El diumenge es va celebrar la 19ª mitja marató de La Garrotxa, organitzada impecablement, any rere any, pel Club Natació Olot. Enguany amb menys participants que l'edició anterior, segurament per la coincidència de dates amb un altre "clàssic", la cursa dels 10 km. de Girona organitzada per Esports Parra. Actualment la temporada està tan farcida de curses que triar no sempre és facil, i, es clar, això s'acaba notant en la participació global (per exemple, la marató de Barcelona del 17 de març va coincidir amb la de Roma el mateix dia, per la qual cosa l'afluència d'italians a la de Barcelona, sempre molt presents, va minvar aquest any considerablement).
Aquesta competició olotina té una particularitat que la fa diferent de totes les altres- i de mitges maratons n'he fet unes quantes al llarg dels meus darrers 20 anys de córrer-, i és que als corredors que la finalitzen l'organització els regala un pernil garrotxí, uns dels símbols de l'identitat de la comarca.
Fa nou anys que hi participo sense interrupció, alguna vegada acompanyat pel meu germà Miquel i d'altres (la majoria) sol, i sempre em queden ganes de tornar-hi.
La cursa surt a les deu del matí (per cert, massa tard en aquesta època de l'any, per l'excessiva calor que ataca els corredors a partir de la primera mitja hora de cursa) des de la seu del Club Natació (impecables instal·lacions) al barri de les Tries, segueix cap al centre d'Olot, passada la Plaça Malagrida gira cap a la dreta i enfila cap al vial Sant Jordi. Els primers 7 kilòmetres de la Mitja tenen un desnivell considerable, tot i que de bon portar, ja que són al començament i encara no fa calor. Aquest any ens vam enfrontar amb vent en contra durant pràcticament la meitat del recorregut.
Del vial Sant Jordi s'enfila cap a La Pinya, i aquí la natura ens deleita amb un espectable visual d'una bellesa impressionant, difícil de descriure en paraules si hom no ho coneix. L'aire desprèn una purasa fora del corrent, i la nitidesa de l'horitzó deleita la vista i un intenta captar visualment tot l'espectre cromàtic que el paratge ofereix, en una perfecta combinació de camps verds, masies i envoltant el perímetre, els volcans i muntanyes del pre-Pirineu.
El circuit circumvala La Pinya i torna cap a Olot desfent el mateix recorregut que s'ha fet abans, amb una excepció: es torna pel Firalet i per tant pel casc antic de la ciutat on es barregen els olotins que surten de missa amb els locals i turistes que fan el vermut del diumenge a la rambla (al bar Esport per exemple, un clàssic).
Aquest any, sense entrenament, confesso que els tres darrers kilòmetres se'm van fer eterns, però en arribar ens esperava com cada any un extraordinari massatge reparador a la zona de gespa del Club.
Per a finalitzar un matí fantàstic, dinar amb família al Restaurant L'Arengada (al costat del camp de futbol), una extraordinària descoberta on en Pep, el xef, home inquiet i sensible serveix una carta exquisida amb una relació qualitat-preu més que acceptable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada