dimecres, 4 de desembre del 2019

El dilema de l'independentisme (I)

Diumenge passat vaig tenir el plaer de compartir taula i conversa amb companys de tota la vida (la majoria vam cursar junts l'ensenyament general bàsic) a la barraca de l'amic Joan Gómez a S'Alguer, un privilegi d'aquells d'abans, dels que et fan donar gràcies a Déu per a poder gaudir d'una meravella paisatgística, d'una companyia i d'un menjar (excepcional dinar preparat per l'amic Ramon Guzmán, un crack de la cuina) dels que ja no hi ha oportunitat de disfrutar gaire vegades. Gaudir de tan en tant que la vida i el temps passis a poc a poc, i no pas a cop de "Twitt".

La colla era relativament nombrosa i, lògicament, hi havia sensibilitats polítiques de tota mena, des dels més propers a la causa independentista (la majoria, diria) fins al algun proper a VOX. Malgrat que al nostre grup donem preeminència a la gastronomia, és inevitable acabar parlant de política.

De les converses de taula i sobre-taula, entre turrons (David Candela, torroner excepcional, amb obrador a Xixona i botiga a Palamós), roms de canya de Guatemala reserva especial, ratafies i bourbons reserva de Kentucky, en vaig treure la conclusió que una majoria defensen la via de protesta i desobediència civil pel damunt de la via de la política amb mires posades al llarg termini. 

Legítim del tot òbviament, mentre el que es defensi sigui sempre la via pacífica (que és el cas), però penso jo, poc pragmàtic, perquè mentre l'Estat tingui el monopoli de la força (justícia, policia i exèrcit) no hi haurà res a fer a menys que el moviment independentista tingui una majoria aclaparadora (casos de les repúbliques Bàltiques, República Txeca, Eslovènia, Montenegro, etc.), que, com tots sabem, avui no és el cas de Catalunya.

El cert és que de vegades penso que els humans (Sàpiens Sàpiens de vegades no gaire Sàpiens, com defensa en un parell de llibres expectionals l'historiador Yuval Noah Hariri) som especialistes en ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Els mesos de setembre i octubre de 2017 poden titllar-se, analitzant-ne els resultats pràctics sense passió sinó amb objectivitat d'un immens fracàs col·lectiu en el que molta gent de bona fe es va mobilitzar pensant que les estructures d'estat i el suport internacional estaven garantits (tal com ens van assegurar del dret i del revès els polítics que ens van convèncer per anar a votar el dia 1 d'octubre - jo també hi vaig anar-).

El gran èxit va ser l'organització i la capacitat de convocatòria, i el valor d'una gent que es va exposar per convicció a les òsties de la policia nacional sense arronsar-se. Però una vegada més aquells mateixos polítics van ser capaços de convertir un èxit en fracàs en tan sols un parell de setmanes en unes votacions al Parlament de Catalunya que, encara ara, em fan morir de vergonya.

Ara hi ha una altra oportunitat extraordinària de fer passes de gegant cap a la consolidació d'una nova situació (potser mai no havia estat tan clara en els dos darrers anys) i pel que sembla, els "nostres" polítics, digui's ERC o Junts per Catalunya, estan només disposats -al menys de moment- a fer una estèril política de negacionisme i gesticulació que pot arruinar una oportunitat fantàstica d'avançar en positiu. Òbviament hi ha unes bases que pressionen i una animadversió mútua, diria que en molts casos ratllana a l'odi, entre els dos principals partits, que francament no ajuda gens ni mica.

Hi ha qui defensa amb convicció el "quant pitjor, millor", però francament, no conec cap cas a la història que això hagi provocat situacions de millora pel col·lectiu de la ciutadania. Potser és que no arribo més enllà.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada