Vaig escriure fa temps al blog que al periodista Gregorio Morán, "La Vanguardia" li va censurar un article l'any 1999 que es deia "Las trampas del redentor", del que vaig publicar-ne un fragment al meu blog el 28 de Juliol de 2014 -"Estupefacció a mitges, indignació extrema (I)"-, article que dedicava a Jordi Pujol. És impressionant la seva lectura amb la perspectiva que dóna el temps.
Morán és un periodista que no té pèls a la llengua i les seves "Sabatinas Intempestivas" dels dissabtes a "La Vanguaridia", són de culte, al menys per a mi. De vegades no hi estic d'acord, sobre tot quan escriu sobre el nacionalisme català, però malgrat això és un dels periodistes que segueixo sempre que puc, per la seva impecable escritura, pel la seva immensa cultura, pel seu esperit crític.
A finals de 2014 Morán havia de publicar un llibre amb Editorial Planeta: "El cura y los mandarines", que és una exhaustiva, mordaç i documentadíssima revisió de tot de personatges de la cultura contemporània espanyola que han passat de militar a l'extrema esquerra, a "sortir de mare" acceptant les mels del poder, de la cultura oficial i dels diners.
Doncs bé, el llibre l'havia de publicar Planeta però finalment ho ha fet l'editorial Akal (www.akal.com), perquè en José Manuel Lara va voler censurar 11 pàgines del llibre d'en Morán. Aquestes 11 pàgines corresponen a un capítol cap a les acaballes del llibre on Morán parla de Víctor García de la Concha, acadèmic de la Real Academia Española de la Lengua, al que literalment, deixa verd. Lara volia que es retiressin aquestes pàgines i Morán s'hi va negar i va acabar canviant d'editor.
Vull pensar que aquesta decisió de Planeta no té res a veure amb el fet que Planeta publica Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua. Però només vull pensar-ho.
Acabo amb una acotació de Morán que es pot trobar a la pàgina web d'Akal on es parla del seu llibre.
«En ocasiones los libros son como las armas de fuego: los carga el diablo. De manera sorpresiva se disparan y uno no sabe muy bien por qué, hasta que se da cuenta de que han herido supuestamente en su vanidad o en su honor (que a veces son lo mismo) a alguien que pasaba por allí. Los escritores disponen de unos instrumentos que de pronto se convierten en escopetas que dan en un blanco que jamás hubieran imaginado. Incluso de manera cómica le llenan el culo de perdigones –siempre molestos, aunque no letales– a tipos en los que jamás hubiera pensado que les pudiera afectar, porque suponía que estaban blindados frente a los efectos de la letra impresa.»
Això és exactament el que ha pssat amb el tal Víctor García de la Concha, acadèmic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada