"El meu camí": Pere Perpinyà i Valero

El 19 d'abril de 2024 Amazon Books publicava el llibre "El meu Camí" del meu amic Pere Perpinyà i Valero. He fet molta crítica literària durant els gairebé 13 anys que escric a Reflexions de Taverna, però mai no havia escrit una ressenya sobre el llibre d'un amic (entre d'altres perquè no tinc cap altre amic que escrigui, o al menys, que jo en tingui constància). Avui em tiro a la piscina (espero que amb aigua).

Conec en Pere Perpinyà des que ens vam trobar a l'antiga EGB, als Germans de La Salle Palamós, a primer de bàsica, i des d'aleshores vam anar fent camí (en minúscula) fins al també difunt BUP, Batxillerat Unificat Polivalent. Han estat molts cursos escolars junts en una època on aprens molt de la vida i del caràcter dels teus companys, en els anys vitals per a la forja de la personalitat. Després la vida ens va separar tot i que recordo algunes de les seves mítiques visites al nostre pis d'estudiants a Cerdanyola del Vallès, que jo compartia amb el seu grandíssim amic (d'aleshores i d'ara) Manel Domínguez.

Però fa alguns anys, la Societat Gastronòmica de S'Alguer-Cabrenys impulsada per l'amic comú Joan Gómez Noguer ens ha retrobat. I puc afirmar amb orgull que és una meravellosa "rara avis" compartir taula i conversa amb persones que ens vam conèixer fa 50 anys. Sense anar més lluny, el dia 20 d'abril ens vam reunir 35 d'aquells vells companys, tot un rècord (i un gran record).

Sabia que en Pere tenia passió per la lectura (quan vaig marxar als Estats Units l'any 1990 em va regalar la biografia d'en Lee Iaccoca en dos volums - va ser l'impulsor de l'icònic Ford Mustang -1966- des de Ford Motors Corporation i posteriorment director general i CEO de Chrysler Corporation- un regal que lògicament em vaig endur al nou país i que recordo com un acte d'amistat excepcional), però no vaig saber fins fa relativament poc temps que havia escrit un llibre que s'havia autopublicat "Operació Montserrat" (Amazon Books), que confesso que no he llegit però que em compraré aquesta mateixa setmana.

"El meu Camí" és un llibre apassionant, que es llegeix, es devora m'atreviria a dir, amb un punt d'addicció. He de reconèixer que me n'ha impressionat la frescor, el llenguatge directe, la manca d'aspiracions de fer un llibre literàriament complex, la humiltat dels plantejaments, i sobre tot, sobre tot, la pluridisciplinarietat del seu autor, i la seva imprevisibilitat.

En Pere Perpinyà es despulla en aquesta història autobiogràfica que explica en format de "road movie" les vivències, físiques i espirituals de quatre dels seus vuit camins, que Déu n'hi do.

En Pere no deu saber, o potser sí, perquè fins i tot se sap la matrícula de la meva primera Vespa, que jo també he fet el camí de Sant Jaume, una vegada, devia ser l'any 1989 (no ho recordo amb exactitud, perquè fa molt de temps i no tinc una memòria tan prodigiosa com la d'en Pere). El vaig fer amb el meu pare, el meu germà i el meu cosí Josep Margarit, Woody. Vam sortir bicicleta des de Logroño en un format de tres bicicletes i una furgoneta de suport, que ens vam anar tornant , aleshores, el meu pare tenia un problema de varius que no li permetia passar-se el dia pedalant). O sigui que vam fer gairebé tot el camí francès (que en Pere va fer el 2009 des de Sant Joan de Peu de Port, i que és el que descriu més abastament). Aquell va ser un viatge iniciàtic, no exempt d'una part d'aventura, que va reforçar de forma notable els nostres vincles familiars.

De "El meu Camí" me n'ha sorprès sobre tot la faceta més desconeguda per part meva d'en Pere Perpinyà. En Pere és un home profundamente religiós, d'una fe conceptual, conscient i vertadera. Escriu que resa cada dia, i m'ho crec. Escriu les seves vivències amb el fervor de la persona convençuda del que fa, que li permet estar en pau en sí mateix, tot i que en cap moment pretén fer proselitisme. 

Una part del camí que descriu, m'ha impressionat profundament, perquè, com a en Mur de les maratons, a El Camí, en la seva ruta francesa, hi ha el port de O Cebreiro al que s'accedeix per un port de muntanya amb un desnivell brutal (en Pere en va fer per un camí pedregós molt pronunciat) i nosaltres en bicicleta des de la Nacional VI, i com ell, vam arribar desfets malgrat anar en bicicleta. Vam fer nit a O Cebreiro, i per primera vegada a la meva vida, vaig sentir a la nit, l'udol dels llops. En tinc un record gravat molt viu.

Les anècdotes que en Pere explica són fresques i divertides, amb un punt enigmàtic i filosòfic ("qui ho vulgui entendre, que ho entengui" és una de les seves màximes que repeteix de forma periòdica durant la narració) i és un cant a l'amistat, a la família, a la perseverança, al patiment, als errors, als èxits, a les casualitats, que li van permetre conèixer gent meravellosa com els seus -encara ara- amics valencians José Manuel i l'Álvaro o la italiana Leda, resident a Lanzarote, amb la que van viure una aventura increïble.

"El meu Camí" no decebrà a cap persona que el compri, malgrat que el lector sigui una persona, com jo mateix, sense gaire fe i amb, més aviat, certa reticència per tot allò espiritual o vinculat amb una concepció religiosa de la vida.

Després de llegir "El meu Camí", no només he après moltes coses que no sabia del meu amic Pere Perpinyà, sinó que m'he fet un munt de preguntes i de reflexions. De fet, m'ha passat com escriu en el seu pròleg l'Antoni Batista "..la transcendència amara a el Camino, en el qual fins i tot els que no creuen en res es fan creients autònoms i a temps parcial...".

"El meu Camí" és una lectura molt, molt recomanable.