Criteris de comptabilització

Els pressupostos públics, siguin de la institució que siguin, sempre m'han semblat quelcom de sobrenatural, en el sentit que tot allò que s'escapa del sentit comú (al menys del meu) en sembla que no és d'eixe món.

 

I és que sense entendre de comptabilitat pública, ni de comptabilitat nacional ni res que se li assembli (no debades vaig evitar l'economia "pública" a la Universitat), hi ha coses que considero irracionals des d'una perspectiva d'un correcte coneixement de l'estat de comptes d'un Estat o ens públic assimilat.

 

Resulta que com a conseqüència que la comptabilitat pública no es basa en el principi inqüestionable de la "data del fet" ("devengo" en castellà) sinó de la data de comptabilització, això dels Pressupostos no es basa en quan es produeix un fet (que és quan se n'haurien de registrar les repercusions comptables), sinó en quan es comptabilitza. Ergo, si aquest any anem malament, amaguem dissimuladament un doll de factures al calaix i....ja les traurem l'any vinent. Amb això el sistema incentiva l'engany i la manca de rigor. Evidentment, estic exagerant, però el principi no és gaire lluny del que estic afirmant.

 

Ho exemplificaré amb una situació clara que em toca de prop. A finals d'any 2012 l'AEAT, la grandíssima agència tributària espanyola va retenir totes les devolucions d'IVA pendent a les empreses tan com va poder, i el criteri, inspirat des de dalt de tot era no perjudicar les xifres de dèficit. És ben evident que el tòpic que diu que "la comptabilitat diu exactament allò que el comptable vol que digui" és ben cert, però home, tractant-se de comptabilitat pública i de vetllar per l'interès general, hom diria que determinades instruccions no toquen. Em consta que aquesta pràctica ha estat massiva a finals de 2012. Moltes empreses exportadores encadenen IVA pendent de devolució de l'octubre al desembre.

 

Al meu entorn laboral, en una de les empreses amb què col·laboro professionalment, l'Agència Tributària deu una ingent quantitat de diners d'IVA i puc donar fe que s'emparen en les més burdes estratagemes formals per tal de dilatar pagaments.

 

I això no només aplica a l'Estat Espanyol, sino que la Generalitat de Catalunya, més ofegada que mai, aplica exactament el mateix principi, i sino, només cal repassar pel damunt la vegonyosa adjudicació de la gestió de l'aigua a l'Àrea Metropolitana de Barcelona ara impugnada, que va permentre en "Mascu" camuflar 925 milions d'Euros de dèficit pel pagament acompte que va fer Acciona (i que molt probablement s'haurà de tornar en breu). En la comptabilitat del món real, un acompte mai no és un ingrés si no, precisament un acompte. Però és clar, de tothom és sabut que la Generalitat tampoc no és pas d'eixe món.