Confesso que he estat incapaç de veure els dos debats electorals que s'han celebrat aquesta setmana. Fa tant temps que he deixat de confiar en la política (espanyola i catalana), o més ben dit, dels polítics (espanyols i catalans), que els debats electorals són com "déjà vus", els visualitzo sense necessitat de veure'ls. Només espero amb ansia infinita que sigui el dia 11, perquè s'acabi la maleïda campanya electoral. Per primera vegada a la vida, des que tinc ús de raó i consciència política, no hauré vist ni un sol debat electoral.
En el joc del despropòsits i disbarats en què s'ha convertit la política hispànica (i mundial), les virtuts principals dels polítics als que paguem el salari cada mes semblen ser un cúmul de males arts -sense dissimular-ho ni fer-ne el mínim esforç per a semblar que dissimulen-: la mala educació, la mentida sistemàtica sense quedar vermells ni perdre un minut de son a les nits, l'insult fàcil, la provocació gratuïta a l'adversari, la vacuïtat de continguts en els seus discursos, la manca d'escrúpul en un l'oportunisme electoral descarat a la cerca de vots, la incapacitat d'escoltar i la incapacitat de dialogar.
No m'ha calgut doncs perdre ni cinc minuts de son per comprovar que el que m'imaginava és el que efectivament va acabar passant, tant al debat de Madrit (concepte) com al de Barcelona. Agreujat, és clar, per conflicte català (el que cada dia que passa en tinc més mal pronòstic).
Després d'un frau democràtic com aquest al que ens ha abocat el president del govern, i que com a resultat, condueix els ciutadans a la quarta votació en quatre anys, el que veritablement caldria és senzillament no anar a votar de forma massiva o de fer-ho en blanc.
Us imagineu la repercussió d'una abstenció o de vots en blanc pel 75% o més del cens electoral? Això és el que caldria, perquè no ens mereixem individus com en Casado, en Rivera, l'Abascal, en Torra, l'Arrimadas, la Borràs o la Cayetana Álvarez de Toledo (aquesta em provoca una repulsió instantània pitjor que l'aversió que em desperta en Rivera, que ja és dir).
Algú en algun dels dos debats ha aportat idees del que realment interessa els ciutadans? La llista no és pas precisament curta: economia, educació, inmigració, sanitat, atur, pensions, infrastructures, canvi climàtic, diàleg amb Catalunya, model d'estat, etc....No, ni en broma. Només s'ha fet demagògia i s'ha anat a l'ofegament/destrucció de l'adversari (enemic, per a ells) invocant, en el cas de les dretes, el "sancristu gros" del 155 contra Catalunya i TV3 (a mi tampoc no m'agrada en Sanchís, però el que li va etzibar l'Arrimadas, em sembla un "scherzo" de molt mal gust i molt poca classe).
I enmig de tota aquesta demagògia, el gest mal calculat de Pedro Sánchez de convocar eleccions li pot sortir molt malament si fem cas a les darreres enquestes publicades, que vaticinen, com a cosa veritablement greu, un resorgiment de l'extrema dreta de Vox. Com diu en Jordi Ébole en altres paraules, "tan jugar amb foc, tan jugar amb foc, arriba un moment que t'acabes cremant".
Esperances de canvi el dia 11? Cap ni una, i tan de bo, tan de bo, estés equivocat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada