriu un article interessantíssim que porta per títol "El príncep i els dimonis" (https://www.lavanguardia.com/opinion/20191124/471818655498/principe-andres-mourinho-maradona-boris-johnson.html). En una suposada sesió a cal psicòleg, Carlin, sobre el personatge del príncep Andrew de Windsor, diu el següent: "He sido vagamente consciente de su existencia a lo largo de mi vida y si usted me pregunta qué me salta a la mente cuando se juntan las dos palabras príncipe y Andrés yo le digo tonto, inútil, corrupto, sórdido, irrelevante...".
Doncs això mateix deuen pensar el seu germà Charles i la seva mare Isabel II quan arran de les notícies que van aparèixer a tots els mitjans i que el relacionen amb l'afer de prostitució de menors del milionari Epstein -del que també vaig escriure una entrada al blog el mes d'agost, quan el van suïcidar a la presió de Manhattan-, i post-entrevista a la BBC el passat dia 16 de novembre (si no l'heu vist us la recomano perquè és com una declaració implícita de culpabilitat, quan se suposava que l'entrevista havia de servir per a netejar el seu nom davant l'opinió pública britànica) decideixen desposeir-lo de tota responsabilitat i activitat de representació en relació a la casa reial britànica.
Però això no és tot, arran d'això mateix i de les investigacions del cas Epstein que el FBI nord-americà continua investigant sembla força probable que se l'acabi citant com a investigat. Si aquest fóra el cas, fóra quina fóra la posició oficial de la monarquia britània, de ben segur que aquesta quedaria molt tocada, i potser fins i tot tocada de mort.
Tots tenim encara a la ment el famós "lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir" del monarca espanyol el 2012, quan va ser enxampat in fraganti amb la seva amant, a Botswana, caçant elefants i fóra d'Espanya sense el permís -ni el coneixment- del govern espanyol. Allò li va costar al personatge una abdicació, com a mal menor, però podia haver costat la monarquia a la seva família.
Al capdevall, el problema de tot plegat és la institució mateixa. Uns personatges que sense justificació democràtica ni de sentit comú viuen de l'erari públic de forma més que generosa (aquest també és una altra de les fonts del problema), fent tasques de "representació" que serveixen de ben poc, i que en més d'una ocasió ("por qué no te callas") acaben generant maldecaps diplomàtics, i que per acabar de reblar el clau es passen mitja vida apareguent a les revistes de color rosa cosa que acaba provocant que la institució estigui cada vegada més degradada.
Auguro a les monarquies que queden al món un futur molt poc brillant. Si fés un comentari en termes d'anàlisi borsària, diria que són clarament valors dels que cal desprendre's a curt o a mig termini, ja que el seu potencial de revaloració està esgotat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada