Amb els catalans sí que són valents

Els episodis que estem vivint darrerament arran de l'expropiació del 51% de l'empresa YPF (acrònim de Yacimientos Petrolíferos Federales), propietat legítima de Repsol, estan posant de manifest tota una sèrie d'evidències que fan reflexionar. D'entrada que ha quedat clar aquella expressió castellana que "A perro flaco todo son pulgas", perquè segurament la Sra. Fernández de Kichner no podía haver escollit un moment millor per a provocar una situació com la que ha generat. Espanya es troba en una situació de feblesa i credibilitat interna considerables, que la debilita encara més com a actor en el mapa mundial.

Efectivament, Espanya està mancada de credibilitat internacional (tot sigui dit de forma força justificada, és a dir, després d'haver-s'ho guanyat a pols, gràcies a una col·lecció de polítics mediocres i instal·lats en la política tavernària, de partit i de curt termini). De Rodríguez Zapatero, a qui mai ningú no va fer cas en els furs internacionals, no se n'ha parlat mai més. Només passarà al llibres d'història per haver concatenat els més grans despropòsits de política econòmica dels últims 50 anys, i per haver negat l'evidència de la crisi quan fins i tot els nadons en parlaven. De la monarquia espanyola tampoc cal dir res que no s'hagi posat de manifest en els darrers 6 mesos. Espanya és la riota de mig món.

I llavors hi ha el PP. Aquells que se suposava que després de 7 anys d'oposició i de despotricar contra els despropòsits del malbaratament i la corrupció socialista (també guanyats a pols) arrivarien amb les idees clares i l'honestetat i el seny suficient com per adreçar la situació, amb la connivència del gran capital espanyol, fallen com una escopeta de fira. En la honestetat, em remeto al judici dels Sr. Francisco Camps, als despropòstis mallorquins del Sr. Bauzà i als nomenamets de càrrecs públics com es feia abans. Però el pitjor és que no només patinen en el fons, sinó també en les formes (sembla que en el seu equip no hi hagi ningú que dirigeixi la política de comunicació del govern). En el fons, només cal recordar el regitzell de despropòsits des que un 20 de novembre de 2011 van guanyar les eleccions:

•  Menspreu a Europa i a les normes de política econòmica i retall de dèficit imposat per la Comissió amb l'argument que Espanya és un país sobirà. El percentatge de dèficit públic imposat per Europa i acceptat preliminarment és rebaixat de forma unilateral deixant en evidència una vegada més la xuleria i famfarroneria hispana.
• Talant d'una arrogància indissimulada falsament amparada en una ampla majoria absoluta que provoca una vaga general amb molt més èxit del que són capaços de reconèixer.
• Curt terminisme polític perdent dies preciosos en la confecció i aprovació d'uns pressupostos coherents que condicionen al resultat de les eleccions andaluses (on es senten guanyadors i amb força per imposar el corrou blau de la gavina).
• Un pressupost escandalós amb errades macroeconòmiques que no cometen ni els que no entraran mai a la facultat de ciències econòmiques: la llista de greujes és tan esperpèntica que només recordaré les errades més garrafals:
• No apujar l'IVA en comptes d'apujar l'IRPF (avui ho ha tornat a recordar el Banc d'Espanya i la resposta del Govern ha tornat a orientar-se cap als camins de la supèrbia habitual)
• No rebaixar el sou dels servidors públics tal com -encertadament- va fer la Generalitat de Catalunaya
• No disminuir despeses absolutament prescindibles com ara pressupost de defensa o ministeri de cultura i en canvi rebaixar dràsticament la inversió en R+D
• De l'amnistia fiscal millor ni tornar-ne a parlar
• No prioritzar la inversió productiva ni les infrastructures que tenen un major i més curt retorn (AVE galícia versus corredor mediterrani, per exemple)
• Incomplir de forma sistemàtica (i només en quatre mesos) les seves promeses electorals (avui ja han introduït el copagament sanitari que havien negat fins a la sacietat)

En les formes, només cal citar algunes de les actuacions del president Mariano Rajoy I el Breve fugint a les rodes de premsa per la porta del darrere o llegint comunicats de condemna contra l'Argentina. I conscient d'aquesta debilitat, es produeix una situació (llargament anunciada, tot sigui dit de passada) en la que l'Argentina (país governat per una nissaga de corruptes populistes disfressats de socialdemòcrates i que mereixeria centenars de pàgines) veu que si ataca interessos espanyols, ningú se li oposarà.

S'equivoca la Senyora Fernández quan actúa amb aquesta precipitació i arbitrarietat, conculcant contractes signats amb Espanya i principis fonamentals del dret mercantil i civil internacionals amb la pretesa invocació d'interés estratègic nacional. Aquesta erràtica expropiació li costarà molt car a mig termini (de moment Standard & Poors ja ha rebaixat la qualificació del deute de YPF a la condició de bo escombraria) en forma de desconfiança de la comunitat inversora internacional. Això a mig termini només acaba abocant a la misèria.

Però i Espanya? ¿Quien teme al lobo feroz? Equivocats o no, els britànics, els francesos, els americans, fins i tot els alemanys, quan els ataquen interessos nacionals d'una forma tan burda i descarada responen amb contundència i cel·leritat. No cal més que recordar l'actuació de Gran Bretanya als anys 80 amb la guerra de les Malvines. Jo no dic que calgués fer el mateix (enviar vaixells de guerra vull dir), però home alguna cosa s'hauria d'haver fet immediatament, al menys per restaurar la credibilitat internacional i la dignitat com a Estat (penalitzacions, retirada d'Ambaixadors, actuacions contra els interessos argentins a l'Estat...). Però no.  Espanya (com a Itàlia, un altre ningú en la política mundical) no. Hi ha rodes de prensa per anunciar que s'anunciaran les accions oportunes en el moment oportú, mentre es busquen suports internacionals i ningú no es mulla per la posició espanyola: ni una Unió Europea sense una força política suficient com a federació, ni uns països europeus que estan més pendents del maldecap que els suposaria haver d'acudir a un rescas espanyol que altra cosa, o a uns nord-americans que situen geogràficament Espanya entre Mèxic i Guatemala. Ni uns xinesos que frisen per què se'ls adjudiqui l'exploració final i l'extracció del jaciment de Vaca Muerta. Només els mexicans (perquè són enemics ancestrals dels argentins) i l'alcalde de Buenos Aires (futur canditat a disputar-li la presidència a la sra. Fernández) ha manifestat tímidament una posició de suport a Espanya.

Pel que es veu, els pebrots i la fúria espanyola només es posa de manifest quan es tracta de maltractar els catalans (en tots els àmbits, especialment en l'econòmic i en el polític), on aquí sí que la Sra. Llanos de Luna fa unes captivadores declaracions respecte d'una hipotètica independència de Catalunya) o per envair Perejil (recordem la cél·lebre frase: "Mariano vuelve con la victoria"). És a dir, s'atreveixen amb catalans i marroquins, però si es tracta de respondre amb contundència contra una agressió que conculca les més elementals normes de dret internacional, es compareix en roda de premsa per a no dir res. Per això ningú no els fa cas.

L'únic que demostra coratge i valor (agallas, que dirien en castellà) és l'Antoni Brufau (que ells anonemen Antonio) i que ha defensat els interessos de Repsol amb una integritat i dignitat encomiable, i que no pararà fins a portar el cas als tribunals internacionals i aconseguir una indemnització justa per a un cas que clama al cel.

Amb aquest panorama començo a pensar en una Tercera República de caire confederal amb la supervisió econòmica de la Unió Europea. Ens hi acabarem deixant bous i esquelles.