Eduardo Tamayo i Mari Teresa Sáez eren dos diputats del PSOE que van resultar electes a les eleccions a l'Assemblea de la Comunidad de Madrid el 2003. El resultat d'aquelles eleeccions va ser ajustat d'infart agut. El PSOE va obtenir 47 diputats, 9 Izquierda Unida i 55 el Partido Popular. El que qualsevol ciutadà amb dos dits de coneixement polític i sentit comú hagués pensat fóra que el PSOE més Izquierda Unida governarien la Comunidad i investirien com a president a Rafael Simancas, amb 56 vots a favor i 55 en contra.
Doncs com és ben sabut per gairebé tothom, el senyor Tamayo i la senyora Sáez van absentar-se el dia de l'elecció del president/ta de l'Assemblea de Madrid i el PP va poder imposar la seva candidata per 55 vots a 54, i aquí va començar l'escàndol que es va popularitzar amb el nom de "Tamayazo" i que va propiciar el primer mandat com a presidenta de la Comunitad de Madrid d'Esperanza Aguirre. Es va parlar de corrupció, de sobres amb bitllets, però no es va provar res. La realitat és que Eduardo Tamayo i Teresa Sáez van fundar un nou partit "Nuevo Socialismo" que a les eleccions d'Octubre de 2003 va aconseguir l'extraordinàri suport popular de 6.200 vots. Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor.
Tot això em ve al cap -reconec que el cas em va colpir quan va succeir- a resultes de tot el que ha passat aquesta setmana a la "Villa y Corte" arran de la votació d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo la setmana entrant. Hi ha hagut trucades telefòniques secretes, declaracions televisives i radiofòniques amunt i avall de populars i socialistes, presentació d'un llibre (La rosa y las espinas d'Alfonso Guerra) per part de dos octogenaris dinosaures ancorats no ja a la dreta sino gairebé a l'extrema dreta, que han passat en cinquanta anys de defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles d'Espanya (Congrés de Suresnes, França) el 1974 a titllar els catalans independentistes de "minoria en extinción".
Per no parlar de les declaracions estil "Rubiales" d'Alfonso Guerra (ja saben, aquell que li va passar el ribot a l'estatut de Catalunya) en relació a la vicepresidenta Yolanda Díaz i el seu gust per les perruqueries (quin energumen, Déu meu...). La marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont ("Les amistats perilloses", Pierre Choderlos de Laclos) haguessin estat a la seva salsa al Madrid DF aquesta setmana.
La qüestió de fons és que hi ha una sèrie de personatges espanyols, alguns amb molt poder i d'altres a la porta de la residència d'avis (és el cas del tàndem González-Guerra, que no se'ls escolta ni l'esperit de Rodolfo Llopis, el dirigent del PSOE històric que ells dos es van carregar el 1976), que tenen aquesta idea monolítica, uniforme, castellana i indisoluble d'Espanya en la que no hi té cabuda qui no pensi com ells i no parli només en Castellà.
És trist, però és una realitat objectiva i palpable. Les declaracions en Català ahir a les Nacions Unides del cap de govern d'Andorra, Xavier Espot, sense que cap descerebrat llancés les orelleres ("pinganillos") als peus de l'António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, son una mostra que l'Espanya plural és ben possible...i que parlar en Català a la seu de les Nacions Unides, a Brussel·les o a Madrid no suposa la fi de la Constitució del 78 (que nos dimos entre todos...).
I aquest és el brou de cultiu per a la preparació d'un segon "Tamayazo" del que a Madrid, tothom parla. Per a que la investidura de Núñez Feijóo tirés endavant (quan més escolto aquest personatge més em pregunto com ha pogut guanyar tantes eleccions a Galícia per majoria absolut: la seva mediocritat és escandalosa i la seva falta d'empatia, capacitat retòrica i oratoria és gairebé de parvulari: ens en fotíem de les patinades d'en Mariano Rajoy, però aquest personatge el supera amb escreix), només caldria que 4 diputats del PSOE s'abstinguessin en segona volta.
Francament, de la mateixa manera que veig que la investidura de Sánchez es presenta molt complicada, a dia d'avui, malgrat el soroll de sabres que auspicien els dinosaures i els barons territorials del PSOE, tinc seriosos dubtes que Núñez Feijóo guanyi la investidura, perquè, repeteixo, la vida és llarga i al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor, per tant m'inclino a pensar que el bloc molt compacte que hi ha avui dia en el PSOE comandat per Sánchez -pallassos que repapiegen com González i Guerra no pinten absolutament res al partit- aconseguirà mantenir la disciplina de vot intacta.
Ara bé, d'aquí a la investidura de Sánchez quan el Borbó la hi proposi, hi un un pas intermedi que es diu amnistia, i això, amics lectors, són figues d'un altre paner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada