La Mònica Planas qualifica la declaració ahir dels Pujol a la Comissió del Parlament de Catalunya sobre la Corrupció de "Gran Hermano nostrat". Té raó. El que vam veure o sentir ahir produeix veritable vergonya aliena.
Jordi Pujol va confessar a l'Albert Om en un dels seus "Convidats" més memorable, amb paraules literals: "encara sóc a temps d'espatllar la meva biografia". Doncs aquesta frase era efectivament i premonitòriament la d'un visionari perquè Pujol no només ha espatllat la seva biografia, sino que l'ha destruït, l'ha enfonsat, i amb ella un conjunt de principis i valors en els que molts Catalans es sentien representats.
Sento vergonya de la Comissió d'investigació, perquè un tribunal de justícia paral·lela no serveix per a res més que per a fer escarni dels investigats i que els membres dels diferents grups parlamentaris es tirin els plats pel cap. Quina és la utilitat de tot plegat, més enllà de fer sentir vergonya als ciutadans que paguen religiosament els nostres impostos? Cap ni una. Em sap greu fonamentalment per en David Fernández perquè em sembla que -ingènuament- és l´'únic que pensa que el que està fent serveix per alguna cosa, més enllà d'un "Gran Hermano televisiu a la catalana".
Lamentable una vegada més l'actitud de Jordi Pujol, que continua fent el paper de víctima i que basa la seva defensa en afirmacions que ja no es creu ningú i que per tant no fan altra cosa que contribuir a incrementar el seu desprestigi. Diria que cada vegada que parla ho espatlla més.
Lamentable l'actitud sarcàstica i totalment desencertada, en el to, en la forma i en el fons de la senyora Feerrussola, patètica en bona part de les seves declaracions, desmentint allò que és indesmentible, defensant uns fills que tothom sap que són -presumptes- vulgars comissionistes que han utilitzat una xarxa de relacions i informacions privilegiades, com a mínim.
I el cúmul dels despropòsits, lamentable l'actitud xulesca, sobrada i prepotent del primogènit. No tinc paraules per a descriure la gran vergonya que vaig sentir.
Només em consola un pensament: aquesta pantomima esperpéntica que vam viure ahir ha de servir per a passar pàgina definitivament d'una determinada manera de fer les coses embolcallant-se amb la senyera. Fer net, fer net de debò.
Només em consola pensar que, ni que sigui per la voluntat de no fer el ridícul (com han fet ells) i de no sentir vergonya aliena com hem sentit aquests dies, fets com els que s'estan jutjant i investigant actualment difícilment es tornaràn a produir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada