Al cap de l'any, per raons laborals em faig un fart de volar. Sé que no és gens sostenible i miro de minimitzar-ho tant com puc, però moltes vegades és inevitable.
I al llarg de la meva vida professional, especialment els darrers 20 anys, he donat la volta al món força vegades. Per pura llei de probabilitats n'he vist de tots colors, des d'un aterratge d'emergència a turbulències estratosfèriques (de fet la setmana passada, un avió de la companyia Delta Airlines que volava des de Milà a Atlanta va patir turbulències tan severes que 11 passatgers van resultar ferits, dels quals, quatre de gravetat i els van haver de treure de l'avió amb camilla) passant per un conat de xoc amb un avió que aterrava a l'aeroport de Frankfurt (l'avió en el que anava jo s'enlairava) i fins i tot una vegada, en un altre vol de Delta que anava d'Atlanta a Madrid, quan portàvem unes quantes hores de vol, jo que estava assegut al seient de la finestra sobre l'ala, vaig veure amb incredulitat com tot de cop el pilot buidava un dipòsit de querosè al mar mentre l'avió feia mitja volta i tornava cap a Atlanta.
La raó va ser que un dels turborreactors va fallar i el protocol, òbviament, determina com a opció més segura l'aterratge a l'aeroport més proper. Com que començàvem a volar sobre l'Atlàntic, el pilot va tornar a la base. Aleshores vaig passar moltes hores a la terminal, mentre es buscava un altre avió que va trigar més de 24 hores a estar disponible.
Però el que em va succeir dissabte passat encara no m'havia passat mai. I també va tenir lloc des de l'aeroport d'Atlanta, al que ja declaro formalment com a aeroport maleït i segurament deu ser perquè Atlanta és a l'estat de Georgia i tal vegada el maligne Donald Trump, acusat de voler subvertir els resultats de les presidencials en aquest estat, ha fet alguna mena d'acte de vudú contra l'estat i els seus pèrfids habitants o visitants.
Jo volava amb Delta Airlines, venia de Columbus, Ohio, i tenia una connexió a Atlanta cap a Barcelona. Atlanta i Minneapolis són els dos "hubs" principals de la companyia Delta als Estats Units. L'hora prevista de sortida cap a Barcelona eren dos quarts de set la tarda amb arribada prevista a Barcelona el dissabte a les nou i deu del matí de l'endemà dissabte.
Doncs be, en arribar a Atlanta, la companyia informa que el vol cap a Barcelona es retardarà una hora i mitja degut al retard en la sortida de l'avió (que venia d'Atenes). Fins aquí res d'anormal, especialment en una època de l'any amb molts vols programats. Amb una mica més de retard del previst acabem embarcant a l'avió sobre les vuit del vespre, i m'acomodo al seient 18D.
Però ai las, quan portàvem gairebé un parell d'hores de vol (a l'alçada de l'estat de Virgínia) sento de cop una pudor intensíssima i un crit d'esglai al seient 17E i el passatger s'aixeca d'una revolada i se'n va corrent cap al passadís. El passatger del seient 17F fa exactament el mateix. Jo, que era al seient 18D veig com la senyora -d'edat avançada- que ocupava el seien 17D, és a dir, just la meu davant, s'aixeca corrent i en passar pel meu costat sento que la fortor -insuportable- s'intensifica i en girar-me i veure la senyora observo que li regalima, perdonin la cruesa de la descripció, diarrea camal avall.
La senyora, desesperada i molt trasbalsada, s'adreça als lavabos del darrere, deixant al seu pas un regalim líquid que deixa els passatgers gairebé paralitzats. De cop, la tripulació es mobilitza i apareixen dos persones del staff cobertes amb indumentària de plàstic que els cobria tot el vestit i el cap i guants a les mans. Torno a reviure les escenes que tots tenim encara gravades a la retina de l'època més dura del Covid. Es produeix un moment de desconcert fins que el pilot explica la situació per megafonia i anuncia, atenció a la dada, que com a conseqüència del risc per alarma biològica -atenció, la salut de la passatgera importava tres bledes, pel que sembla- ha decidit tornar a Atlanta.
A Atlanta vam estar 3 hores més a la porta E26 de la terminal. Durant aquest temps, a més a més de treure la senyora amb cadira de rodes, un equip de neteja per contaminació biològica -no exagero- vestits com astronautes, vam pujar a l'avió, van arrencar -literalment- la moqueta del cantó esquerre de l'avió i en van col·locar una de nova. Durant aquest periode, Delta va aconseguir una tripulació completament nova i va reomplir els dipòsits de carburant.
Ja sense la senyora (però amb la seva maleta a la bodega -si l'arriben a desembarcar haguéssim acabat sortint el diumenge...) tornem a embarcar a l'avió i sense gaire més incidències significatives, més enllà de fortes turbulències a l'Atlantic que em van semblar de guarderia després de l'experiència anterior, vam aterrar a Barcelona a quarts de set de la tarda, unes deu hores més tard de l'hora prevista.
Volar és cada dia més un esport de risc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada