L'altre dia escoltava a Sala i Martin al "Versió RAC1" d'en Clapés en el que el professor no només explicava amb magistral precisió què era un paradís fiscal, sino que també, per escàndol -no sé si real o impostat- d'en Toni Clapés, vagi vostè a saber, defensava clarament la opció de pagar quants menys impostos possibles a un Estat que fa un ús clarament inadequat dels mateixos i que dilapida els mateixos amb finalitats molt més polítiques que no pas d'interès general. Hi estic substancialment d'acord, en el fons, tot i que no en la forma.
Pago escrupulosament tots els meus impostos i ho seguiré fent, encara que part d'ells (espero que per no gaire temps més) se'n vagin a finançar infrastructures tan absurdes com l'AVE Madrid-Murcia o el Valladolid-Santiago. No hi estic d'acord i com a mínim hi expresso la meva frontal oposició, fent apel·lació al dret al "pataleig".
Tot això vé a col·lació per la carta que l'inefable ministre d'Hisenda de veu nasal i histriònica ha enviat a determinades autonomies per a recriminar-los l'incompliment del dèficit pactat per 2015 (entre les que hi ha Catalunya, Illes Balears i País Valencià) i instant-les a retallades addicionals -en el cas de Catalunya, de 10.000 milions d'euros- per a corregir la situació. Aquest divendres hi ha una reunió a Madrit -concepte, no ciutat- en la que el ministre recriminarà personalment als mals alumnes -i els recordarà l'obligatorietat- d'aplicar les mesures que exigeix.
El cinisme no podria haver assolit més altes quotes, encara que s'ho haguéssin proposat. Al programa de l'Évole de fa dos diumenges, en què el periodista entrevistava Rajoy, a la pregunta sobre si calien tants trens d'alta velocitat a Espanya (don Mariano "fardava" de ser el segon país del món, després de la Xina, en kilòmetres de tren d'alta velocitat), que anaven buits i generaven dècifit. La resposta del genial home minvant en funcions va ser: "No sé, però lo que cuenta es que los tenemos". Doncs això és un dels més gran exemples de l'artitrarietat en què la política fiscal i pressupostària s'aplica i executa en aquest país.
Les coses és fan per interès polític, o "per collons", com en trasvàs de l'Ebre, o com la retirada per part d'Espanya de l'estatut de "paradís fiscal" a Panamà just en el moment -o curiositat de les curiositats- en que s'havia d'adjudicar l'ampliació del canal a un consorci d'empreses espanyoles.
Les "autonomies" tenen el tall del pastís més gran de la despesa (la sanitària, la llei de la dependència i l'educativa, entre d'altres) però la part més petita del pressupost i un infrafinançament que en el cas de les tres mediterrànies citades, simplement i planament clama al cel. L'any 2015 la part de pressupost de l'Estat senzillament ha pujat, s'ha fet més gran, mentre que l'esforç retallador s'ha centrifugat a "la perifèria". Ha crescut el pressupost militar, el del servei del deute, el del ministeri d'educació (sense funcions ja que l'educació està transferida) o el del ministeri de sanitat, també amb transferències transferides, només per posar quatre exemples.
Per què passa això? Doncs per què Castellà continua tenint una visió colonial de les Espanyes, i perquè l'exigència d'aquest enorme esforç a tercers, tapa les seves pròpies vergonyes.
Un veritable escàndol que, juntament amb d'altres arbitrarietats incomprensibles com ara l'IVA cultural- acaben incitant a la defraudació. Una llàstima i una oportunitat perduda. A la reunió d'aquest divendres del Montoro amb les autonomies el que caldria plantejar directament és una paraula que ara comença a posar-se de moda: la desobediència. M'agradaria veure què passaria si totes les comunitats es posessin d'acord en aquest extrem. Segur que res mai més no seria igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada