Amigues especials

Les monarquies "modernes" (ho poso entre cometes perquè l'expressió és en sí mateixa un extraordinari oxímoron, d'aquells que a mi particularment em xiflen) siguin o no constitucionals, tenen aquella mena d'aura mística i mediaval que les fa una institució especial que en part, parafraseajant Raimon, "no és d'eixe món". 

Efectivament, tot el que envolta les monarquies està afectat per una capa de mística consuetudinària i protocolària que els confereix, com a mínim, una curiositat funcional que antropològicament té un "no sé què" que les fa molt atractives. 

Algunes més que d'altres, però. 

És òbvi que la discreció de la monarquia holandesa, per exemple, el pecat més gran de la qual és un matrimoni del rei Guillem amb una plebea argentina que porta per nom Máxima Zorreguieta i que, ai las, és filla del que va ser ministre d'agricultura durant la dictadura militar de Jorge Videla -condemnat a presó perpètua condonada per Carlos Menem cinc anys després del seu encarcerament- és un exemple de correcció i baix perfil, com ho és també la sueca, que només surt a les notícies (a l'"Hola" i mitjans similars) quan algun dels seus fills en particular, la seva hereva Victòria i els seus flirtetjos amb el seu entrenador personal aporen alguna novetat.

Però la màgia sobre tot està relacionada amb dues monarquies "particulars", l'espanyola, de designació directa i a dit del dictador Francisco Franco Bahamonde, personatge infame de trista memòria, i la britànica, que té embadalits als més republicans dels republicans com ara els ciutadans nord-americans, que veuen en aquesta monarquia una marca d'estirp i de soca antiga de la que se senten gelosos.

La monarquia espanyola es va fer molt popular mundialment quan es va atribuir al Borbó emèrit ara fugat de la justícia espanyola el paper clau en la consolidació del canvi de règim després de la mort del dictador l'any 1975, primer i el paper de "desarticulador" del cop d'estat del militars franquistes Tejero, Armada i Milans del Bosch el 23 de febrer de 1981. Aquests dos mites populars -avui ampliament qüestionats per historiadors i experts en historiografia i política- li van donar una carta blanca que li van permetre regnar durant 39 anys sense cap mena de qüestionament. La carta blanca va estar plenament utilitzada en matèries sexual i financera.

Totes dues monarquies tenen en comú l'extraordinària riquesa dels seus membres (Isabel II, patrimoni finacer, immobiliari a part, estimat de 450 de lliures esterines, Joan Carles I, patrimoni de 2.000 milions d'euros), una impunitat judicial gairebé plena i una extraordinària facilitat per a abaixar-se les braguetes, tant en el cas dels Windsor (només cal recordar el princep Charles, ex-marit de Diana Spencer), com en el cas dels Borbons (començant per aquell extraordinari obsés sexual que va ser Felip IV -7 fills amb Isabel de França, 6 amb Maria Anna d'Àustria, i com a mínim 8 fill il·legítims més-).

La monarquia britànica ha gaudit d'un prestigi que ni escàndols sonats com les banyes que el princep Charles li va fer públicament a Diana Spencer amb Camilla Parker Bowles, duquesa de Cornualles, han fet minvar, al menys fins fa ben poc. Ara però, com vaig es riure en el meu article anterior, el traspàs del Duc d'Edinburg, consort de la reina Elisabeth II, l'home que va acceptar per protocol reial anar sempre unes passes darrera de la reina, potser ha canviat una mica la perspectiva.

Tot i així, el llibre d'estil de la monarquia britànica la fa estar a anys llum endavant de la monarquia espanyola, que es malmet amb espectables vergonyosos de caceres d'elefants, comissions il·legals, comptes a les antilles holandeses i barbacoes cutres en calça curta amb l'amant Corinna Larsen i el fill il·legítim d'ambdos. I les martingales i maniobres dels diferents governs, siguin de dretes o d'esquerres, per amagar les irregularitats del monarca avui fugit.

Els gestors de la monarquia britànica ho tenen clar. Si hi ha una relliscada braguetària, es signa un divorci i es "normalitza" la situació. A Espanya això mateix s'amaga, es disimula i es fa, en expressió de Lluís Llach, "com si no" existís. Qui dia passa, any empeny.

A la Gran Bretanya, això es fa de forma diferent. Aquests dies, arran de l'enterrament ahir, 17 d'abril, del consort Felip d'Edimburg s'ha sabut que dels 30 convidats (no hi era ni tan sols el primer ministre britànic Boris Johnson), una era l'amiga del princep. Així, tal com raja, l'amiga del príncep. L'única persona que no era familiar. 

No era membre de la família, ni propera ni llunyana. Era, senzillament i plana l'"amiga especial del príncep". Era Penelope Knatchbull, "Lady Penny" pels amics i pels membres de la reialesa britànica. Sembla del tot acreditat que aquesta senyora era amant de Felip d'Edimburg, amb, pel que sembla tmbé clar, la total aquiescència de la reina Elisabeth II, i el seu consentiment. Com a prova més evident, la invitació a la cerimònia fúnebre.

Això sí que és tenir classe. Separar la institució, sacro-santa, de les necessitats carnals del baix ventre, aquesta darrera, atàvica, inevitable. No debades ha estat i és la més longeva dels monarques que es fan i es desfan.

Que l'home que anava tres passes al seu darrere tingués una (o diverses) amants, no ha estat un impediment per tal que la reina hagi gaudit del prestigi i l'admiració -que encara conserva- dels seus súbdits i per que ella mateixa ni hagi atorgat la benedicció. La prova més fefaent, la invitació a les seves exèquies.