La nit de divendres a dissabte vaig dormir molt malament, sense poder treure'm del cap les informacions que ens van arribar a darrera hora sobre els atentants a Paris, comesos per fanàtics islamistes.
Només 24 hores abans jo era a Paris, hi vaig anar per una reunió de treball i em va sobtar trobar a l'aeroport Charles de Gaulle un nivell de seguretat molt superior al normal (tornant de Xina hi vaig ser just la setmana abans i la seguretat -important- no era ni de bon tros tan exagerada com aquest dijous).
Hi havia alarma per possibles atentats terroristes i el control previ a l'embarcament se'm va fer etern. Em vaig exasperar per la lentitut. Ho vaig estar comentant amb una parella de sevillans joves que tornaven de vacances i em van confirmar que el centre de la ciutat era plena de militars amb metralletes "de les grans". Vaig trigar més d'una hora en pasar el control i vaig haver de creuar l'arc detector dues vegades, la primera per treure'm les sabates i la segona, per treure'm una moneda que m'havia deixat en una butxaca. Ho vaig trobar exagerat aleshores, però després ho he entès perfectament. Encara que ens haguéssim estat dues hores, i encara que hagués perdut l'avió. La seguretat col·lectiva, en les societats democràtiques no té preu, i per tant, malgrat les molèsties que ocasiona, no tenim dret a queixar-nos.
S'ha sentit molt aquestes darreres 48 hores, ho ha dit molta gent, però no puc més que estar-hi d'acrod. El que hi ha en joc poc té a veure amb religió, ni amb races, té només a veure amb l'extremisme i el fanatisme versus la llibertat i la democràcia.
Se m'acuden dues reflexions sobre aquest tipus d'atentants que els fan més horripilants i que fan que causin l'efecte que volen provocar: el terror.
La primera és l'al·leatorietat de l'acte terrorista. Repeteixo: només 24 hores abans jo mateix era a Paris i em podia haver tocat a mi, o a qualsevol altra persona que fós al lloc inoportú en el moment inadequat, i això és el que magnifica la dimensió de l'acte terrorista: poc passar a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Ningú n'està exempt, tothom és una potencial víctima.
La segona és que, pel que he explicat abans, és obvi que l'alarma terrorista estava activada i que la policia i l'exèrcit tenien al carrer una presència superior al que és habitual. Alguna cosa devien saber. I malgrat això, els terroristes van poder actuar kalasnikov en mà, sense que els serveis d'intel·ligència francesos ho haguéssin acabat de detectar. Aquest és el segon vessant del terror, la incapactitat de convertir una gran ciutat en un búnker, la impossibilitat de lliutar contra individus que estan disposats a immolar-se.
El pitjor de tot és que no veig que un increment de força contra EI a Síria sigui garantia de més seguretat. Probablement, ans al contrari. No és descartable que en breu hi torni a haver una altra barbarie sagnant com la de divendres. Caldrà confiar en l'eficàcia i la coordinació dels cossos de seguretat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada