Que el Govern de Pere Aragonès segueixi instal.lat al poder després de la decisió de Junts per Cat de sortir del Govern després d´una inaudita consulta assembleària en la millor línia dels cupaires ha estat només perquè encara no s´han votat els Pressupostos de la Generalitat de 2023. És obvi que amb 33 diputats, de fet els mateixos que el PSC i en el cas d´aquest partit amb la legitimitat de poder afirmar que va ser la forca més votada a les eleccions autonòmiques de Novembre de 2021, les coses no són fàcils per Esquerra Republicana.
Quan semblava que després de la teatralització de la sortida del Govern de Junts per Cat i de l'exigència de renegociació d’uns pressupostos que eren, com a mínim seus al 50%, la legislatura tenia els dies comptats, el PSC va estendre la mà a pactar amb ERC (i encara que es negui la major des del PSC, hi ha pocs dubtes que aquesta era una instrucció que venia des de Madrid per a facilitar l'aprovació dels pressupostos generals espanyols).
Tinc pocs dubtes que si aleshores s'hagués començat seriosament una negociació, el preu a pagar per a ERC hagués estat més barat del preu que ara mateix l'equip de Salvador Illa els vol fer pagar. Ara bé una vegada aprovats els pressupostos a Madrid, i tancada la carpeta de la desjudicialització de l'afer català, no sembla que l'actitud del PSC sigui la mateixa que fa un parell de mesos. Segurament degut a que cal marcar paquet de cara a les municipals del mes de maig.
El suport d'En Comú Podem als pressupostos 2023, amb un pacte per uns comptes que clarament prioritzen la despesa social, va ser un factor que semblava que faria més fàcil un pacte social i d'esquerres i que el PSC, tot i marcar terreny s'acabari apuntant al carro. Res més lluny de la realitat però. Moltes vegades la política acaba semblant més un joc de disbarats o d'interessos puntuals i curt-terministes que poc tenen a veure amb el que el conjunt de la ciutadania els demana.
Resulta del tot sorprenent que els portaveus d'ERC i el PSC anunciessin per separat fa un parell de setmanes que hi havia acord en un 87% dels punts negociats (no se sap ben bé a què es refereix aquest percentatge, o al menys jo no ho he sabut veure explicat enlloc) i que al cap d'un parell de dies d'aquest anunci, els socialites es traguessin un conill blanc del barret i explicitessin unes exigències que a ERC els resultarà possiblement molt difícils d'empassar ja que els els grans temes que planteja el PSC, ERC s'hi ha postulat en contra de forma força bel·ligerant.
Resulta també sorprenent que aquests temes que el PSC posa ara sobre la taula de negociació els plantegi un partit que s'anomena d'"esquerres". Com tothom deu ja saber hores d'ara, el que el PSC reclama com a projectes estrella és reprendre la negociació per l'ampliació de l'aeroport del Prat, desenterrar el macroprojecte de lleure del Hard-Rock a Tarragona, i la negociació amb el govern central sobre el quart cinturó metropolità.
Aquest són projectes que defensaria el PP, l'antigua Convergència o una part de Junts per Cat, però definitivament no sembla que siguin precisament ni d'esquerres ni sostenibles. Més aviat semblen molt de dretes i gens sostenibles.
Ampliar el Prat en un context en el que hi ha dos aeroports clarament infrautilitzats a Catalunya (Girona i Reus) em sembla, com he defensat en diverses ocasions des d'aquest blog, poc coherent i poc sensat. Potser el que caldria és connectar amb un AVE els tres aeroports. Crear un "Las Vegas" català dubto que aporti els llocs de treball qualificats i de qualitat que necessita el país. De cambreres i cambrers, malauradament n'hi ha suficients. I fer un quart cinturó que incentiva la mobilitat amb vehicle privat tampoc em sembla gaire sostenible. Que el PSC vulgui semblar un partit "business friendly" no em sembla pas malament, ara bé, condicionar l'aprovació dels pressupostos catalans de 2023 a l'acceptació de reprendre aquests projectes em sembla més aviat un despropòsit. Un gran despropòsit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada