Hi va haver un temps, ja fa molts anys, on la graduació d'algú que portava tota una vida estudiant i assolia un títol universitari, era un acte molt especial, gairebé únic, perquè era la culminació d'un esforç de molt de temps i molt d'esforç. Molts anys de suor, llàgrimes i nits sense dormir.
En el meu cas ho recordo amb una especial satisfacció, perquè dels cinc anys de carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, els dos primers els vaig passar treballant de cambrer el cap de setmana (al mític restaurant Big Rock de l'enyorat Carles Camós) i els tres darrers treballant cada tarda a Barcelona, a la consultora que aleshores s'anomenava Espacontrol Deloitte.
Aleshores, l'any 1989 (han passat ja trenta-cinc anys..., com se'ns en va el temps d'entre les mans), al menys a la universitat pública, no hi havia allò que tots van veure a les pel·lícules i sèries nord-americanes, aquells actes de graduació multitudinaris que s'acabaven amb el llançament massiu dels birrets a l'aire.
Nosaltres, els de la promoció d'Econòmiques de la UAB 1984-1989, no vam tenir cap acte públic de graduació amb professors i familiars, perquè aleshores allò simplement no existia, però sí que ho vam celebrar entre nosaltres, en una festa molt íntima en la que compartíem amb els companys l'orgull d'haver assolit una fita important a les nostres vides. Una fita que a molts ens va marcar el futur.
Més enllà d'això, que jo recordi, les úniques celebracions de l'època tret de la primera comunió (fenòmen avui en extinció, si no ja extint), era les festes de posada de llarg de les pijes de l'"Upper Diagonal" de Barcelona quan feien 18 anys.
Avui, tot és diferent. Gairebé tot està mercantilitzat i les graduacions han esdevingut una baula més de la cadena del consum.
El meu fill petit, en Marc, es gradua la setmana vinent en enginyeria mecànica, i fa un parell de setmanes vam anar a El Corte Inglés a comprar-li el seu primer vestit. Doncs sort que hi vam anar amb una mica de temps, perquè la dependenta de la secció de vestits per a joves ens deia que allò era una bogeria i que les talles més típiques ja se li estaven acabant, tant de camises com de vestits...
M'explicava la senyora, que portava un molts anys a El Corte Inglés, a la mateixa secció, que d'uns anys ençà això de les graduacions ha esdevingut una veritable pandèmia. Perquè ja no només es celebra amb bombo i platerets la graduació universitària, des de fa uns anys ençà també es celebra l'acabament del batxillerat (fins aquí encara ho entenc), però ara també es celebra l'acabament de l'escola secundària i de la primària.
No dic jo que en un món en el que tot va molt de pressa, no s'hagin de celebrar les fites que hom va fent al llarg de la seva trajectòria vital, però fer un acte de celebració de l'acabament de la primària em sembla, si més no, una mica agafat amb pinces, ara bé, tot sigui pel l'economia i com diu la dita: "Doctors te l'Església".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada