El descontrol públic com a símptona de corrupció

Els periodistes d'Octuvre.cat la van tornar a clavar fa poc tot demostrant dues coses. La primera és que a determinades institucions públiques - oh sorpresa!- hi ha un nivell de corrupció que, com a mínim no és negligible, i la segona és que, una part significativa de la mateixa (corrupció) escapa al control públic durant molt de temps, i de vegades, ai las, no ho sabem, per períodes molt llargs o fins i tot per sempre més...

Per això mai no podrem estar prou agraïts a periodistes independents, compromesos amb la veritat, que fan que, com a mínim, el ciutadà pugui prendre consciència que, al menys una part dels impostos que paga es destinen a finalitats -de tot- que no es corresponen amb l'esperit de les mateixes.

Així doncs, gràcies a col·lectius com Octuvre.Cat, amb periodistes que de vegades malden per a poder guanyar un sou que els permeti pagar les factures a final de mes, s'aconsegueix per tossuda insistència, que les entitats de fiscalització reaccionin a determinades denúncies.

Ha estat així com, finalment, la Sindicatura de Comptes va fer públic dimedres de la setmana passada un informe en el que es determina que durant el periode 2016 al 2024, és a dir, 8 anys i amb total impunitat i un descontrol absolut, el Departament de Drets Socials (una altra vegada el Department de Drets Socials...se'n recorden del forat negre de la DGAIA i les entitats del mal anomenat tercer sector a les que es subcontracta bona part del pressupost d'actuació?) va abonar de forma incorrecta un import total de 167,56 milions d'euros en prestacions socials indegudes. Alguns dels quals, per prescripció, són ja irrecuperables. I dels no prescrits, ja en parlarem.

En un país normal, amb estandards democràtics com cal, aquesta notícia hauria provocat dimissions, segurament també detencions preventives i la intervenció immediata de la fiscalia anti-corrupció per a determinar el què, el com i el per què, però en aquest país, sembla que el màxim que desperta és algun titular de premsa, un curt al "324" i tal dia farà un any. La Sindicatura, en el seu informe parla -literalment- de "problemes estructurals de transparència i governança".

Bàsicament i per fer-ho curt, el descontrol es produeix pel pagament d'una prestació a joves ex-tutelats que ja estàn treballant. La manca de control efectiu del pagament de la prestació ha suposat en molts casos continuar pagant la prestació a persones que ja estaven percebent un salari. I una altra vegada hem de citar aquí la Fundació Resilis (de la que vaig parlar a l'article que vaig escriure sobre l'escàndol de la DGAIA arrel de la violació sistemàtica d'una menor sota tutela que no tornava a dormir al centre on estava adscrita per falta de control), que, juntament amb la Fundació Mercè Fontanilles té la responsabilitat de fer el seguiment de joves extutelats. És només una mostra més de descontrol absolut de l'Administració de fons públics que són gestionats -de forma incomprensible- per entitats subcontractades suposadament sense ànim de lucre. Només suposadament.

I segurament, una auditoria en profunditat al Departament de Drets Socials, al qual està adscrita la DGAIA, trauria a la llum el cas de moltes altres irregularitats de les que els contribuents només ens assabentem de tant el tant (i naturalment, d'una petita part).

Necessitaríem molts més "Octuvre.cat" per a poder, com a mínim, destapar aquests casos de corrupció que minen la nostra confiança en l'Administració Pública. 

És cert que ens escandalitza la descoberta de nous casos pràcticament a diari, el darrer, l'escàndol de corrupció en l'adjudicació d'obra pública encapçalat pel número tres del PSOE, Santos Cerdán, l'ex-ministre de transports, José Luís Ávalos i el "conseguidor" Koldo García, però és en l'administració de més proximitat on aquests casos cobren encara una dimensió més virulenta.

L'obra pública mai no ha estat exempta de corrupteles de tot tipus, sigui quin sigui el color del partit,.. el famós 3% del que parlava el malaurat Pasqual Maragall, però quan es tracta d'estafar diners del contribuent suposadament destinats a obra social, la indignació puja a un estadi superior (s'acaba també de fer públic el cas d'una funcionària de drets socials de l'Ajuntament de Barcelona, que es va embutxacar -per sonalment- prestacions per import de 400.000 euros. I l'estafa no ha durat pas quinze dies)...

Com és possible, que, en ple segle XXI i en un país de la Unió Europea, continüin passant aquestes coses? Doncs això, descontrol i prevaricació. I en l'àmbit dels drets socials, dues tasses, perquè és on la delegació de funcions i les portes giratòries tenen una dimensió gegantina.

I, gairebé mai, gairebé mai, no acaba passant ben bé res. Però quantes més persones en siguin conscients, abans podrem acabar amb aquesta xacra.

Màfia o democràcia

El patró de comportament de les dretes (extremes) i les extremes dretes és el mateix tant si estem parlant d'Hungria, com d'Espanya (i de Catalunya) o dels Estats Units. 

Després de la plantada de la senyora Díaz Ayuso, divendres passat, a la conferència de presidents autonòmics en abandonar la sala quan el president d'Euskadi, Immanol Pradales, va utilitzar l'euskera per a fer la seva intervenció, les dues ànimes del PP van quedar ben paleses: la d'aquesta senyora, que defensa literalment que "España no es un país plurinacional, es una gran nación de siglos y además pocas naciones como la nuestra tienen una lengua común compartida por 600 millones de personas" (a la senyora Ayuso no la va secundar cap altre president del PP) i la de la resta de presidents.

De fet, la suposada imatge d'unitat que el PP vol mostrar en públic, com a única alternativa de govern per a Espanya, la desmunta aquesta senyora amb els seus estirabots teledirigits pel senyor Miguel Ángel Rodríguez, àlies MAR, deixeble avantatjat de Steve Bannon i com a tal, inventor de "fake news", món paral·lels i realitats alternatives.

La manifestació de diumenge passat a Madrid, convocada pel PP però amb la consigna d'anar-hi sense banderes de partit (si si van fixar, no hi havia banderes del PP, només d'Espanya, tantes, que feia mal als ulls) pretenia ser el tret de sortida del congrés extraordinàri del Partido Popular del proper mes de Juliol en el que suposadament s'ha d'aprovar la nova ponència política del partit i donar l'aval a Núñez-Feijóo com a candidat a la presidència del govern a les noves eleccions.

Si després dels autocars pagats pel partit i el suport de la premsa afí només van aconseguir convocar 45.000 persones, segons la delegació del govern, no sembla que la manifestació, que tenia com a lema: "màfia o democràcia" (ja saben, com allò que deia l'Ayuso durant la pandèmia: "socialisme o llibertat"), fos un rotund èxit. Però ja s'ho devien flairar quan en comptes de la plaza Colón, amb major capacitat, la van convocar a la plaza de España.

I naturalment, la senyora presidenta de la Comunidad va aprofitar en el seu discurs per inflamar les masses amb missatges del tipus: "Què importa apartar la guàrdia civil de determinades regions? Què importa que es permetin llistes amb terroristes a Bildu? Què importa que amnistïin colpistes?...".

Aquesta gent, tenen la desvergonya de titllar de màfia el govern de Sánchez (que també sembla força clar que no està net de pecat amb tots els escàndols que els esquitxen) quan ells mantenen a les seves files un president autonòmic, Carlos Mazón, que és el responsable, com a mínim subsidiàri, de la mort per negligència de 227 persones el 29 d'octubre de l'any passat a l'Horta Sud i àrea metropolitana de València.

I mentre a la plaza de España hi havia aquesta manifestació, amb Aznar, Botella i Díaz-Ayuso que no es van separar ni un mil·limetre de Núñez-Feijó (de fet per president del PP deu sentir de ben a prop l'alè de la presidenta al seu clatell), també a Madrid, el "Madrid Economic Forum" reunia en un acte patrocinat per empreses de criptomonedes, la crème de la crème del lliberalisme i l'extrema dreta, amb un convidat d'honor, Javier Milei, que va entrar a l'escenari dient "Viva la libertad, carajo, muerte al socialismo" o també "Contra los socialistas de mierda yo siempre voy a estar a su lado" (aquest és el nivell: Ayuso libertad). Altres notables participants van ser, Albert Rivera (sí, és viu, sembla que ha resucitat), Esperanza Aguirre, Espinosa de los Monteros i Ramón Tamames (el comunista que es va tornar boig i va defensar la moció de censura de VOX) entre d'altres perles pàtries. Tota una declaració de principis vistes les simpaties polítiques d'aquest personal.

Jo no m'atreveixo a vaticinar com acabarà tot plegat, però el que sí els asseguro és que, vista la crispació d'ànims a Madrid, on només s'utilizen entre els polítics els ventiladors per expulsar la merda dels uns contra els altres i dels altres contra els uns (i qui tingui les mans netes de debò que tiri la primera pedra), les properes eleccions seran divertides. I de resultat totalment incert. 

No tinc clar que el senyor Núñez-Feijó, que ha anat de més a menys, no acabi essent escombrat per l'apissonadora d'aquest vers lliure anomenat Isabel Díaz-Ayuso. Ayuso Libertad. 

El divorci

El que ha de passar, més tard o més d'hora acaba passat. 

Aquesta és una màxima universal i vella com la història del Sapiens Sapiens. Que l'empresari d'èxit Elon Musk, flamant responsable del DOGE (Department of Governmental Efficiency) del govern dels Estats Units que havia de retallar centenars de milers de milions de dòlars en despeses superflues i el màster de l'univers i president dels Estats Units Donald Trump s'acabarien enfadant estava cantant. 

"Dos galls en un galliner no canten bé" diu sàviament la dita popular catalana, i els dos galls, Musk i Trump, tenen un ego de tal dimensió que estava cantat que acabarien enfadant-se i separant els seus camins.  

Després del comiat d'Elon Musk (anunciat un parell de setmanes abans) com a màxim responsable del DOGE, que ambdós personatges van intentar que "semblés" una separació amistosa, la cosa s'ha anat torçant a una velocitat de vertígen. 130 dies ha durat la lluna de mel. Menys que molts casaments d'estrelles de Hollywood. De passejar-se pel despatx oval amb algun dels múltiples fills d'Elon Musk (un paio que té 13 fills de relacions amb 4 dones diferents) com si fossin amics d'universitat, ha passat a comunicar-se només via "Twitter" per a dir-se, literalment, el nom del porc.

Normal. Al menys a mi no m'estranya gens.

Elon Musk, que -no ho oblidem- va contribuir a la campanya electoral de Trump amb 250 milions de dòlars (que van incloure sortejos d'un milió de dòlars als votants que es registressin per votar per Donald Trump), es va adonar, després del les primeres setmanes de govern, que les excentricitats del president dels Estats Units afectaven de forma molt directa la seva butxaca. I això, per un empresari, és una línia vermella que no es pot creuar. Efectivament, entre l'1 de gener de 2025 i el 5 de juny de 2025 les accions de Tesla, companyia de bandera del mil·lionari sudafricà, han passat de cotitzar de 390 a 322 dòlars per acció, és a dir, un descens del 17,5%. 

I les vendes de cotxes elèctrics de la seva empresa, han caigut en picat el 2025. A Europa, només el mes de maig, les vendes de cotxes Tesla han caigut un 67% a França, un 54% a Suècia, un 29% a Espanya i un 64% a Portugal, mentre les vendes de cotxes elèctrics xinesos es disparaven.

Quan Musk s'ha adonat que recolzar Donald Trump posava seriosament en risc la seva companyia (els propietaris de cotxes Tesla als Estats Units han començat a enganxar adhesius als seus cotxes amb missatges com: "Vaig comprar aquest cotxe abans que Elon decidís convertir-se en un supermalvat") i ha constatat que la seva política d'arbitrarietats testosteròniques no portaven enlloc, ha decidit fer una passa enrera amb la mateixa celeritat que va recolzar el president. 

El punt final de confrontació? La llei que abaixa els impostos dels més rics combinada amb la retallada més bèstia de prestacions socials (inclosos els subsidis a la compra de vehicles elèctrics) de la història dels Estats Units. Musk va advertir, com afirma en el "twitt" que de la foto superior, que aquesta llei és una abominació fastigosa (disgusting abomination).

Avui, el desencontre ha pujat de to, i ho ha fet de forma molt exponencial. Riguin-se vostès del divorci d'en Brad Pit amb l'Angelina Jolie, o d'en Johnny Depp i l'Amber Heard...

Quan Musk es va adonar que, malgrat els seus projectes de retallada de despesa al DOGE, el dèficit anava pel pedregar -l'oficina de pressupostos del Congrés nord-americà va explicar ahir que les mesures de Trump (que inclou a més a més de l'amplicació de la rebaixa fiscal, l'aument de recursos per a les deportacions, entre d'altres) comporatàn un dèficit addicional de 2,4 bilions (2,4 milers de milions de dòlars) al deute públic nord-americà els propers 10 anys- va decidir que ja en tenia prou.

I de fet, la cotització del dòlar ho està patint de forma severa. La cotització del bitllet verd ha passat de 1,035 el dia 1 de gener de 2025 a 1,145 avui, una depreciació de l'11% en 5 mesos....

Hem de pensar que una molt bona part de la "credibilitat" del deute federal dels Estats Units es basa en la seva capacitat gairebé infinita d'imprimir bitllets de dòlar degut a la consideració mundial del dòlar com a moneda refugi. I no podem oblidar tampoc que el deute públic nord-americà és de 29 bilions de dòlars...Una xifra que gairebé no es pot comptar...I si l'economia nord-americana perd credibilitat, ens podem abocar a una crisi sistèmica.

Avui Musk ha pujat les seves diferències amb Trump a un estadi superior. Via Twitter (xarxa "X"), ha piulat: "és hora de llançar lagran bomba: Donald Trump és als arxius d'Epsein. Aquesta és la veritable raó per la que no s'han fet públics. Que tinguis un gran dia DJT!.  I després, en un altres Twitt ha criticat la política aranzelària de Trump, anunciants que causarà una recessió severa la segona meitat de l'any...

Passa a les millors parelles, però com que de l'amor a l'odi hi ha només un pas, com resa la dita, els auguro que els propers dies i setmanes, la diversió està garantida. Preparin les crispetes.

El desproposit judicial de Sixena i la catalanofònia que no s'atura

No deixa de ser sorprenent que fins i tot en aspectes tan allunyats de la política com ara la conservació del patrimoni cultural col·lectiu, hi hagi tan de foc creuat polític i que la justícia hagi fallat a favor del retorn dels frescos del monestir de Sixena que es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya hagi estat considerada una gran victòria del nacionalisme espanyol. Els del PP salten de contents i els de VOX ja no els ho explico. Si aquesta sentència no està polititzada, que baixi Déu i ens ho digui.

Els que es feliciten per la notícia expliquen la sentència com una reparació que permet el retorn del "tresor expoliat" (literalment) el 1936, a començaments de la Guerra Civil. Els tècnics i els experts, com ara Simona Sajeva una de les més grans expecialistes mundials en pintures murals, alerta que el trasllat dels frescos "danyarà sense remei i de forma objectiva les pintures". 

Però malauradament, hi ha molta gent que només pensa que tot allò que sigui una derrota -metafòricament parlant- de Catalunya, és una victòria d'Espanya, quan paradoxalment, els que advoquen per la unitat de la mare pàtria (la seva), no haurien de tenir cap problema per a acceptar que els frescos estan molt millor al MNAC que no pas patint el trasbals d'un trasllat de més que dubtosos resultats. En fi, "Doctores tiene la iglesia", diu la dita.

Frescos de la sala capitutal de Sixena, al MNAC - Diari Ara 

De fet, si hom analitza el que va passar realment, ens hem de remuntar a 1936, quan el prohom Josep Gudiol i Ricard, arquitecte, arqueòleg, deixeble de Bosch i Gimpera, que va estudiar història de l'art i va impartir classes als Estats Units, va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya comissari per al salvament del patrimoni artístic. 

Un diari tan poc sospitós de tenir particulars simpaties amb Catalunya com La Razón, ha publicat un article avui (https://www.larazon.es/cataluna/asi-salvo-josep-gudiol-pinturas-sijena_202506046840067f7b27927d3dbaa40b.html) en el que explica el que veritablement va succeir, que va estar molt lluny de ser un "expoli" sinó més aviat un acte gairebé heroic de preservació d'un patrimoni medieval que, de no haver estat per la perseverança i tossuderia de Gudiol, hagués acabat probablement destruït pels bombardejos durant la guerra. 

Jo he estat a Belchite vàries vegades, relativament a prop de Sixena, 130 quilòmetres, (ho he explicat alguna vegada en aquest blog) i vaig veure com va quedar el poble i les esglésies que hi havia. Res del patrimoni que hi pogués haver hagut es va salvar. 

Gudiol va aconseguir que la Generalitat li lliurés 4.000 pessetes de l'època  (l'equivalent, deflactat, a 3.076 euros avui) i amb dos tècnics de la Generalitat (Robert i Llopart) amb l'ajuda de gent del poble de Villanueva de Sijena (que va cobrar per la seva col·laboració), van aconseguir arrancar els frescos de la sala capitular (els que quedaven) i portar-los a Barcelona per a ser restaurats primer i instal·lats al MNAC després. 

Tots recordem el trist cas de la Guàrdia Civil entrant al museu episcopal de Lleida el 2017, a les quatre de la matinada, per a recuperar 44 peces (comprades legalment pel Bisbat de Lleida) que van haver de ser retornades a Sixena. M'hagués agradat veure què haguera passat si en comptes de ser al museu de Lleida haguéssin estat al museu del Prado.

La setmana passada, en roda de premsa del president de l'Aragó, Jorge Azón, a preguntes d'una periodista que li va demanar si hi havia altres obres de Sixena repartides per altres museus espanyols (la resposta és sí) va reptar a la periodista que li digués quines (i la periodista no va saber constestar -així està la professió avui en dia-), però en tot cas, les monges de Sixena (monestir que estava adscrit a la diòcesi de Lleida fins a 1995...), des de la "desamortització" de Mendizábal el 1836, es van vendre tot el que van poder i més. 

O sigui que hi ha obres de Sixena al museu del Prado, a Toledo, a Saragossa i a Osca.  Però aquí tothom intenta defensar el que és seu, i aparentment, tothom se n'en surt excepte, és clar, els catalans. 

En fi, acabo amb un twit d'en Jofre Llombart del 2017, quan es va produir el cas que mencionava abans. No calen més comentaris.

La ràbia i la catalanofòbia del PP

Demà, 27 de maig podria ser el dia en què el Català fes una passa de gegant per a aconseguir l'oficialitat a la Unió Europea. No sé com acabarà tot plegat però, és obvi, quan es parla de llengua i de defensa dels drets lingüístics, que una llengua sense estat està en una situació de clar desavantatge en relació a les llengües amb estat. 

Si no, no s'entén que una llengua parlada per unes deu milions de persones no sigui oficial a la UE però sí que ho siguin llengues com el danès (5,5 milions), eslovac (5,2 milions), el croat (4,3 milions) o el lituà (3 milions), per no parlar del gaèlic, que el parlen, amb prou feines, 200.000 persones.

Saben què penso? Que vistes les circumstàncies de la guerra política que s'ha desfermat per aquesta qüestió amb el PP i VOX, la millor oportunitat del Català per esdevenir oficial serà si Andorra decideix solicitar el seu ingrés a la Unió Europea. 

Mentrestant, hem d'assistir a la misèria política d'un PP desorientat, que ha perdut els papers i que davant la por a la pèrdua de vots en favor de VOX, s'ha desnaturalitzat en molts aspectes per situar-se en una posició més a la dreta de VOX i ha anat demanant als seus socis europeus que intercedeixin per a fer fracassar la petició d'oficialitat del Català demà a la votació del Consell.

Fonts de la premsa dretana espanyola (ABC) afirmaven que el mateix Núñez Feijóo havia fet trucades a col·legues europeus aquests darrers dies per a demanar el no al Català. Naturalment es deu tractar de col·legues que parlen el Castellà, perquè com de tothom és sabut, Núñez no parla ni una sola paraula d'Anglès o Francès o de qualsevol altra llengua (excepte un Gallec desnaturalitzat que a un profà com jo li sona -quan sento que el parla- com un Castellà cantat). 

Sigui com sigui, i malgrat els esforços del ministre Albares, el fet que es requereixi unanimitat per a que la mesura prosperi, ho fa encara més difícil. 

I com sempre, els conversos són els més radicals. L'exemple de Dolors Montserrat, número dos del PP espanyol a Europa, és palmari (avui l'Antoni Bassas a la seva columna diària al diari Ara, escrivia que això d'aquesta senyora és "patològic", literalment, i té tota la raó): una catalanoparlant de pare i mare que odïa tot el que tingui a veure amb Catalunya i el Català i que sempre que pot es comporta com una australopitecus radicalitzada per a manifestar-se en contra de tot allò que faci el més mínim tuf de concessió als catalans. El mateix li passa a un altre bilingüe del PP a Europa, Esteban González Pons, valencià i també perfectament bilingüe.

Segurament se les veuen venir a les properes eleccions generals espanyoles, siguin quan siguin. Ahir el CIS publicava una enquesta d'intenció de vot que donava una folgada majoria absoluta al Congrés dels Diputats al PP i a VOX, per tant, com van fer a València o a Andalusia i en preparació d'una situació similar d'aquí a un parell d'anys a tot estirar, ja han entrat en pre-campanya. 

I en tota campanya electoral, tot allò que sigui anar contra Catalunya (quan més bèstia, millor) és un graner de vots a la resta d'Espanya.

El punt Nemo: una curiositat geogràfica

Hi ha un lloc al bell mig de l'oceà Pacífic, amb coordenades 48 graus 52,6 minuts sud i 123 graus 23,6 minuts oest, que és el lloc més allunyat de qualsevol punt de terra ferma del planeta. Aquest punt va ser descobert l'any 1992, per modelització informàtica, per un cartògraf i topògraf croat resident al Canadà,  Hrvoje Lukatela i el va anomenar Nemo ja que és un gran amant de les novel·les del francès Jules Verne.

Per a què ens en poguem fer una idea, està tan lluny de qualsevol altre punt de terra ferma que la seva distància amb el punt més proper de l'Antàrtida és de 2.700 kilòmetres.

De fet, una de les curiositats més interessant d'aquest indret és que el punt habitat més proper d'aquesta localització no és ni tan sols al planeta Terra, sinó l'Estació Espacial Internacional, que orbitant just sobre el Punt Nemo es troba tot just a 417 kilòmetres. 

Una altra de les curiositats d'aquest punt és que el seu aïllament el fa ideal per a ser un cementiri de naus espacials. La famosa estació espacial MIR així com diverses de les missions Soliut i naus d'abastiment de l'Estació Espacial Internacional han estat abandonades allà (el fons marí sobre el Punt Nemo té una profunditat de 3.700 metres). Entre 1971 i 2016 el número de naus espacials que s'han fet caure des de les seves òrbites és de 236.

L'enginyer croat, va batejar aquest punt com a particular homenatge, amb el nom d'un dels herois de ficció de Jules Verne, el capità Nemo, aquell pirata misogen i associal que navegava pels oceans amb la seva nau Nautilus. Segur que el capità Nemo, buscant el màxim aïllament de la Humalitat, hagués trobat aquest punt geodèsic com l'ideal per a viure-hi. 

Certament, en la seva novel·la L'illa misteriosa, publicada el 1875, Jules Verne, un home molt anticipat al seu temps, va situar la imaginària illa Lincoln al Pacífic Sud, relativament a prop del Punt Nemo (34º, 57' sud i 150º, 30' oest), 117 anys abans que aquest punt fos descobert!

I la darrera, la NOAA (National Ocean and Atmosphe Administration) va descobrir el 1997 uns sorolls desconeguts  de molt  baixa freqüència que procedien justament d'aquest punt. Després d'anys de recerca, el 2002 va concluore que es tractava de soroll d'icebergs fregant el fons oceànic. Molt em temo, que aquest organisme nord-americà, clau, entre d'altres per a la predicció d'huracans, tornados i altres fenòmens atmosfèrics extrems, també passarà (si no hi ha passat ja) per la dalla del miserable Elon Musk i ens farà als humans, una mica més ignorants.

Com si fos ahir: lladres analògics

Llegeixo en premsa comarcal -que té unes característiques que la fan diferent i moltes vegades molt més interessant, antropològicament parlant, que la premsa més generalista- sobre un atracament que va tenir lloc a les terres de l'Ebre fa un parell de setmanes.

Passo a relatar-los com va anar la cosa, segon el que he pogut llegir al Diari de Tarragona. L'atracament va tenir lloc el passat 11 de març a Camarles, quan dos individus tapats amb gorres i mascaretes i armats amb dues pistoles (la notícia no aclareix si eren falses o cas de ser autèntiques anessin carregades amb bales de fogeig) van entrar a una sucursal bancària aprofitant que no hi havia clients. El seu còmplice els esperava fora de la sucurdal en un cotxe.

La cosa no podia ser més analògica. Si aquesta notícia s'hagués esdevingut als anys 80 del segle XX encara ho entendria. En aquells temps, el diner en metàl·lic era no només molt més freqüent que ara, sinó pràcticament la més important manera de pagar-ho pràcticament tot. L'intercanvi de bens i serveis es feia amb diner físic. De fet, una dada ho explica de forma molt clara. La primera targeta de credit europea la va introduir Barclays al Regne Unit l'any 1966. 

Fins pràcticament a finals del segle XX, als bancs hi havia quantitats importants de diners en metàl·lic fora de la caixa forta durant les hores d'oficina ja que hi havia molts ingressos i despeses de forma recurrent.

Els nostres tres artistes no deuen estar gaire familiaritzats amb la tecnologia ni els canvis que ha experimentat el sistema bancari l'any 2025. A les oficines bancàries d'avui dia no hi ha diners físics. Et serveixen un cafè, et fan sentar en una taula i t'intenten vendre alarmes, rentings de vehicles, assegurances de tota mena, plans d'estalvi i plans de pensions, però diner físic, allò que es diu diner físic, en toquen molt pocs, només quan van a ajudar als jubilats que no se'n surten quan interactuen amb els caixers automàtics.

Els atracadors se'n van anar de la sucursal amb un copiós botí: 1.200 euros i malgrat que de seguida es va muntar una operació gàbia, no els van poder deternir (una altra evidència que les operacions gàbia dels mossos d'esquadra deixen molt que desitjar), però tot i així, els paios van deixar tantes evidències que la investigació dels mossos va acabar amb la seva detenció només dues setmanes després.

Els lladres tenen 26, 52 i 58 anys. El de 26 potser anava despistat, però puc entendre que els de 52 i 58 devien haver vist alguna pel·lícula de Bonny & Clide. 

El més interessant del cas, però, es que un d'ells va participar en l'atracament aprofitant que estava de permís penitenciari. Així va la justícia al nostre país i així es com la presó ajuda a la reinserció dels delinqüents a la societat.

 

Quan l'Administració falla on no es pot fallar: un cas de corrupció sistematitzada

El cas de la menor tutelada per la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) que aquesta setmana s'ha conegut per la difusió que n'han fet els mitjans de comunicació, posa els pèls de punta. 

I ho fa per molts motius. El primer i el més important és que es tracta d'un servei de l'Administració que té, segons es desprén del que es defineix a la seva pàgina web, la missió de "promoure el benestar de la infància i l'adolescència en alt risc de marginació social amb l'objectiu de contribuir al seu desenvolupament personal", i afegeix "També exerceix la protecció i la tutela dels infants i adolescent desamparats".

És a dir, els objectius de la DGAIA, en el cas que ens ocupa, s'han incomplert en tots, tots els seus principis. Com és possible que hagin fallat tots els protocols? Com és possible que una nena tutelada de 12 anys que vivia en un centre de la Generalitat fos víctima de violacions reiterades des de l'any 2020 i durant més de dos anys passés moltes nits fora del centre tutelat sense que això aixequés cap sospita?

Els fets han estat publicats per la immensa majoria de diaris i se n'ha parlat a emissores de ràdio, de televisió i a internet, i per tant, no els repetiré perquè hores d'ara m'atreviria a dir que tothom sap aquest escàndol, un dels més greus, m'atreviria a dir, que he vist als darrers anys. 

Fent una mica de recerca bibliogràfica durant un parell de dies, però, he entès -i ho he entès molt bé- de què va la cosa. 

La DGAIA no és un servei públic en el sentit literal de la paraula, sinó més aviat un ens -alimentat pel arxiconegut mecanisme de les portes giratòries per a col·locar amics, coneguts i saludats dels partits polítics- que subcontracta pràcticament totes les seves actuacions a entitats, suposadament sense ànim de lucre, com ara Plataforma Educativa o la Fundació Resilis, que són veritables pous sense fons, entitants no fiscalitzades per l'Administració que reben, pel que sembla a dit, quantitats ingents de diner públic per a gestionar els centres tutelats de la Generalitat de Catalunya. 

La cadena de subcontractacions i la manca de control està en l'origen d'aquest escàndol que ara s'ha fet públic, gràcies a la denúncia d'un home a qui se li va oferir violar a la nena. Si fa no fa, com el cas del Palau de la Música on tot l'afer de corrupció es va destapar gràcies a la denúncia anònima d'un empleat del Palau a l'Agència Tributària.

Tirant de bibliografia, els escàndols de la DGAIA es remunten com a mínim al 2016. Un informe de la CGT d'aquesta data, diu textualment: "...Cal denunciar com en aquests centres de menors gestionats per fundacions, la DGAIA paga com a mínim més de 3.000€ per mes i per nen, a vegades més de 4.000€ sense que hi hagi cap tipus de fiscalització ni auditoria externa pública coneguda d'aquests diners públics i que a vegades ens hem trobat com cobren a la DGAIA per exemple, serveis de neteja dels CRAES que acabem fent infants i educadores/rs. Si tenim en compte que hi ha uns 2.800 menors i d'aquests, més d'un 80% es troben en Centres concertats de gestió privada, tenim una despesa pública de milions i milions d'euros, sense cap tipus de control públic". Si les xifres de la CGT fóssin certes, cosa que no tinc els mitjans ni el temps per a comprovar, estaríem parlant de més de cent milions d'euros l'any, cosa que no m'estranyaria, si tenim en compte que el pressupost de despesa de la DGAIA el 2023 va ser de 388,6 milions d'Euros....

Font: Gencat.cat

Els periodistes d'Octuvre (www.octuvre.cat) fa també molt de temps que investiguen les irregularitats de la DGAIA, i ja fa mesos anticipaven el que ara mateix, els ciutadans de carrer, atònits, acabem de descobrir.

Font: www.octuvre.cat

Intentant buscar una mica de llum en els llocs web d'aquestes institucions (Fundació Resilis i Plataforma Educativa), m'adono que són pàgines completament buits de contingut on la principal característica és la manca de transparència: no he estat capaç de trobar pressupostos de cap d'aquestes dues entitats més enllà de 2017, i els que he trobat són com els de Casa Real, brillen per la seva absoluta manca de transparència.

Tot plegat fa molta pudor de socarrim i em fa molta vergonya, com a Català i com a ciutadà. Perquè fer negocis privats, amb diner públic i al cim posant en risc els col·lectius més desamparants no és només escandalós, sinó és delicte. I els culpables, en aquest cas, i com a mínim, els màxims responsables de la DGAIA, haurien de ser destituïts i acusats per la fiscalia. Els que han permès aquesta misèria moral, per acció o per omissió, són tan culpables com el responsable de la trama, i haurien de ser jutjats igualment.

Però saben que penso? Doncs que la reponsabilitat pública quedarà tapada sota una catifa perquè hi deu haver més d'un peix gros (present o passat) implicat en tota la trama de corrupció. Tan de bo s'arribés al final, però en dubto.

Parafrassejant Marcelo a l'acte primer de Hamlet "hi ha alguna cosa podida al Regne de Dinamarca" (substitueixi's aquest darrer país per Catalunya). 

Els perills d'arribar a Catalunya per l'AP7

"Vols sur l'autorroute", "Don't trust strangers", "Flat Tyre? It might be a scam, call 112", "Highway robberies", "Evita parar a zones aïllades", "If you see something strange call 112".

Aquests són alguns dels missatges que em trobo cada dia a l'AP7 en els panells d'informació variable que tenim a la nostra gran autopista alliberada dels peatges, per "gaudi" de camioners, estrangers i bandes "peruanes" de lladres.

Definitivament, si jo vingués de vacances en cotxe a Espanya i entrés per La Jonquera, primer em posaria molt content sabedor que puc viatjar fins a Málaga sense pagar peatges, especialment si arribés des de França o Itàlia, on les clatellades de peatges de les 23 empreses concessionàries franceses o les 27 italianes fan veritable feredat.

Ara bé, si, sense que ningú no m'hagués avisat, comencés a veure els rètols que adverteixen de possibles robatoris de forma no només insistent sino gairebé intimidatòria, ja no estaria tan tranquil i conforme anés sud enllà m'aniria acollonint i si, al damunt, llegís una mica, només una mica, sobre els furts i robatoris a Barcelona capital, llavors segurament m'ho repensaria i abans que algú em volgués aturar al voral de l'autopista indicant-me que tinc una roda rebentada giraria cua i tornaria "nord enllà" on diuen que -parafrassejant el gran Espriu- la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Jo no sé si és que som col·lectivament idiotes o simplement estem resignats com a conseqüència d'un sistema judicial que permet i m'atreviria a dir que fins i tot fomenta la reincidència perquè aquí, l'has de fer molt grossa perquè et posin a la presó, això o has de ser independentista català. 

Perquè no pot ser, almenys no és digne d'un país civilitzat, que l'any 2023 es registressin 1.325 delictes de furts i robatoris a l'AP7, atenció, només a la demarcació de Girona, i que aquests tipus d'actes fossin 1.484 el 2024, és a dir, un 12% més. Els casos més freqüents es tipifiquen entre furts al voral (el 44%), a les àrees de serveis, i robatoris de mercaderia a camions estacionats.

I què fa l'administració, en aquest cas "el govern de tothom" per a frenar-ho? Doncs hi envia més patrulles dels mossos d'esquadra, amb un resultat absolutament negatiu (un 12% d'increment de furts entre 2023 i 2024 no és per a tirar coets, anys al contrari).

Al menys quan hi havia peatges, els mossos d'esquadra tenien un punt de retenció que els permetia enxampar la majoria de lladres. 

Ara, malauradament, ni això tenen. Repeteixo, país de pendereta.

La fascinació vaticana: "Extra omnes"

Ahir a la tarda, quan tornava de la fàbrica de Valls cap a Girona (dues hores i un quart de trajecte si ho permeten la congestió, els camions i els accidents a l'AP7) després d'enllestir unes quantes trucades d'urgència, vaig posar la ràdio per a distreure'm una estona. Després de fer una mica de "zapping" em va fascinar el fet que totes les emissores de ràdio generalistes, totes sense excepció, estaven fent programes especials per explicar a les audiències el començament del Conclave.

Efectivament, des de la mort del Papa Francesc I, tots els mitjans de comunicació convencionals (ràdios, premsa i televisió) van enviar periodistes per a fer-ne la cobertura. Els nostrats Ricard Ustrell i Òscar Fernàndez (CatRàdio),  Toni Cruanyes (TV3), Jordi Basté (RAC1) o Toni Soler (Ara) per citar-ne només alguns dels més mediàtics, fa dies que són (o han estat) a Roma, cobrint en directe el funeral del Papa Bergoglio primer i la ceremònia d'inici del Conclave després.

És fascinant la posada en escena del Vaticà, especialment pel que fa a la realització televisiva. Objectivament parlant cal treure's el barret per la seva professionalitat. Es tracta d'un espectacle en tota regla que deixa bocabadats a fidels, agnòstics i m'atreviria a dir que, fins i tot, als ateus.

L'Estat Vaticà en sap molt d'"enterteinment", no tener res a envejar a Netflix o altres grans productores nord-americanes. Tot, tot, fins ara ha tingut una posta en escena impecable, amb una solemnitat remarcada per les vestimentes acolorides dels cardenals i els uniformes de la guàrdia vaticana. La periodista Mònica Planas, ho defineix molt bé en el seu article a l'Ara d'ahir: "El Reality del Conclave", on escriu: "L'inici del conclave ha arrossegat els programes a un nivell de concreció sobre els procediments francament excessiu...Els suposats experts -perquè els vaticanòlegs surten de sota les pedres- ens descriuen fins i tot com s'actuaria en les eventualitats més inaudites...És la prova que el conclave s'ha convertit en un parc temàtic de l'extravagància litúrgica de l'Església". 

També em meravella la capacitat de generar notícies que té encara el Vaticà. En una societat occidental fortament secularitzada (i amb una manca de noves vocacions que els hauria de tenir preocupats), en una altra bona part del món on la religió catòlica és completament minoritària (Xina, Índia, Sud-est asiàtic, part d'Àfrica), sorprèn la cobertura radiofònica, televisiva, de premsa i fins i tot d'internet massiva sobre la mort del Papa i l'elecció del seu successor.

Potser una part de l'atractiu rau en fet que tot aquest anacronisme, tots aquests rituals que tenen més de vuit-cents anys d'existència, fascinen en contraposició en la manera de viure instantània i supercomunicada a la que estem exposats els mortals avui en dia. 

Perquè tot aquest interès mediàtic contrasta amb la buidor de les esglésies a missa de dotze els diumenges, la manca de fe en els països occidentals (m'agradaria conèixer el seguiment de tota aquesta parafernàlia entre els menors de trenta anys; sense poder fer-ne cap inferència estadística, als meus dos fills els ha provocat absoluta indiferència, i això que van estudiar tots dos als Maristes de Girona) i la sensació que la religió en general i el cristianisme en particular és un vestigi del passat (les parelles que es casen "per l'església" són una minoria: a Espanya, l'any 2021 dels 150.000 casaments que hi va haver, només 25.000 van ser religiosos....el 2016 van ser 140.000,...les xifres parlen per sí soles).

I finalment, la meva darrera observació té a veure amb el fet que l'anacronisme es reflexa en particular en que tot aquest muntatge és exclussivament masculí. Un negociat d'homes en el que ells sols s'ho cuinen i s'ho mengen.

Els que manen són homes, els apòstols de la fe són homes, els que ho organitzen tot plegat són homes, els guàrdies vaticans són homes, i els que voten per escollir un home, són només homes. Sobta doncs encara més tot aquest rebombori aixecat per l'elecció d'un nou Papa quan l'Església és una institució tan caduca, tan masclista (dels meus escassos coneixements religiosos ni he llegit enlloc als Evangelis que una dona no podés ser ordenada) en la que les dones només tenen dret a ser creients o monges (i en molts casos servidores, no de Déu sinó dels homes). Però la realitat és que tant ahir com avui la plaça de Sant Pere era plena a vessar de gent vinguda de tot el món pendent de si d'una xemeneia en sortia fum blanc o fum negre.

Confesso que a mi tot l'espectacle -i el relat i l'atenció que genera- em té corprès des d'un punt de vista antropològic (la capacitat de continuar sorprenent-me encara no se m'acaba), i de ben segur que, com a totes les institucions, hi ha gent bona i gent no tant bona (només caldria que recordéssim escàndols financers de la Banca Ambrosiana, els casos d'abusos de menors i pederàstria i tants i tants casos de corrupció), però el cert és que malgrat tot el decliu de l'Església com a poder econòmic i polític, el Vaticà continua tenint una influència i una capacitat d'atracció absolutament impressionant. 

Fins i tot a un ateu com en Javier Cercas tot aquest món papal el té totalment fascinat. Potser encara acabaré llegint el seu llibre sobre Francesc I.

Plaça Catalunya de Sant Antoni de Calonge: un gran despropòsit

Hi va haver una època, allà pels anys 80 del segle XX, quan la "beautiful people" socialista governava pobles, ciutats i el país sencer, que va estar de estar de moda -feia molt modern- renodelar places, placetes i carrers i peatonalitzar tot allò que es podia i tenia sentit (o no) als centres urbans...i -permetin-me la vulgaritat- la cosa consistia en destrossar tot allò que estava fet per consistoris i governs anteriors, fos bonic o fos lleig (això era d'allò més secundari), i fotre-hi tanta pedra i tant de formigó com fóra possible.

Probablement aleshores la cosa anava de fer obres amb els pressupostos més inflats possibles on hi hagués calaixons pels preceptius tres percents de finançaments dels partits polítics i probablement per acontentar també les butxaques d'algun interventor o polític passavolant.

Així, d'aquesta manera, es varen perpretrar atemptats urbanístics i crims de lesa humanitat que van donar com a resultat horrors de pedra, formigó i asfalt com ara, per posar només alguns exemples molt significatius que van ser punta de llança de molts altres que varen venir després, a Barcelona, el parc de l'Espanya Industrial (Sants), la plaça del Sol (Gràcia) o la plaça dels Països Catalans (a l'estació de Sants) o a Madrid, la Puerta del Sol , Callao, Ópera, Lavapiés o Santo Domingo, llocs on a l'estiu es poden assolir fàcilment més de 40 graus de temperatura. En deien urbanisme inclusiu (on les persones amb movilitat reduïda hi podien accedir fàcilment), barat d'execució, molt resistent a l'ús i en conseqüència barat de manteniment.

Madrid, Puerta del Sol 

Barcelona, Plaça dels Països Catalans

Però el sentit comú (que com molts sabem és el menys comú dels sentits, i perdonin-me el tòpic repetit tantes vegades) es va anar imposant a partir de la segona dècada del segle XXI, després de les protestes de molts ciutadans sobre la duresa d'aquestes places i la manca de sintonia amb un urbanisme climàtic i amigable per a la ciutadania, sobre tot per a la gent més gran, que té més temps per a passejar i gaudir de l'aire lliure en espais acollidors amb bancs i vegetació mediterrània que els permeti refugiar-se de la calor que ja fa bona part de l'any als nostres pobles i ciutats.

Però a l'Ajuntament de Calonge, quan la transició verda va començar havien de ser  tots de vacances. Avui he vist el resultat d'una fase de les obres que sembla molt avançada i vull entendre que estarà acabada abans de l'estiu (tot i que no ho tinc clar perquè a les notícies de premsa que he consultat es diu que acabaran a l'octubre). 

Plaça Catalunya, Sant Antoni de Calonge, 04/05/2025

Francament, d'opinions n'hi ha tantes com es vulgui i certament estic convençut que hi haurà algú a qui fins i tot li acabi agradant la remodelació (els moderns en diuen ara reurbanització) però a mi em sembla un despropòsit descomunal, en una actuació urbanística obsoleta que jo creia eradicada des de feia molts anys després d'alguns dels errors de bandera que he citat. I si l'actuació costa 1.529.000 euros  com semblaria (desconec l'abast total de l'actuació perquè el web de l'Ajuntament de Calonge no estava operatiu aquesta tarda) i que paguem els ciutadans que tenim casa a Sant Antoni, llavors l'escàndol em sembla de jutjat de guàrdia.

Fa dies que pregunto a les persones de la zona (la meva vena periodística em continua bullint) que què els sembla aquesta remodelació i no he trobat ningú, ningú, i he parlat amb moltes persones, a qui li agradi com està quedant la nova plaça ni l'actuació que hi fa l'ajuntament. A més a més d'haver aconseguit que la llibreria Dalmau tanqui definitivament i que l'estanc s'hagi hagut de traslladar a l'avinguda de la Llibertat.

Naturalment, no dubto que les coses s'hagin fet d'acord amb la normativa i que hi haurà hagut l'exposició pública i el periode d'al·legacions corresponent, però els ciutadans en general no estan per enfrontar-se amb la maquinària de la burocràcia pública que disposa d'infinitat de mecanismes per a fer-nos les al·legacions -i la vida- molts complicades.

Però així -de malament- fan les coses moltes institucions públiques, i l'ajuntament de Calonge n'és un exemple notable. Que els preguntin sinó per l'èxit aclaparador dels contenidors de residus soterrats (que jo pateixo constantment amb brutícia i deixadesa al carrer Artur Mundet 136 o a la plaça de l'Església). 

I em fa por, molta por, que la grandíssima actuació al passeig de Palamós (això mereixeria no un article sino un llibre sencer) no sigui un fiasco similar (però de magnitud encara més gran vist l'abast de l'actuació). D'entrada, jo, ciutadà poc il.lustrat i desconeixedor dels plans estratègics a mig termini de les nostrades corporacions municipals, em pregunto on aparcaran  els 280 vehicles que abans aparcaven al pàrking del passeig. Però segur que algú dirà que el nou centre de gravetat de Palamós es va desplaçant cap a Sant Joan...

Les obres tenen una durada prevista de deu mesos, sense comptar l’aturada estival per restricció d’obres. El cost total de l’execució del projecte és de 1.529.170,50 euros.

Les obres tenen una durada prevista de deu mesos, sense comptar l’aturada estival per restricció d’obres. El cost total de l’execució del projecte és de 1.529.170,50 euros.
Les obres tenen una durada prevista de deu mesos, sense comptar l’aturada estival per restricció d’obres. El cost total de l’execució del projecte és de 1.529.170,50 euros.

L'Assistenta, Editorial Rosa dels Vents

Com que llegeixo -i compro- llibres tot l'any, perdonin-me la vanitat, el dia de Sant Jordi m'agrada passejar per viure la festa al carrer, dia del civisme, la cultura i la catalanitat, però no sóc de comprar gaire llibres ni aquell dia ni aquella setmana, malgrat el 10% de descompte que es pugui fer.

Però sí que m'agrada regalar i que em regalin llibres i aquí, el meu fill Adrià, és sempre fidel a la tradició i cada any em regala un llibre des de fa molts anys. Aquest any, que tot i que viu lluny de casa ha pogut venir a Girona uns dies, i vam poguer passejar per La Rambla de Girona i quan vaig arribar a casa vaig descobrir que m'havia regalat un llibre d'una autora desconeguda per mi, la Freida McFadden, que porta per tìtol "L'assistenta". 

El meu fill gran sap dels meus gustos, i, aquesta novel·la, tot i tenir 339 pàgines, me l'he llegit en exactament 3 dies. És una història addictiva, però no addicitiva normal, digue'm-ne, sinó de vena, d'aquelles en les que et costa tancar el llum de la tauleta de nit i que ho acabes fent només per responsabilitat.

"L'assistenta", publicada en Català per Rosa dels Vents l'abril de 2025, és a dir, fa quatre dies, és una novel·la negra -molt negra- escrita per la Freida McFadden l'abril de 2022, és a dir fa exactament 3 anys, que va ser guardonada amb el premi "València Negra" en la categoria de "Best novel".

La història d'aquesta autora, és curiosa. Metgessa, especialitzada en lesions cerebrals, nascuda a New York fa 45 anys, té 2 fills i un gat i viu feliçment casada a Boston. Apassionada per la novel·la, a la seva pàgina web diu que escriu des dels 10 anys, va intentar publicar seguint els canals convencionals sense èxit, fins que, l'autopublicació de "L'assitenta" la va catapultar a l'èxit (una mica com el cas, amb totes les diferències, de la Jane Katherine Rowling -JKR- amb el cas de la sèria Harry Potter). Després de 15 milions de llibres venuts (atenció que es diu aviat, però que és una autèntica bestiesa, que diria el nostrat periodista de capçalera Jordi Basté), ara es dedica a la medicina d'un a dos dies a la setmana i la resta del temps el passa ocupada amb la seva família i l'escriptura. 

McFadden és una veritable bèstia negra de l'escriptura, ja que en 10 anys, de 2014 a 2024 ha escrit exactament 28 novel·les, el que vol dir, de promig, dues novel·les per any, i això no està pas precisament en condicions de ser fet per la majoria dels mortals.

"L'assistenta" té la màgia d'aportar aire fresc a la novel·la negra. Novel·la gòtica per excel·lència, l'argument és potent, creïble i diferent. I el més rellevant és que la trama domina sobre l'estil. Escrit a dues veus, ambdues femenines, la Millie -l'assistenta- i la Nina -la propietària rica- té la virtut de mantenir la història en suspens des de la primera pàgina fins a la seva conclussió a la pàgina 336. 

En format estilístic, l'autora juga amb una veu narrativa múltiple (Millie i Nina), tècnica "inventada" pel britànic Wilkie Collins al segle XIX (per cert, fent un circumloqui, recomano molt sincerament la lectura de la seva gran novel·la "La dama de Blanc" (disponible al web de Grup 62). 

El fil argumental es desplaça entre la Millie i la Nina i entre totes dues van situant, amb els tempos adequats, al lector en l'escenari del que succeeix en aquella casa de rics dels suburbis de New York. La veu narrativa doble adopta el punt de vista de les dues dones i aporta una visió molt coral dels esdeveniments.

No esperin una novel·la de culte, però sí un divertimento de moltíssima classe dels que només succeeixen molt de tant en tant. No sé com seran la resta, però a aquesta, paga la pena dedicar-hi un temps.

Una lectura, insisteixo, és addictiva i altament recomanable. Tant, que ja em vaig a comprar el segon llibre de la trilogia de "L'assistenta". Que el gaudeixin.

Lluis Prenafeta: In Memoriam

Vaig conèixer en Lluís Prenafeta de forma indirecta durant els anys de joventut que vaig treballar de cambrer al restaurant Big Rock de Palamós, ja fa una eternitat. Naturalment, mai no vaig passar de la relació de cambrer-client, però era una d'aquelles persones que, malgrat ser molt baixet, no passa desapercebuda tenia un àura i un magnetisme que no deixaven ningú indiferent.

I des del primer moment em va interessar tant la persona com el personatge públic. El recordo com un client amable i educat, discret, poc amant de fer-se veure i sense cap mena de fum.

Prenafeta va ser el primer secretari de presidència de la Generalitat de Catalunya, nomanat per Jordi Pujol quan aquest, inesperadament, va guanyar les eleccions autonòmiques de Catalunya el 1980. Hi ha aquella frase, ja mítica, que en Jordi Pujol li va dir quan van aconseguir per fi fer fora en Josep Terradesllas (que no volia marxar de cap de les maneres) i van entrar tots dos al palau de la Generalitat: "Lluís, la Generalitat som tu i jo". Ell va ser el cap de campanya de les eleccions autonòmiques de 1980 que, contra tot pronòstic va guanyar Convergència Democràtica de Catalunya

Efectivament, l'any 1980 tot estava per fer i gairebé tot semblava possible. Lluís Prenafeta va exercir el càrrec de secretari general de presidència de la Generalitat durant deu anys, des de 1980 fins 1990, i aquells anys van ser crítics perquè es van gestar algunes de les grans coses que han aconseguit tornar a Catalunya part del que ens va prendre el franquisme. Prenafeta va ser l'arquitecte d'alguns dels pilars de la Catalunya tal com la coneixem actualment, en particular va ser clau en la creació de la Corporació Catalanya de Mitjans Audiovisuals, la immersió lingüística o els mossos d'esquadra. També va aconseguir grans èxits internacionals com ara la reunió que Jordi Pujol va aconseguir mantenir amb George Bush a l'ala oest de la Casa Blanca (i que va provocar una monumental emprenyada de la diplomàcia espanyola), o amb el Papa, entre moltes altres personalitats.

Font: Agència EFE

L'any 90, Prenafeta, que s'havia creat moltes enemistats dins el partit, va decidir deixar el càrrec i tornar-se'n a l'empresa privada. Va ser president de Túnels del Cadí, de Petrocat i va impulsar també el diari El Observador, que havia de ser el competidor de La Vanguardia, com a diari catalanista però escrit en Castellà. El seu primer director va ser Alfons Quintà, a qui Pujol li havia encarregat l'arrencada i direcció general de TV3. 

En aquella època (1990) vaig tornar-hi a coincidir tangencialment perquè a l'empresa de consultoria on jo treballava aleshores, Ernst & Young, El Observador ens va encarregar un estudi de viabilitat de l'empresa. Malgrat els esforços i els diners que ell en persona hi va arribar va posar, el projecte va fracassar i va durar només 3 anys. Segurament l'elecció de Quintà hi va poder tenir alguna cosa a veure...Llavors jo vaig marxar als Estats Units i em vaig perdre el final d'aquesta desfeta.

Després va fer negocis a Rússia, de la mà de Boris Ieltsin - que tampoc li van acabar de sortir bé del tot-. No es perdin, si tenen temps, la lectura del llibre "L'ombra del poder", escrit amb la col·laboració del periodista Vicent Sanchís. És francament recomanable per recuperar uns anys crucials de la història contemporània de Catalunya.

Més endavant es va dedicar a negocis immobiliaris i va tornar a l'actualitat quan el 2009 va ser detingut pel jutge Baltasar Garzón, i va haver de patir la pena del telenotícies, entrant enmanillat en un cotxe del mossos d'esquadra, juntament amb un altre dels grans prohoms de Convergència, Macià Alavedra (i un altre gran client del restaurant Big Rock de Palamós, a qui jo també havia servit moltes vegades, tot i que aquest, mai va tenir la classe de Prenafeta). Va ser el que es va conèixer com a "Cas Pretòria" de corrupció immobiliària i cobrament de comissions il·legals.

Finalment va esquivar la pena (tot i que va patir un temps de presó a Soto del Real i Brians II) pactant la seva culpabilitat, cosa que li va permetre, previ pagament de 5 milions d'euros, evitar la presó ja que la condemna final va ser d'un any i un mes.

Prenafeta va morir el dia abans de Sant Jordi (22 d'abril), als 86 anys, injustament oblidat. Només pel seu llegat a Catalunya se l'hauria d'haver tractat amb molta més consideració. Descansi en pau.

El dia després del zero elèctric

Als que hem tingut la sort de viure des del Covid cap endavant no podrem pas dir, en les nostres memòries, en el que expliquem als néts o en el nostre epitafi, que ens hàgim avorrit. Hem viscut uns anys trepidants, que a més a més, des de la meva humil percepció han passat tan de pressa, en particular els darrers 25 anys, que de tot plegat sembla que faci quatre dies.

Durant el Covid vam patir un confinament sense precedents des de l'Edat Mitjana, vam experimentar una solidaritat entre humans que no sabíem ni que n'erem capaços, per acabar en poc temps en una desmemòria col.lectiva absurda (mai res no tornarà a ser igual, no tornarem a viatjar tant, teletreballarem, serem més solidaris...i tantes i tantes declaracions de principis que duren el que dura un gintònic en una barra de discoteca).

Ahir vam tenir una mena de "dejà vu" que ens va teletransportar per unes hores al març de 2020. Com durant la pandèmia, al principi no sabíem ben bé a què ens enfrontàvem, i avui, més de vint-i-quatre hores després de l'apagada general peninsular, encara estem a les fosques, informativament parlant.

I vull compartir amb els lectors algunes de les reflexions i vivències d'aquestes darreres hores, no necessàriament per ordre d'importància:

• Quan li has vist el sexe és fàcil dir que és mascle, però que en ple segle XXI la Penísula Ibèrica estigui tan aïllada elèctricament de la resta d'Europa em sembla que té poc sentit i que hauria de fer reflexionar algú. Que la Unió Europea no estigui més interconnectada elèctricament és una altra de les grans mancances del nostre vell continent (i que ens afebleixen com a potència mundial).
• Durant el dia em vaig recordar del ja famós "kit d'emergències per a 72 hores" del que parlava Ursula Von der Leyen fa exactament un mes. Segurament no era per enfotre-se'n tan com ho vam fer molts (jo m'hi incloc). Ahir es van esgotar les espelmes, les piles elèctriques i els transistors en poques hores a les botigues. Els basars xinesos van fer l'agost el mes d'abril. Avui he sentit casos a la ràdio d'oients que van comprar transistors analògics a preus que van dels 25 als 50 euros. D'això se'n diu plusvàlua.
• I connectat amb l'anterior, en les situacions d'emergència disposar de diners en metàl·lic et pot salvar la vida, o en tot cas te la pot facilitar en relació a una majoria que no en tenen.
• Vam tornar a veure situacions de solidaritat com feia temps que no veiem. Davant la falta de semàfors, els conductors van tenir una prudència exquisida. En general, el comportament de la ciutadania, pel que vaig viure en persona i he sentit a la ràdio, va ser exemplar, com durant bona part de la pandèmia del Covid. El que em pregunto és si aquesta exemplaritat hagués durat si avui haguéssim hagut de viure un altre dia sense electricitat, i sense diners en metàl·lic i amb els productes de la nevera fets malbé.
• Com de costum, els nostres polítics no vam estar a l'alçada de les circumstàncies. Que Pedro Sánchez comparegués 6 hores després de l'apagada és, com a mínim, una falta de respecte envers els ciutadans davant una situació tan greu. Com no podia ser d'altra manera, el comportament del principal partit de l'oposició, el PP, va ser absolutament patètic.
• I que més de 24 hores després de l'apagada ningú no hagi estat encara capaç de donar una explicació raonable del per què del zero elèctric em sembla poc digne d'un país amb el nivell de desenvolupament que se li suposa a Espanya.
• Sort de la ràdio que, com en tots els casos d'emergència, és el mitjà de comunicació que no falla mai i que fa que els ciutadans poguem estar informats. Com diu en Basté: "Sempre la ràdio, i visca la ràdio", i en ocasions com les d'ahir, amb més raó que mai.
• Estar unes quantes hores sense mòbil, sense internet i sense ordinador, és una sensació que -per desconeguda o poc habitual- és agradable de tornar a viure.
• Avui he parlat amb persones a les que el subministrament elèctric no els ha tornat fins a les sis del matí. Però no tot ha de ser negatiu. Molts van poder gaudir d'una nit romàtica amb moltes espelmes i de la contemplació d'un gran cel estrellat sense cap mena de contaminació lumínica, que és una "rara avis" en aquests temps que vivim.
• I la reflexió final, amb independència de les lliçons que han d'aprendre de situacions com aquestes els nostres gestors polítics, a nivell europeu, espanyol i català, precisament per evitar que es torni a repetir, és si aquest model de vida que estem vivint tots plegats, amb tanta dependència de la tecnologia i en conseqüència de la total vulnerabilitat a la que estem sotmesos, és el camí correcte. Jo no ho tinc gens clar.

Un assaig inquietant del gran "Blackout"

Ens ho podíem imaginar, i hi havia hagut casos previs, com el dia de Juliol de 2024 en què una actualització rutinària del software de la companyia americana Crowdstrike va fer caure milions d'ordinadors arreu del món que operaven amb el sistema operatiu Windows de Microsoft. Durant un parell de dies, sobre tot als països anglosaxons el caos va ser de molta consideració i molts serveis bàsics de transports, comerços i hospitals van deixar de funcionar durant 48 hores, però aquell episodi aquí a Catalunya i a Espanya es va viure de forma molt tangencial.

Això d'avui ha estat una altra cosa. El zero energètic. Un concepte que molts ni tan sols coneixíem i que ni remotament ens podíem pensar que algun dia podria passar. Doncs avui, 28 d'abril, ens quedarà gravat a la memòria com el dia que es va apagar tot. 

La Península Ibèrica ha viscut -de fet està visquent encara ara mentre escric aquest article- segurament l'episodi més intens i extens d'una caiguda total de subministrament elèctric. A 2/4 d'una del migdia, tots els aparells que funcionen amb energia elèctrica proporcionada per la xarxa pública, Red Eléctrica, han caigut de forma simultània. S'han aturat els trens i els metros. Els semàfors han deixat de funcionar. Els ascensors s'han parat deixant centenars de persones atrapades. Els ordinadors han caigut de forma abrupta com també han caigut la majoria de servidors de la immensa majoria d'empreses, i tot, de forma simultània. Els caixers han deixat de subministrar diners i els supermercats, botigues i gasolineres no podien cobrar llevat que no fos en efectiu.

Qualsevol empresa que no tingués un sistema de generadors d'emergència, senzillament ha deixat de funcionar.

En un món tan altament digitalitzat, altament connectat, altament interdependent els humans hem esdevingut també altament vulnerables.

I Red Eléctrica Española continuava amb la seva pàgina web com si no hagués passat res de res. Això és una captura de pantalla de les 19:00 hores. Ni menció de l'emergència.

Ara, mentre escric aquestes línies, ja ho han actualitzat i informen del "proceso de recuperación de la tensión en el sistema eléctrico peninsular". Però no ho deuen tenir gens clar quan els advertiments a la població de no desplaçar-se, de no utilitzar el mòbil si no és estrictament imprescindible, de  pràcticament no sortir de casa no paren de d'arribar-nos per les emissores de ràdio i televisió i per internet aquells que hem tingut la sort de poder recuperar el subministre. La teoria de la conspiració fa pensar a molts que mai acabarem de saber per què ha passat el que ha passat i, naturalment, molts ja parlen de "ciberatacs" o de que ha estat "cosa dels russos".

Sigui el que sigui, el que és veritablement rellevant és que avui ens hem adonat més que mai de la nostra fragilitat i vulnerabilitat. 

Aquest dilluns que recordarem segurament la resta de les nostres vides, he pogut dinar i he pogut posar gasolina perquè portava diners en metàl·lic, altrament no hagués pogut fer ni una cosa ni l'altra. Fa poc escrivia al blog de la llei que Suècia va fer l'any passat recomanant a les famílies disposar d'un equivalent a 3.000 euros en metàl.lic a casa, per a "situacions d'emergència". Avui, aquí, n'hem viscut una de veritablement gran. I el país que feia poc es vantava que en pocs anys seria un "totally cash-free country" (país sense diners en metàl·lic) va haver de fer marxa enrere quan hackers russos els van deixar sense sistema bancari durant 24 hores.

Segurament haurem de fer passes endarrere en aquesta interconnexió global a la que estem exposats. I molts ens hem adonat que aquest excés de modernitat (tota la nostra vida dins un telèfon mòbil) ens pot portar conseqüències molt serioses per a la nostra vida quotidiana.

Això d'avui només ha estat un avís, però algú n'hauria de prendre bona nota.

Ràdio en Català: una bona notícia

Aquest matí s'han fet públiques les estadístiques d'audiències radiofòniques, els EGM (Enquesta General de Mitjans) que tres vegades l'any informa sobre quines són les emissores més escoltades d'Espanya. I no deixa de ser paradoxal en un món de fragmentació d'audiències a tots nivells degut a l'eclosió d'internet a les nostres vides, la ràdio, que un mitjà de comunicació que l'any passat va fer cent anys a Espanya, tingui una salut de ferro (a diferència de la televisió convencional, que ha estat substituïda en una part significativa pels mitjans en "streaming" i les plataformes d'entreteniment a la carta).

Segons el que s'ha publicat avui, la ràdio generalista a Espanya té una audiència de 13,6 milions de persones que escolten diàriament la ràdio, el que vol representa gairebé un 28% de la població. 

Si això de per sí ja és una bona notícia (al menys per algú com jo que porta "sang de periodista" a les venes") més ho són encara els resultats de l'EGM a Catalunya, i més concretament per la ràdio feta en Català. També a Catalunya les xifres d'audiència han crescut respecte a les darreres onades d'enquestes. Rac1 i Catalunya Ràdio sumen gairebé 1,8 milions d'oients, 1 milió Rac1 -que aquest any celebra el seu 25è aniversari- i 777.000 Catalunya Ràdio. Ambdues emisores obtenen els millors resultats de la seva història i representen un èxit aclaparadors dels mitjans de comunicació del país. 

En un país justament on la llengua pròpia es veu fortament amenaçada per la diglòsia a favor del Castellà (fomentada pels ex-pats, que gairebé només parlen Anglès  -i una mica de Castellà- i molts immigrants, ja siguin sudamericans -que tenen el Castellà com a llengua materna- o els africans que també es comuniquen majoritàriament en Castellà), la ràdio en Català s'erigeix com un bastió de defensa de la llengua, i no només de la llengua, sinó d'una manera d'entendre i d'explicar el país i el que passa al món des d'una visió catalana.

De vegades en Jordi Basté de Rac1 em cansa amb els seus tres davantals de l'EGM cada any en el que des de temps immemorials, s'escolta, es tira floretes i pixa colònia de tant content que està essent el líder indiscutit de la ràdio a Catalunya. Avui mateix, des de Roma, per cobrir la mort del Papa Francesc, ha començat el seu programa dient (literalment):  "Avui no és l'endemà de la mort del Papa. Avui és el dia que RAC1 ha arribat al milió d'oients". En certa manera, un exercici de pedanteria insuportable (l'Ustrell, a Catalunya Ràdio -un altre "Divo"- també s'ha fet petons fins a les orelles), però als efectes de la defensa de la llengua i d'una manera d'entendre el país i el seu tarannà, em sembla una molt bona notícia.

Només hem de comparar les xifres amb la resta d'Espanya per entendre la importància de la ràdio en Català (ho explicava avui en Bassas a la seva columna diària a l'Ara),  Rac1 és la quarta emissora més escoltada d'Espanya (té més audiència que Radio Nacional de España) i Catalunya Ràdio la setena. 

L'Antoni Bassas la clava quan escriu avui que el domini de la ràdio en Català és un senyal de sobirania informativa general. No podria estar-hi més d'acord. Ens fa prendre i mantenir consciència cultural de país. Que sigui per molts anys.

Aranzels: les conseqüències d'actuar impulsat pels testicles i no pel cervell

Que les decisions preses per l'Administració de Donald Trump semblen arbitràries i preses per algú que no hi toca del tot em sembla una evidència, en vistes de les decisions de posar aranzels a regions del Planeta només habitades per pingüins, per exemple, o ara te'ls poso, adés te'ls congelo i demà te'ls torno a pujar, però augmentats en un 100%...

Diumenge passat, un polític respectable, Shlomo Ben Ami, exministre d'afers exteriors d'Israel publicava un molt ben documentat article a La Vanguardia titulat "Desxifrar a Donald Trump" que comença dient que qualsevol intent racional d'entendre el que hi ha a la ment d'aquest personatge és impossible.

Però el que és clar, ho diu qualsevol persona que tingui mínims coneixements d'economia -i de sentit comú-, és que una política aranzelària tan agressiva com la que pretén practicar l'administració nord-americana està condemnada al fracàs més absolut (a mig i llarg ternimi). Òbviament, US Customs and Border Protection està recaptant molts diners però això només s'alinea amb una de les polítiques que vol implantar Trump, que és la d'aconseguir ingressos que permetin reduir els impostos que paguen els més rics.

La idea que la imposició d'aranzels (com passava al Segle XIX o a principis del Segle XX) tornarà la indústria al país és molt peregrina. Per molts motius. Primer perquè els Estats Units no té mà d'obra suficient com per a poder assumir una reindustrialització a gran escala (a l'empresa que nosaltres tenim als Estats Units patim moltíssim per a trobar mà d'obra, i molts dels obrers que acabem contractant són immigrants, perquè aquesta és una altra, els americans -genuïns, diguem-ne- no volen treballar en feines a fàbriques) i si pretenen frenar el fluxe migratori, el problema encara és més greu.

En segon lloc, perquè ningú no es pot esperar que els Estats Units puguin aplicar aquesta política d'aranzels (sí, és el mercat de consum més gran del món, però atenció, el món és molt gran) i no esperar represàlies d'altres països, en particular de la Xina. Un exemple d'aquesta mateixa tarda: el govern xinès ha prohibit el lliurament d'avions Boeing a les seves aerolínies, i el mateix ha fet amb les peces de recanvi. I això, a la llarga no aconseguirà altra cosa que el desenvolupament del gran fabricant d'avions xinesos Comac, que en poc temps s'inflarà de comandes de les aerolínies xineses (comandes que fins fa quatre dies es repartien el consorci Airbus i el fabricant nord-americà Boeing).

En tercer lloc, i com escrivia l'altre dia, la nostra empresa, ubicada a Columbus, Ohio -que genera 110 llocs de treball als Estats Units- arran de la imposició d'un nou aranzel del 145% a les importacions de productes xinesos (pels que no hi ha la moratòria dels 90 dies "concedida graciosament" a la resta del planeta -després que els mercats borsaris i el dòlar s'enfonsessin-) s'enfronta a un pagament extraordinari d'aranzels, d'aquí a finals d'any, de més de 3 milions de dòlars. Si els nostres clients no ens accepten una pujada de preus (que, és clar, redundarà en una major inflació, perquè ningú no vol entomar aquests costos extraordinaris que només es poden compensar guanyant menys diners o directament perdent-ne), ens veurem obligats a deixar de produir als Estats Units. Hi ha determinades matèries primes, alguns tipus de teixit, per exemple, que només es fabriquen -de forma competitiva- a la Xina, per tant, si no els podem comprar a la Xina, tampoc tindrem viabilitat per a seguir fabricant al país. El dilema està servit.

I en quart lloc, és probable que una economia nord-americana més tancada acabi afeblint el dòlar com a moneda refugi i d'intercanvi generalment acceptada pel comerç mundial. Un país amb el deute públic més elevat del món, 35 bilions de dòlars, o un 124% del seu producte interior brut només pot aguantar-se perquè pot imprimir, pràcticament de franc, tants bitllets com vulgui mentre el seu sistema econòmic tingui credibilitat. Si aquesta comença a posar-se en qüestió, és més que probable que el dòlar es continüi devaluant i que perdi interès com a valor refugi, i això pot suposar un problema encara més gran per a l'economia nord-americana.

No calia ser un gurú per haver pensat abans en les conseqüències col·laterals dels aranzels de Donald Trump. De moment, els seus amics rics han vist com s'evaporaven una part considerable de les seves inversions en borsa, i aquesta tal vegada sigui l'única possibilitat perquè el boig taronja acabi recapacitant.

L'accident d'helicòpter a Manhattan

Suposo que a una immensa majoria, l'accident d'helicòpter a Nova York dijous de la setmana passada que va resultar en la tràgica mort del pilot i d'una família catalana sencera ens ha colpit d'una forma profunda.

Hi ho ha fet, al menys a mi, per diversos motius. Jo mateix, una setmana abans de l'accident era justament a Manhattan i el divendres 11 d'abril a la tarda, acabada la feina, em vaig dedicar a fer una mica de turisme per la ciutat, que, tot sigui dit de passada, em té el cor robat. Durant la meva passejada pel baix Manhattan, que va durar ben bé un parell d'hores, vaig veure i sentir un número considerable d'helicopters sobrevolant la zona. Aleshores vaig pensar que -vist com a relativa novetat per part meva- deuria de ser molt molest pels residents haver de suportar els constants vols d'helicòpters per sobre de Manhattan, per soroll i pel constant visional d'helicopters al cel, miressis on mimesis.

Jo també vaig agafar aquest helicòpter amb l'Anna quan vaig ser a Manhattan de viatge de noces, el 1996. D'això en fa gairebé trenta anys però ho recordo com una experiència, si s'em permet l'expressió, més aviat cutre, ja que l'aparell era molt vell, hi havia moltes places (I per tant els que no seien al costat de la finestra acabaven sense veure pràcticament res) i per acabar-ho d'adobar, els vidres de l'helicòpter eren molt vells i ratllats de tots costats. Total, que vaig sortir del vol -que aleshores va costar molts diners- amb un sentiment agredolç.

Prometo que vaig pensar que era una activitat molt prescindible, sobre tot si es compara amb visitar algun dels increïbles museus de la ciutat, Central Park, el pont de Brooklin o tantes i tantes altres atraccions espectaculars. I sobre tot, si es considera el preu que cal pagar per un viatge que no dura ni mitja hora (uns 15-20 minuts a molt estirar), que no baixa dels 270$ per persona.

Avui hem sabut que a l'empresa que va fer aquest vol turístic, New York Helicopter Charter, li han prohibit avui mateix volar mentre la investigació està en curs. He fet una consulta a Google i m'han sortit 10 empreses que fan aquest tipus de vols i totes tenen pàgina web excepte la de l'helicopter sinistrat, segurament perquè de resultes de l'accident, han tret la pàgina web d'internet. L'aparell no tenia caixa negra i havia passat la darrera revisió el dia 1 de març.

En tot cas, mentre la investigació continua, si han vist el vídeo de l'accident, conclouran amb mi que l'aparell va caure amb tota probabilitat com a conseqüència d'una fallada mecànica i avui també s'ha sabut que l'empresa patia greus problemes econòmics, que havia estat en suspensió de pagaments i que el setembre de l'any 2024, un informe preparat per la FAA (Federal Aviation Authority) ja advertia dels problemes mecànics als engranatges del rotor principal.

El gran problema dels Estats Units, malgrat el que pugui afirmar el president Trump, és una excessiva manca de regulació (a títol d'exemple, als USA no existier la ITV, i per les seves carreteres i autopistes hi viatgen veritables relíquies que no compleixen ni els més mínins standards de quality) que fa que molts aspectes de seguretat quedin literalment "en mans de Déu". Se'n recorden de l'afer del batiscaf que va implosionar baixant a veure leș restes del Titanic? Doncs salvant les distàncies, això és més o menys conseqüència de la mateixa manca de regulació. Visca l'ultra liberalisme.

La família que ha mort va pagar escrupulosamente el "fee", més de 1.000 dòlars pel cap baix, i s'hi va deixar la vida. Unes morts tràgiques però totalment evitables si els mecanismes regulatoris fossin els adequats o si, senzillament, es prohibissin els helicòpters per a ús turistic. L'alcalde de New York diu que això no pot ser però, perquè els helicòpters aporten molts diners a la ciutat...

En fi, que no en treurem pas l'aigua clara. I si se'm permet el col·lofó final, diria que aquest accident era també totalment evitable perquè es tracta d'un caprici de rics. No tothom, per sort, té els suficients diners com per a permetre'a vols en helicòpter amb la família per Manhattan. En tot cas, i amb el meu profund pesar per a les víctimes, si haguéssin sigut pobres, ara serien vius.