Al final, caldrà donar la raó als que diuen que l'única veritable arma de negociació és la força que confereixen les circumstàncies i els fets puntuals en un moment determinat del temps. És el cas del resultat de les eleccions generals espanyoles del passat 23 de Juliol.
Segurament pocs es podien pensar que 7 vots podrien conferir tanta força a un partit, presidit a més a més, per un "pròfug" de la justícia espanyola (justícia entre cometes, òbviament). Els resultats de Junts (recordem, amb un diputat menys que a la darrera legislatura, on en van tenir 8) han fet que, per pura necessitat política, posicions ancestralment defensades a capa i espasa pel Partit Socialista s'hagin reconduït de forma màgica i miraculosa. Han hagut de passar 47 anys perquè el Català, el Galego o l'Euskera es poguessin utilitzar al parlament espanyol de forma legal, sense risc d'expulsions del parlament o de retirada de la paraula.
El que fa més ràbia però, és que no s'havia d'haver forçat la màquina fins aquest extrem ja que la utilització de les llengües espanyoles està formalment reconegut per la Constitució del 1978. Era només una qüestió de voluntat política. Però aquesta només ha arribat en forma de necessitat de vots per a una investidura. Lamentable, francament. I trist que els que demanen lleialtat constitucional no puguin entendre ni reconèixer els drets lingüístics d'una part dels habitants del seu territori. De fet, aquesta negativa ha estat més un boomerang que una altra cosa.
Però necessitat de vots obliga, i el que fa quatre dies era un dogma de fe i un problema irresoluble des d'un punt de vista logístic i d'organització (i de costos...para amén), la possibilitat de parlar en les llengües oficials de l'estat espanyol al Congreso de los Diputados, resulta que ara, no només s'aprova per la via d'urgència sinó que demostra de forma òbjectiva que de problema no en té res. La sessió es va desenvolupar amb total normalitat (excloent la retòrica xenòfoba de VOX).
Besteiro, socialista històric, va inaugurar la present legislatura amb una frase que no podia ser més encertada: "La diversitat no va en detriment de la unitat, la uniformitat no garanteix la cohesió". Tan és així que la ultradreta de VOX va quedar retratada en marxar del Congreso quan es van començar a utilitzar altres llengües que el Castellà. Interessant la postura de Borja Semper, diputat del PP, que va utilitzar l'euskera en part de la seva intervenció, cosa que va provocar que els cavernícoles de la ultradreta de VOX tornessin a abandonar la seu del Congreso.
I no deixa de ser histriònicament paradoxal que el ministre d'afers exteriors espanyol s'hagi escarrassat a defensar la utilització del Català a les institucions europees quan durant més de 40 anys se'ns ha negat aquesta possibilitat malgrat les múltiples peticions que s'han fet arribar a Madrid des de Catalunya. Però novament, més val tard que mai. Si en el cas espanyol la utilització del Català al Congreso és una mostra de normalització d'una certa idea de l'Espanya plurinacional, l'ús del Català a les institucions europees és, certament, un blindatge a una llengua molt amenaçada com la nostra. I ho és malgrat que estem parlant de la tretzena llengua més parlada de la Unió Europea, amb 10 milions de persones que la parlen o la saben parlar. Que el Maltès o el Danès, siguin oficials i no ho sigui el Català, una vegada més només és qüestió de voluntat política. No pot ser que els suecs o els finesos, amb llengues molt minoritàries, invoquin els costos de la traducció simultània per a qüestionar-se la possible oficialitat del Català a les institucions europees. Només caldria revisar amb una mica de profunditat (no gaire) els centenars de milers de milions que la Unió malbarata en despeses supèrflues com per entendre que uns quants traductors del i al Català no faran el forat pressupostari més gran.
D'una banda celebro que tot de cop i hagi unes quantes iniciatives potents que emanen del govern de Madrid per a fomentar l'ús del Català al congrés espanyol i a les institucions europees, d'altra però, lamento la utilització de les llengues (dels territoris que no tenen estat, i aquesta és, malauradament, la clau) com a arma política per a ser (mal) utilitzada, en contra dels drets d'una part dels ciutadans de la Unió Europea. La batalla encara no ha acabat, però si calen eleccions i resultats ajustats per a canviar actituds que en circumstàncies normals no canviarien mai, doncs benvingudes siguin les eleccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada