Una de les virtuts que hauríem de tenir els éssers humans com a col·lectiu és la de temprança, és a dir, la de la moderació. A qualsevol humà amb dos dits de seny i de dignitat, el que ha passat a Paris, en certa manera, és com si li hagués passat a ell mateix. Jo mateix estic aterrat i indignat com a humà que suposades persones siguin capaces de cometre atrociats com les que hem vist contra d'altres persones, i especialment contra persones innocents.
Però, com malhauradament sol passar en aquests casos, no parem de sentir i llegir expressions i manifestacions sobredimensionades i exagerades davant de determinats esdeveniments que superen els límits del que hom considera "normal" (hi hauria molt per a parlar del que es pot considerar com a normal, ja que a més a més la normalitat varia de forma significativa entre els uns i els altres). Les xarxes socials són capaces d'oferir el millor i el pitjor. En molts casos, la facilitat i l'anonimat possibiliten que hi hagi persones (bàrbars) que, amparant-se en aquest anonimat vagin de la llàgrima a la, altra vegada, barbàrie. Aquests darrers malalts que haurien d'estar tancats.
Tot això ve a col·lació arran de les reaccions que han provocat els terribles assassinats de fanàtics a Paris divendres passat. Tot el cap de setmana la xarxa ha anat plena de mostres de condol que en alguns casos brodaven la histèria, amb profussió d'imatges de la torre Eiffel enlutada, banderes de França per excitar en Le Pen, tuïts i retuïts ensucrats, televisions repetint una i mil vegades imatges de dol, repetint entrevistes, explicant tres dies seguits com va anar tot plegat. També manifestacions execrables de persones que defensen el que han fet aquests descerebrats i que se'n feliciten, i afegeixen que això no ha fet més que començar.
I després, venen les consignes de la mal entesa solidaritat. Ara resulta que per ser políticament correcte hom ha de comprar un manual per saber cantar "La Marsellesa". Tenim telenotícies amb "Marsellesa" per dies. Fins i tot els anglesos se suposa que l'haurien de cantar en el partit de seleccions de futbol d'Anglaterra contra França. Home, cal ser sensibles i mostrar tota la solidaritat i tot el condol, però sense arribar a la tonteria histèrica.
França és un exemple de dignitat com a país quan les coses es posen serioses. Una de les darreres que hem vist va ser la brillant intervenció de la fiscalia i de la policia franceses arrel de l'accident provocat de l'avió de GermanWings als Alps francesos. Tot un exemple d'eficàcia, discreció i feina ben feta. Ara, després d'aquest desgraciat incident, caldria que tots operéssim amb els mateixos principis. Solidaritat i condol sí, histèria i banalització, no.
L'altre errada al meu entendre, i aquí sí que França no crec que hagi actuat com cal, és la reacció immediata del: "ara veuràs", amb bombardejos a Síria, a la suposada seu del suposat Estat Islàmic. És l'aplicació de la llei del Talió, de la llei del "Far West", el que vulgarment anomenaríem com a "ull per ull, dent per dent". No crec que això sigui la solució de res, ans al contrari, penso que acabarà portant més violència i més dolor.
Penso que el que cal d'una vegada és que la mal anomenada "Comunitat Internacional" acabi de totes totes amb el finançament dels islamistes, que és l´única via per intentar trobar una solució definitiva. Volen bombardejar algú? Doncs vagin a Qatar i facin-ho bé d'una vegada. Destruir quatre cases buides en un desert al nord de Damasc no farà altra cosa que provocar més morts. Si no, temps al temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada