Quan jo era petit i només hi havia una tele i era en blanc i negre i es deia "Radiotelevisión Española", un dels programes que més m'agradava era el de "Los payasos de la tele". És clar, si hagués existit el Club Super 3, la Lia, la Patipla i en Tomatix, probablement ni m'hagués assebentat de l'existència de la família de pallasos amb Gabi, Fofo, Miliki, Fofito i Milikito, és a dir, els mascles de la família Aragón.
Una de les cançons icòniques d'aquella època -aleshores jo tenia 10 ó 12 anys- era "La familia unida". Per circumstàncies d'aquell temps, on poques diversions més hi havia, les cançons dels "payasos" me les savia totes (jo i tots els de les meva generació, m'hi jugo un pèsol). Aquella cançó començava amb un "No hay nada más lindo que la familia unida, unida por los lazos del amor. Que bello es sonreir, con la seguridad de amar y ser amado de verdad....".
A la Península Ibèrica del segle XXI, la família, institució molt denostada als darrers anys del segle XX, torna a cobrar una importancia capdal. Però en aquesta ocasió la família no roman unida pels llaços de l'amor (quin avorriment!!), sinó pels llaços del frau fiscal i la delinqüència organitzada.
La frase seria: "la família que roba i defrauda unida, roman unida".
Hi ha tants casos rellevants que és impossible no deixar-se'n molts, però només per a posar alguns exemples de famílies unides que roben unides: Javier de la Rosa (el seu pare ja va ser imputat per frau al Consorci de la Zona Franca), Mario Conde, amb pares i fills en presó sense fiança; família Pujol Soley, pare i mare imputats (perdó, investigats) així com 7 dels 8 fills; ministre Soria, el fill administra les societats opaques creades pel pare i diu tantes mentides que cada una que en diu li suposa un embolic més difícil de superar; el matrimoni Aznar Botella, llatrocini organitzat d'impostos sobre drets intel·lectuals; Rodrigo Rato, fidel hereu de la trama d'empreses il·legals fundades pels avis, seguides pels pares i perfeccionades pels fills, amb papers no a Panamà però sí a Gibraltar ("ese gran desconocido de los paraísos fiscales" que diríem en Castellà), Fèlix Millet i Jordi Montull, amb hereves que segueixen fil per randa les lliçons delictives dels seus progenitors. En David Cameron, malgrat no ser espanyol també s'ha comportat com un campió, amagant com un mentider l'herència d'empreses opaques del pare.....
L'hora de la rebelió global s'acosta i els que manen, sembla que continúen sense assebentar-se de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada