Desencís amb presa de pèl

Ahir, en un hilarant article a El Periódico, l'Albert Soler explicava quelcom que els ciutadans de carrer tenim ja absolutament descomptat: que els que ens governen són uns inútils totals, així que només queda demanar que ens emprenyin com menys millor). 

(https://www.elperiodico.com/es/opinion/20210507/ayuso-di-stefano-portero-articulo-albert-soler-11706423)

També ahir a ERC l'aigua va començar a sobreeixir del got i en Pere Aragonès va acabar dient prou i va trencar les cartes, que era el que semblava que la colla pessigolla de Junts Per Cat estava demanant a crits. 

No vull posicionar-me molt fort a favor de ningú perquè desconec, com tothom, la lletra petita però només per pura observació i sentit comú, que com he d'escriure cada vegada més sovint, a risc de fer-me molt pesat, és el menys comú dels sentits entre l'anomenada classe política, si després de 84 dies de "negociacions" no s'ha arribat a un acord, s'ha fet un ridícul estrepitós i s'ha aprofundit en el desprestigi global de la classe política independista i per extensió de la capacitat de posar-se d'acord en allò que és important, en té més la culpa qui va quedar tercer, que no pas qui va quedar segon i encapçala la iniciativa de formar govern.

Fins i tot algú gens sospitós de ser "constitucionalista" com en Toni Soler escriu avui a l'Ara al seu habitual article d'opinió del diumenge amb un títol que parla per sí sol Passar-se de frenada": Si algú com ell comença escrivint "podríem dir que a Junts se li n'ha anat la mà. O dit d'una altra manera, que de tant estirar la corda s'ha trencat...".

(https://www.ara.cat/opinio/passar-frenada_129_3977391.html) 

Sembla evident que el desacord és profund i que Junts, a qui separa de ERC a les darreres eleccions només 30.000 vots, no ha paït bé la desfeta i no vol perdre el protagonisme en la seva estratègia de "confrontació intel·ligent" que algú algun dia ens hauria d'explicar molt bé, perquè dubto que més enllà dels convençuts (els que s'han tret el carnet d'identitat català de 12 euros i els que s'omplen la boca parlant del consell de la república, que també m'agradaria que m'expliquessin de debò) ningú més entengui a què caramb estan jugant aquests senyors.

Entenc que la cosa és més complexa, molt avorrida pel conjunt de la ciutadania -que espera dels seus polítics que facin que el dia a dia funcioni (que no emprenyin, vaja)- però les arrels del desacord les hauríem de trobar en una animadversió visceral entre els que van passar de convergents a radicals (no ho són tots, però) i l'ala més pragmàtica d'ERC (que la Rahola, gran patriota, titlla d'"autonomistes"). Dues maneres radicalment oposades d'entendre l'independentisme.

La realitat és tossuda però, i els de Junts deuen pensar que això de "ja som el 52%" que va repetint incansablement l'ANC, amb pósters inclosos, és veritat i suficient com per a tornar a desafiar l'estat espanyol, i ERC pensa que repetir errors del passat recent sense una base més ampla és una quimera (la qual cosa no és altra que una declaració de pragmatisme).

Fa prop de dos anys que la batalla entre ERC i Junts està oberta (el pitjor president de la Generalitat de la història, Quin Torra, escriu en les seves memòries de confinament la gran decepció que li provoca en Pere Aragonès...), i segurament una coalicció no hagués estat altre que la continuació del desacord, del desgovern i del ridícul, amb consellers contradient-se i -de facto- amb dues estructures de govern gairebé separades, en les que les conselleries de Junts només retrien comptes a Waterloo, cosa il·legítima i inacceptable per a ERC, i em sembla que això ho pot entendre fins i tot un nen petit.

Desacord profund en l'estratègia a seguir al Congrés a Madrid (quan ERC té 13 diputats i Junts en té 4...), en el paper del "consell de la república" del planeta piruleta (Puigdemont no es resigna a no remenar la cua i vol continuar tocant poder, encara que sigui per a tocar els nassos i prou), i en el repartiment de les conselleries. I al cim, per acabar de tensar la corda i despreciar  i ningunejar per enèssima vegada ERC, els de Junts, com si es tractés d'un partit assambleari, afirmaven que un eventual acord s'hauria de sotmetre a l'aprovació de les bases. Tanta ignomínia fa fàstig. Entenc que Aragonès hagi diu prou, jo també ho hagués fet.

Vistes les circumstàncies, és millor passar pel tràngol d'unes noves eleccions (en les que tant ERC com, sobre tot Junts Per Cat, perdrien una muntanya de vots), que no pas continuar aquesta agonia.

Ara els de Junts diuen que permetran la investidura d'Aragonès, "cedint" 4 diputats i que faran una oposició rigurosa. No m'ho crec. Però si fins i tot això fos cert, anticipo una legislatura curta, bloquejada i plena de retrets on només els ciutadans serem, altra vegada, els perdedors. 

Tal com estan les coses, tindria més sentit repetir les eleccions on hi haurà (a diferència de les de Madrid) la més alta abstenció de la història, i resar perquè els socialistes obtinguin més vots, puguin fer govern amb els d'En Comú Podem i poguem, per fi, deixar de parlar d'aquest tema.