Aquests darrers jorns els l'estic passant als Estats Units en un viatge llampec per motius professionals. Estem a una setmana vista del primer debat presidencial televisat (organitzat per la CNN) entre en Donald Trump i en Joe Biden. El meu anterior viatge havia estat del 10 de març (hi vaig passar 10 dies) i encara vaig topar amb moltes persones que transitaven entre la incredulitat i l'esperança.
Incredulitat que el "sistema" permetès presentar-se com a candidats a la Presidència dels Estats Untits a dos individus del tenor de Biden i Trump, i esperança que aquest despropòsit fos corregit, a l'últim moment, de forma miraculosa.
El problema, amics lectors, és que els miracles no existeixen, i la política i les seves estructures elefantines tenen una inèrcia que les fa del tot al·lèrgiques al canvi. El canvi en política és una entel·lèquia. I una de les proves més fefaents al respecte és aquella gran màxima, encunyada en llengua Castellana que resa: "los mismos perros con distintos collares". Aquest, és, malauradament, el nostre pa de cada dia.
M'he trobat doncs, en les converses amb gent amb la que em relaciono personalment i professionalment al país, que el principal problema de la gent de sentit comú dels Estats Units és que ningú no sap com hem arribat fins aquí.
I el pitjor és que això ha succeït amb l'aquiescència tàcita del votants i dels membres dels partits que han permès que aquests dos personatges, als que com a mínim hem de qualificar de senils, s'enfrontin com a candidats a les eleccions de la -encara, però per poc temps- principal potència del planeta Terra.
Com que m'agrada la sociologia i l'antropologia, com saben els lectors que em coneixen, estic fent les meves activitats extra escolars aquests dies a Amèrica. He parlat amb molta gent els darrers dies, des de cambrers a advocats, passant per professionals lliberals, experts en taxes, economistes, conductors i conductores d'Uber, de totes les races, procedències geogràfics i conviccions religioses i ningú, ningú, entén com hem arribat fins aquí.
Ens trobem a dos candidats a la Presidència que l'un té 78 anys i és el primer candidat a la presidència dels Estats Units que està condemnat per un cas criminal (l'afer de l'actriu pornogràfica "Stormy Daniels"), però no només això, té encara tres grans causes en les que és el principal imputat (papers secrets i classificats retirats il·legalment de la Casa Blanca, incitació als tumults al Capitoli el 6 de gener de 2021 a la presa de possessió de Joe Biden, manipulació de resultats electorals a l'estat de Georgia a les eleccions de Novembre de 2020).
L'altre candidat, Joe Biden, és un home vell de 81 anys que perd el nord amb molta facilitat i que confon fets, persones i llocs amb una facilitat que esparvera i, dit amb tota vulgaritat, acollona els propis simpatitzants demòcrates que l'haurien de votar.
El ciutadà de carrer no radicalitzat (cada vegada en som menys, és tracta sense dubte d'una fauna que sembla condemnada a l'extinció) no entén com en un país com els Estats Units, amb 350 milions d'habitats i el major número de premis Nobel del Planeta, no hi hagi hagut la capacitat de trobar candidats més adients a les necessitats del país, tant des d'un cantó com des de l'altre.
Molts votants demòcrates em diuen que aniran a votar per responsabilitat però amb pinces. Moltes ciutadans negres m'expliquen que són incapaços de votar un candidat que es declara obertament racista, però malgrat tot la seva campanya fulgurant continua i el més de maig ha rebut donacions per import de més de 100 milions de dòlars, igualant així els fons que fins la data havia recaptat el partit demòcrata.
La qüestió és que el populisme de Trump cala entre una part de la població nord-americana: els més rics (Trump ha promès tornar a baixar els impostos a les grans fortunes), els més armats, els més radicals anti-immigració...I això fa por. I la Kamala Harris, que hauria d'haver estat aprofitant els darrers quatre anys per a preparar-se per a ser la futura candidata a la presidència dels Estats Units, ha estat quatre anys a l'ombra, completament amagada (amb molt escassses excepcions).
Només donaré un detall de com de complicat està el panorama, que ahir mateix feia públic el diari NYT: el mateix dia que es va conèixer la condemna de culpabilitat contra Donald Trump pel cas de l'actriu porno Stormy Daniels, un multimilionari nord-americà, Timothy Mellon, va fer una donació a la campanya del Trump per import de 50 milions de dòlars.
Així ens va col·lectivament com a éssers humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada