Com a subscriptor que sóc de l'"Ara" des de pràcticament la seva constitució ara fa cinc anys, he seguit de ben a prop les peripècies del diari i de molts dels seus articulistes. D'en Carles Capdevila m'agrada la seva empenta, el seu entusiasme, la seva positivitat.
No és el meu articulista preferit, però el llegeixo sempre, potser al final perquè començo el diari per les pàgines del darrere des de temps immemorials i primer em dedico als meus articulistes preferits: la Moliner, magistral (el seu article sobre la seva participació a la marató de Nova York és una petita obra mestra), els dissabtes l'Albert Om amb la seva carta, la Mònica Planas, imprescindible per entendre la tele a la Pell de Brau, en Sebastià Alzamora, brillant cronista polític -el Ramon Llull del Segle XXI-, el Toni Miró, fi analista, la subtilitat del Fernando Trias de Bes, la crònica sempre afinada d'en Vicenç Villatoro, l'Antoni Bassas sempre posant el dit a la llaga, i tants i tants altres.
L'"Ara" és el meu diari, perquè és un mitjà de qualitat, en Català i cosmopolita. M'agrada el seu ideari i la llibertat que professen els seus opinadors. Per això he seguit també de molt a prop la malaltia de'n Carles Capdevila. Quan va escriure que li havien detectat un càncer a la seva edat, va ser com si em clavessin un ganivet. Vaig tenir la mateixa sensació que amb la Tati Sisquella (que per cert, també era una habitual col·laboradora del diari), se'm van esquinçar les carns.
Des del primer article en que en Carles parlava del tumor no ha parat de lluitar i d'alegrar-nos el dia amb les seves reflexions plenes de vida i de positivisme. Recordo una crònica de quan després d'una sessió de quimio estava fotut físicament i deprimit anímicament, i va escriure un article memorable, que em va fer plorar. Adjunto l'enllaç per tal que qui vulgui el pugui llegar. És un exemple de tendreda admirable, extraordinari. En moments de tanta misèria moral, articles com aquests et reconcilien amb l'ésser humà.
Tinc poc més a afegir després de rellegir-lo. Admiro el seu coratge. Admiro el Consell d'Administració de l'"Ara" que li ha proposat una posició de Director-Fundador, un lloc des del que podrà seguir escrivint un article diari, però sense la presió de la gestió. Ahir va escriure un comiat memorable, que encara té més sentit perquè segons ell mateix explica està gairebé curat, la qual cosa m'alegra profundament.
Conclou dient: "Em toca lluitar, viure, riure i escriure, i ho voldré fer dedicant totes les meves energies a aquestes quatre causes, i conciliant-ho amb la proximitat total a la gent que estimo".
El país necessita persones com en Carles Capdevila. Amb molts com ell, ens n'acabarem sortint. Segur.
Tens tota la raó respecte en Carles Capdevila, i també el dia que vaig llegir l'editorial referent a la mare, va ser un moment molt tendre i emocionant. Li desitjo molta sort
ResponElimina