Pressupostos inaudits

La recent publicació dels Pressupostos Generals de l'Estat pel 2012 i el coneixement del tractament de Catalunya als mateixos ha estat, per qualfificar-ho d'alguna forma, com a mínim sorprenent. Se m'acuden molts més adjectius per a classificar l'exercici de deslleialtat institucional que Madrit fa envers un dels territoris que més contribueixen a que aquesta estructura política anomenada Espanya continui més  o menys funcionant, però d'entrada la sorpresa prové d'unes quantes constatacions que indueixen a les següents reflexions, òbviament, totes elles tavernàries:

1. Il·legalitat. Si l'Estatut d'Autonomia és una llei orgànica, que ho és, obliga a totes les parts que interactuen en el seu marc, i una de les parts és precisament l'Administració General de l'Estat. L'Estat no pot incumplir una llei orgànica passant-se pel folre disposicions legislatives que deixen de forma molt clara les compensacions en matèria de la disposició addicional segona de l'Estatut (els famosos 759 milions entre d'altres), ni la participació de la inversió estatal equivalent al 18,7% del PIB. L'Estat incompleix de forma explícita una llei i no passa res. Això pel que es veu, no és inconstitucional. M'agradaria que algú amb coneixements de dret públic ens expliqués el perquè.

2. Excuses. Madrit no pot basar incompliments, il·legalitats i deslleialtat en excuses barates com que ara toca apretar-se el cinturó, perquè això no pot ser un motiu que justifiqui el campi qui pugui, perquè llavors tampoc veuria tan descabellat que algú decidís fer insubmissió fiscal (que des de Madrit diuen que és il·legal, inconstitucional i vagi vostè a saber quantes coses més).

3. Deslleialtat. Fins i tot amb els seus. És evident que la no aposta en aquests Pressupostos per continuar desenvolupant el corredor mediterrani i malgrat el que dèiem al punt anterior incloure als Pressupostos 2012 la connexió d'AVE amb Galícia, que ja d'entrada sabem, sense que ens calguin massa estudis de viabilitat, només per una simple anàlisi de població i fluxes econòmics, que tornarà a ser deficitari, però és clar, a Galícia hi ha eleccions. No serà que Madrit comença a tenir por que tots els diners invertits a Catalunya acabin perduts en una hipotètica secessió, i que vagin pensant en el corredor central com una veritable alternativa en cas d'una independència de Catalunya? Però i on queden les necessitats de Múrcia i València, governades pel PP. Per pensar-hi....

4. Arrogància. Estar clar que amb aquests pressupostos han deixat ben clar el que els importen una bona parts dels catalans, dels que reclamen un millor tracte fiscal, dels que demanen el pacte fiscal, dels que demanen el concert i dels que exigeixen el compliment de l'Estatut. Això és una bona colla de catalans entre els quals n'hi ha molts que voten el PP, però pel que es veu tant els fa. El missatge és clarament, ni ens importeu ni els feu gens de por, perquè a l'hora de la veritat totes les vostres paraules seran pur foc d'encenalls (malhauradament aquesta és una impressió que tinc força arrelada). 

5. Nul·la empatia. Ni que fós perquè el PP sap que mig món financer estava pendent d'aquests Pressupostos, el fet d'incloure una amnistia fiscal (amb tots els matisos que es vulgui) és un despropòsit descomunal per moltíssimes raons, gairebé totes elles de caire ètic. Que Itàlia ho hagi fet no justifica ni que aquí es pugui fer ni que l'eficàcia recaptatòria sigui la mateixa. Al capdavall la Inspecció fiscal va aixecar l'any passat més de 10.000 milions d'Euros. Només cal dedicar uns quants recursos més al cos d'inspectors i es recaptaran els 2.500 milions addicionals que aquesta mesura pretén recaptar. 

6. Política. No es pot pregonar que Europa té la mirada posada en els pressupostos espanyols i que per tal cal fer un exercici de rigor com mai s'ha fet i no apujar l'IVA (que s'haurà d'acabar fent, com ja he defensat en unes quantes ocasions en aquest blog), i pràcticament mantenir la despesa militar (per què?) i no rebaixar el sou dels funcionaris (que Catalunya sí ha tingut el coratge de fer). Els Pressupostos són, o haurien de ser, per damunt del color polític de qui hi ha en un govern en cada moment del temps, una eina de gestió econòmica i no una moneda d'ús política. Això és exactament el que es fa, de forma recurrent en aquest Estat...

Les alternatives són cada vegada més clares.