Veure les imatges amb les que els noticiaris i els diaris ens han bombardejat aquests dies en els esdeveniments de violència que tornen a enfrontar militarment a israelians i palestins de Gaza principalment, posa la pell de gallina a qualsevol persona decent.
És fàcil caure a la tentació de culpabilitzar exclussivament als israelians de la situació, degut no només a la tremenda desproporció de forces entre els uns i els altres (vegi's la xifra de morts d'un bàndol i de l'altre), sinó també perquè la metxa la va encendre un desnonament de sis famílies palestines en una zona de Jerusalem Est en la que vivien des dels anys 50 del segle passat. El desnonament, encara pendent de resolució final per part del Tribunal Suprem israelià, es basa, segons els jueus que reclamen, en una transacció inmobiliària del segle XIX...Òbviament, una vergonya i un abús de força d'impossible justifició moral.
Però aquesta només és la punta de l'iceberg. El problema be de lluny, com la majoria dels lectors coneixen, i arrenca en la partició de Palestina en dos territoris segons resolució de l'ONU de 1947. El que possiblement no sigui tan conegut és que els àrabs (pobladors originals de la major part de Palestina quan els jueus hi van retornar) mai no van acceptar la resolució 181 i van començar les disputes territorials que van desembocar en diferents guerres, el 1947, el 1949, però sobre tot el 1967 quan en tan sols 6 dies, Israel va derrotar militarment una coalicció d'Estats àrabs i va ocupar Cisjordània (fins aleshores sota tutela jordana), els Alts del Golà (territori sirià) i la península del Sinaí (territori Egipci).
A partir d'aleshores, i fent molt curt un conflict molt llarg i complex, hi ha dues dates clau que podríen haver fet que les coses haguessin anat diferent: els acords de Camp David (1978), auspiciats per l'aleshores president nord-americà Jimmy Carter, que va suposar la devolució de la península del Sinaí a Egipte i el reconeixament per part d'aquest estat de l'estat d'Israel (primer país àrab en fer-ho) i els acords d'Oslo (1983), que implicaven la constitució de l'Autoritat Nacional Palestina, l'autonomia de Gaza i Cisjordània com a pas previ a una futura solució de dos estats. Però cap d'aquests acords van assolir els resultats dels pactes que es van signar. I en aquest cas la responsabilitat ha estat més dels palestins que no dels israelians.
Segurament el principal problema és que els àrabs i els palestins mai van acabar d'acceptar ni Camp David ni Oslo i els palestins han continuat (i continuen avui) en una profunda divisió entre els que reconeixen Israel (l'ANP, amb seu a Cisjordània i dominada pel partit Al Fatah, fundat pel mític Yasser Arafat), i els que no, Hamas, qualificat d'organització terrorista per part d'Israel i els Estats Units i que és qui domina la franja de Gaza.
Les dues faccions palestines estan enfrontades entre elles pràcticament a mort i Hamas compta amb el recolzament d'Iran que és el que finalment li permet disposar de l'increïble arsenal de cohets Qassam que aquests dies Hamas està disparant contra Israel. Un panorama certament difícil en el que els únics que en pateixen de debò les conseqüències són els civils, i en particular, els nens.
Un conflicte entre palestins de molt difícil resolució i pitjor pronòstic que Israel aprofita per a continuar debilitant les posicions palestines, construint nous enclavaments a Cisjordània i sembrant la destrucció a la franja de Gaza.
He visitat tant Israel com Cisjordània i he de reconèixer que la situació dels palestins és terriblement complicada. Hi ha un cert consens entre els analistes en culpabilitzar d'aquesta situació els líders polítics palestins, incapaços de posar-se d'acord entre ells i acceptar el recent reconeixament d'Israel per part d'alguns estats àrabs com a plataforma per a reprendre les negociacions amb l'objectiu final d'arribar a un acord de pau durador que permeti als palestins, per fi, viure en un estat propi i en pau amb els seus veïns, amb els que estan abocats a conviure i a entendre's.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada