El divorci de debò

La història de Convergència i Unió ha estat la d'un matrimoni de conveniències que ha acabat com era del tot previsible que acabés, com el "rosari de l'aurora".

Els matrimonis de conveniència es toleren i coexisteixen perquè és una situació que és bona pels dos membres de la parella, i ambdues parts en surten beneficiades (francament, entenia molt bé l'interès d'Unió Democràtica de Catalunya per federar-se amb Convergència però no a l'inrevès, però, en fi, "Doctors té l'Església".

En un matrimoni de conveniència no hi ha amor, ni estimació, només un respecte mínim en perpetu equilibri dinàmic, més aviat inestable: ara una declaració per aquí, ara un "twit" per allà, ara una carta al blog, ara una declaració a TV3. Però quan les circumstàncies que han unit la parella desapareixen, aleshores el respecte desapareix, i esdevé rancúnia, despit i males praxis.

Aquesta ès precisament la situació que s'ha desencadenat aquesta semana, quan Unió ha rebut un burofax de Convergència en el que aquesta última li reclama un deute de 1,8 milions d'euros corresponents a la part proporcional de la darrera campanya conjunta. És el divorci de debò; ja no hi ha cap possibilitat de reconciliació. Arriben els advocats.

I òbviament per Unió, això és gairebé una estocada final. La situació del partit és més aviat desesperada:

• La pèrdua del 50% de militants en els darrers 9 mesos (molts dels quals flirtegen amb l'antigua parella...).
• Un pre-concurs de proveïdors per import de 20 milions d'Euros.
• Les dues darreres eleccions, en les que va concòrrer en solitari per primera vegada en 40 anys, no els van donar cap escó, amb la pèrdua de finançament associada que representa aquesta situació.
• L'últim representant important del partit, l'eurodiputat Francesc Gambús, anuncia que deixa Unió (però com sempre succeeix en els polítics ibèrics, no deixa pas l'escó), per suposades injerències a la direcció de l'omnipresent Duran i Lleida (que no havia plegat, aquest home? Doncs es veu que no).
• Unes perspectives futures més aviat fosques, amb pèrdua constant de militants i sense cap opció real de refundació i redreçament de la situació.

Venen mals temps per la gent de l'Espadalé. Potser van fer una avaluació inadequada de forces i tal vegada es van pensar que del divorci en sortirien reforçats. Des de les suites del "Palace" de vegades costa de veure la realitat.