Anys trepidants

Volia titular aquesta darrera entrada de l'any "Balanç d'un any trepidant", però tiro de l'hemeroteca del meu blog i veig que al 2017, la meva penúltima entrada (la darrera va ser per a anunciar que deixava d'escriure temporalment, durant el 2018, com així va ser) es va titular exactament igual.

Em repeteixo? Em faig gran? Home, segurament hi ha una mica d'ambdues coses, però el que més em sorprèn en rellegir l'article és que 2017 va ser un any efectivament molt trepidant, a Catalunya, Espanya i al món. També 2019 ha estat un any trepidant en tots els àmbits a tot arreu. És fascinant constatar com la globalització imprimeix a les nostres vides un sentit de vertigen que fa que vivim moltes coses, molt de pressa, i segurament de manera molt més superficial que fa uns anys.

Vivim enganxats al maleït telèfon mòbil i els canvis en tots els àmbits es succeeixen amb una cel·leritat que és difícil d'assimilar, de païr, de controlar. 

Aviat els nostres fills no sabran què era una llibreria, ni els diaris de paper, ni els vinils, ni moltes de les professions que encara avui dia estem exercint (els CAP Japonesos ja fan els primers diagnostics amb robots); com escrivia ahir, la indústria de l'automoció està a les portes d'una revolució de dimensió encara inponderable (ningú no conduirà d'aquí a 50 anys), la televisió és un aparell que els menors de 20 anys no encenen ni per casualitat, el format convencional de televisió no existirà d'aquí a 30 anys. YouTube i Netflix acabaran no només amb la tele sinó probablement també amb el cinema de projecció a les sales cinematogràfiques ("Els irlandesos" del Martin Scorsesse no s'ha arribat a estrenar als cinemes....).

La primera dècada del Segle XXI ens ha portat una acceleració de tot plegat. El canvi climàtic que semblava que podia començar a revertir-se (acords de París), sembla avui dia desbocat amb un trasvalsament del clima a nivell planetari. Les imatges que ens arriben dels Pols, d'Austràlia, de Somàlia, són la més ferma constació que el negacionisme no porta enlloc i que queda molt poc per a que la situació assoleixi un punt de no retorn.

Amb només 20 anys de nou Segle, la democràcia està en franca regressió a nivell planetari, i fenòmens impensables als 80 del Segle passat, com Donald Trump, Xi Jing Pin, Putin, Erdogan, Orban, Salvini, Boris Johnson, VOX,...han passat a formar part indestriable del nostre dia a dia, de les nostres vides. El pseudo-totalitarisme neoliberal està amenaçant de forma molt seriosa totes les conquestes socials i polítiques de dues o tres generacions.

I a tot això, per acabar-ho de rematar, el "low cost" s'ha imposat a les nostres vides. Ens em empobrit col·lectivament, en una gran maniobra de molt pocs que ha provocat una destrucció significativa de la classe mitja (això explica en part els èxits polítics d'impresentables com Trump). El mil·leurisme és avui un fenomen majoritari i no pas aïllat com ho era al darrer quart del Segle XX. 

Les sèries estan arrasant i ens empobreixen intel·lectualment d'una forma escandalosa. Hem deixat de llegir i de seguir així, aviat deixarem de pensar. Les teles i les ràdios que van permetre una certa normalització de llengues minoritàries i amenaçades com el Català deixaran de ser un vehicle que els nostres fills i nets puguin utilitzar per a preservar la llengua. Només sobreviuran les grans com l'Anglès, el Castellà, el Xinès, l'Àrab, el Rus i poques més. Si al continent africà van desaparèixer 50 llengues en 50 anys, des de finals de la Segona Guerra Mundial fins a finals del Segle XX, no vull ni pensar com pot acabar el Segle XXI en aquest àmbit.

I malgrat tot, malgrat tot, continuo essent optimista. Penso que el futur segueix estant a les nostres mans i hi ha fets i senyals que em fan pensar que no hem de tirar la tovallola.

Bon Any 2020 a tothom!!!