Ètica protestant (I)

Un dels grans professors que vaig tenir a la Universitat Autònoma de Barcelona va ser en Joan Estruch, titular de la càtedra de sociologia, juntament amb en Salvador Cardús, molt més popular per la seva força habitual presència als medis de comunicació a Catalunya i pel seu clar posicionament a favor de la independència de Catalunya.

 

Amb el professor Estruch vaig aprendre, el meu primer any a la Universitat, una magistral lliçó d'antropologia a més a més de sociologia. Entre molts altres, el seu extraordinari "Plegar de viure" és un clàssic estudi sobre el suïcidi que he llegit un munt de vegades.

 

Una altra concepte que em va fer descobrir va ser el de la relació entre capitalisme i religió i em va fer obrir els ulls en recomanar a les seves classes la lectura d'un clàssic de la sociologia, l'alemany Max Weber. El seu "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" publicat el 1905 poc abans de la seva mort prematura als 56 anys, ha esdevingut una obra cabdal per entrendre la relació entre l'ètica i els diners.

 

Em ve el cap aquest llibre pel doll d'esdeveniments que ens venen afectant els darrers temps, especialment als països del Sud d'Europa (llatins i -sobre tot- catòlics) versus uns països del Nord d'Europa (protestants i -sobre tot- calvinistes) on no són germanetes de la caritat però al menys "enfoquen" des d'una perspectiva diferent.

 

"L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" postula una tesi amb la que estic cada vegada més d'acord, tot i reconèixer que quan el vaig llegir per primera vegada amb 23 anys no li vaig acabar de trobar el sentit que amb tanta passió defensava en Joan Estruch. Weber ve a defensar que el capitalisme al món de religió protestant es fonamenta en un comportament (ètic) basat en el treball i una rígida moral, però no per la por a cap Déu justicier ni per l'amenaça a anar a cap infern en el que cremar-se per la resta de l'eternitat. El capitalisme protestant és ètic perquè considera que respectant unes normes de conducta basades en la correcció moral es poden guanyar més diners que fent trampes. Un calvinista -en general, ja que sempre hi ha excepcions- no roba no perquè pensi que està malament (no té cap pronunciament ni ètic ni estètic al respecte) sinó perquè està convençut que sense robar i actuant amb correcció moral guanyarà més diners que fent-ho al revés. Darrerament treballo molt amb persones d'Escandinàvia, que no fan altra cosa que practicar aquest principi.

 

Com tots els que ens ha tocat néixer i viure a l'Europa més meridional, sabem i patim d'una ètica molt diferent. D'entrada un món que durant una infinitat d'anys ha permès "comprar" la virtud i el Cel mitjançant les "indulgències" o bules que es podien comprar a l'església, pagant-les a preu d'or. Aquí la ètica és completament diferent i postula: "Puc pecar tot el que vulgui, ja que després em guanyaré la salvació pagant el que calgui". I aquesta màxima -certa com que avui ha plogut- és la que justifica la corrupció (els famosos 3%), els comportaments amorals, la utilització d'informació privilegiada, el malbaratamenet de cabals públics, el pur i simple robatori. El resum és: "si m'enxampen ja em defensaré, però com que la probabilitat que ho facin és baixa, i encara que m'enxampin, la probabilitat d'acabar a la presó és en el límit ínfima", llavors no tinc cap incentiu moral per a actuar de forma correcta.

 

A Sudeuropalàndia ningú no dimiteix...algú s'hi ha fixat? A Sudeuropalàndia, cap imputat no plega, cap culpable torna cap diner, tot es va pudrint fins que la cosa fa tanta pudor que la col·lectivitat no la pot suportar.

 

Si a l'Estat Espanyol la gent fóra majoritàriament protestant en comptes de catòlica (encara que sigui nominalment o de formació), no estaríem -n'estic segur- ni de bon tros en la situació actual.

 

Continuarà.