Tinc en molt poca consideració els polítics que ens han tocat viure, malgrat que hi ha qui diu, segurament amb encert, que tenim els polítics que ens mereixem. Hi ha només una certesa, des del meu modest punt de vista: la mediocritat està instal·lada als parlaments, ministerios i conselleries, amb molt poques excepcions. De fet ho estem patint a diari.
Possiblement una de les raons d'aquest baix nivell és el també baix salari de càrrecs electes d'alta responsabilitat (en comparació amb el que es cobra a l'empresa privada), però el que també és cert és que, a igualtat de salari, el nivell ha anat empitjorant en proporció geomètrica als darrers anys. Enyoro els anys de Tierno Galván, Adolfo Suárez, Garrigues Walkers, Roca i Junyent, Arzalluz, Ardanza, Herrero de Miñón o Peces-Barba. O Manuel Pimentel o Trias de Bes. Fins i tot Durán Lleida, Artur Mas o Jordi Pujol.
Tot això em ve al cap després de l'espectacle de circ de barriada (de baixa estopa) que ha resultat la votació al Congrés dels Diputats aquesta setmana i que el PSOE ha acabat salvant "in extremis" en dues de les tres votacions que hi va defensar.
Negociar és una part indispensable del joc polític quan no hi ha majories absolutes, i per tant forma part del joc acceptar concessions d'una banda i aconseguir-ne d'altres que en altres circumstàncies de força relativa es presentaven impossibles. Ara bé, fer les coses amb tant poca classe, tan baix to i de forma tan burda, al menys a mi, em fa sentir vergonya aliena.
Els senyors de Waterloo està vist que des de la seva república de piruleta viuen als núvols, en un metavers paral·lel, des del que dóna la sensació, al menys des de fora i del desconeixement total del que passa a les estructures del partit, que el seu únic objectiu a la vida és perjudicar en tot moment i sota qualsevol circumstància als seus rivals -jo ja diria que clarament els deuen de considerar enemics- d'Esquerra Republicana de Catalunya. És l'enemic a destruir, a qualsevol preu, sembla.
Entenc que de cara a les pròximes eleccions autonòmiques Junts vulgui marcar posició i adjudicar-se triomfs en la negociació amb Madrid que els donin rèdit electoral (sobre tot si Puigdemont pot tornar a Catalunya i acaba presentat-se com a candidat a la presidència de la Generalitat), però fer-ho sense cap mena de coordinació ni comunicació prèvia amb el Govern de la Generalitat em sembla senzillament de jutjat de guàrdia.
Sobre tot perquè una vegada passa la notícia periodística (que d'altra banda contribueix a incrementar de forma notòria la crispació a la resta d'Espanya -també a Catalunya- i a fer que els catalans, de cara a la resta d'Espanya, acabem més enfangats a cada nova edició de despropòsits d'en Putxi i la seva cohort d'admiradors), el que queda de veritat és molt menys espectacular que els generals de Junts venen a tort i a dret per twitter, mar i aire.
Recorden que la aprovació del Català com a llengua d'ús al parlament europeu era una condició prèvia i innegociable de l'acord entre Junts i el PSOE? Doncs això mateix, com tantes i tantes fatxenderies dels Juntaires, no ha estat altra cosa -a la pràctica- que foc d'encenalls, ajornat de moment sine die. I de l'amnistia, ja en parlarem. No em malinterpretin, tan de bo les dues coses acabin materialitzant-se, perquè tan el Català a Europa com l'amnistia toquen, i toquen ara.
El que afirmo només és que no sé jo si l'estratègia d'anar-se generant enemics a cada cantonada els portarà el rèdit que esperen, però tinc la sensació personal que molt menys del que ells s'esperen. I després hi ha l'altra: només de pensar en la possibilitat de tornar a veure manant a personatges de la calanya de la Laura Borràs o l'Albert Batet em posa els pèls de punta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada