Qualsevol persona que llegeixi aquest blog sabrà que sóc un profund valedor del Partit Demòcrata dels Estats Units. En una realitat molt diferent de l'europea, no podem dir en absolut de que es tracti d'un partit "d'esquerres" com ho podríem entendre a la vella Europa: es tracta d'un partit del "establishment", que, en termes europeus, podríem situar al nivell ideològic d'un Partit Popular moderat, però és que el Partit Republicà, especialment els darrers vuit anys dominats per la voràgine Bannon-Trump, es sitúa més a la dreta de VOX, per què ens entenguem.
Fins dimecres de la setmana que avui acabem, les enquestes electorals nord-americanes sobre les eleccions presidencials de novembre situaven els dos candidats en un empat tècnic. Efectivament, el promig de les diferents enquestes donaven un empat d'un 46% d'expectatives de vot a cadascun dels candidats.
No obstant, la tendència de les darreres setmanes semblava apuntar (segurament com a conseqüència de la primera condemna de Donald Trump als tribunals pel cas "Stormy Daniels") a un revifament de les opcions de Joe Biden.
El debat de dijous passat a la CNN ho va canviar tot.
Durant els darrers deu anys, en que m'he passat molts dies als Estats Units per raons professionals, he seguit de prop la realitat política nord-americana i molts debats electorals. El de dijous passat va ser el pitjor del pitjor del pitjor que he vist durant tots aquests temps. Un Donal Trump mentider, agressiu i empoderat va arraconar i empetitir un Joe Biden al que en ocasions ni tan sols se l'entenia. No hi ha paliatius: la derrota de Biden va ser contundent i així ho va reconèixer la premsa nord-americana i mundial.
El debat va aixecar totes les alarmes en el món demòcrata i la primera reacció del partit ha estat la de de donar suport a Biden ("un mal debat l'ha tingut tothom" va dir Obama el divendres) i la maquinària del partit es va esforçar en mostrar un candidat enfortit en els mitings electorals de divendres i dissabte en els que ell mateix demanava una mena de disculpa per la desfeta del dijous.
Una de les columnistes clàssiques del New York Times, Mauren Dowd, publica avui una columna d'opinió que es titula "The Ghastly vs. The Ghostly", que podríem traduir com "L'espantós versus el fantasmal", i escriu sense pietat: "He's being selfish. He's putting himself ahead of the country. He's surrounded by opportunistic enablers. He has created a reality distortion field where we're told not to belive what we've plainly seen. His hubris is infuriating. He says he's doing this for us, but he's really doing it for himself. I am not talking about Donald Trump. I'm talking about the other president". La traducció seria: "Està essent egoïsta. S'està posant per davant del país. Està envoltat de facilitadors oportunistes. Ha creat un camp de distorsió de la realitat en la que se'ns diu que no creiem amb el que hem vist clarament. La seva arrogància és exasperant. Diu que ho està fent per nosaltres, però en realitat ho està fent per ell mateix".
Penso exactament igual que la Mauren. No hi ha volta enrere. Avui les enquestes ja donaven un 46% versus un 44% a favor de Trump, i la cosa anirà a pitjor. Els demòcrates només tenen una opció, una de sola, per intentar guanyar les eleccions del novembre, en un món que va tombant de forma alarmant cap a l'extrema dreta, i és que Biden faci un pas al costat i que alguna altra persona (jo sóc del que penso que hauria de ser, per molts motius, la Kamala Harris) sigui nominada pel partit com a candidat/ata a la presidència.
Si no es fa aquesta passa amb celeritat, la derrota serà no només segura sinó que a més a més, monumental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada