Que el compañero Nicolás Maduro hagi estat escollit President de Venezuela ho considero una broma de mal gust o el que és gairebé el mateix, una expressió de la qualitat democràtica d'aquell país. L'Estat Espanyol és una democràcia de baixa qualitat -sense dubte - i darrerament n'estem tenim mostres gairebé diàries, però en comparació amb Venezuela això és Suècia.
I no ho dic perquè la seva formació i professió sigui la de conductor de metro de Caracas i sinidicalista i no tingui ni de lluny el carisma del compañero Hugo Chávez sinó perquè tot el procés electoral ha vingut farcit i esquitxat de tota mena d'irregularitats, i el país està financerament en fallida.
En un país amb una de les reserves petroleres més grans del món, que representen la pràctica totalitat de les exportacions, el dèficit públic és del 27% del PIB (Estat Espanyol del 7%), la inflació del 22%, el 40% de la població viu en el llindar de la pobresa i la gasolina que es consumeix al país s'ha d'importar.
I malgrat tot el compañero Maduro guanya les eleccions a la coalicció opositora amb un 50,7% dels vots, uns 230.000 de diferència respecte de la coalicció encapçalada per Capriles, i això abans de comptar els vots procedents de l'exterior. No m'extranya que la oposició hagi demanat un recompte vot a vot.
Em costa d'entendre un resultat electoral així i només ho podem atribuir molt probablement -segons les informacions dels observadors internacionals i els periodistes desplaçats per cobrir les eleccions- al vot forçat indirectament dels que estan directament o indirectament cobrant de la mamella pública, que han estat controlats fins l'últim moment per assegurar que anaven a votar (guardia nacional amb llistes de votants passant casa per casa) i que votaven el que calia (sobres preparats lliurats en mà per els acompanyants). Democràcia de NO-DO, vaja, a l'estil de les votacions de l'Iran o Bielorússia (per cert, tant Lukashenko com Ahmedineyad grans amics de la Revolución Bolivariana), però amb una mica més de dissimul o menys control perquè la situació se'ls escapa de les mans com a conseqüència de la gran organització de la força opositora.
Maduro hereta un país depauperat, dividit al 50% (la oposició ni tan sols ha reconegut la investidura del nou Presidente), amb una crisi econòmica galopant i amb negres perspectives pel que fa al futur a curt termini. Un clima ideal per a la proliferació de la violència a gran escala, que sembla que ja ha començat, i tal vegada, per a l'esclat d'una guerra civil.
I malgrat tot el compañero Maduro guanya les eleccions a la coalicció opositora amb un 50,7% dels vots, uns 230.000 de diferència respecte de la coalicció encapçalada per Capriles, i això abans de comptar els vots procedents de l'exterior. No m'extranya que la oposició hagi demanat un recompte vot a vot.
Em costa d'entendre un resultat electoral així i només ho podem atribuir molt probablement -segons les informacions dels observadors internacionals i els periodistes desplaçats per cobrir les eleccions- al vot forçat indirectament dels que estan directament o indirectament cobrant de la mamella pública, que han estat controlats fins l'últim moment per assegurar que anaven a votar (guardia nacional amb llistes de votants passant casa per casa) i que votaven el que calia (sobres preparats lliurats en mà per els acompanyants). Democràcia de NO-DO, vaja, a l'estil de les votacions de l'Iran o Bielorússia (per cert, tant Lukashenko com Ahmedineyad grans amics de la Revolución Bolivariana), però amb una mica més de dissimul o menys control perquè la situació se'ls escapa de les mans com a conseqüència de la gran organització de la força opositora.
Maduro hereta un país depauperat, dividit al 50% (la oposició ni tan sols ha reconegut la investidura del nou Presidente), amb una crisi econòmica galopant i amb negres perspectives pel que fa al futur a curt termini. Un clima ideal per a la proliferació de la violència a gran escala, que sembla que ja ha començat, i tal vegada, per a l'esclat d'una guerra civil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada