Quan la maldat és infinita

Quan després de sopar cada dia durant gairebé dos anys amb les imatges de la neteja ètnica de Gaza per part de les tropes israelianes i dels bombardejos de civils a Ucraïna per part dels drons russsos un es pensava que ja ho havia vist gairebé tot, arriba aquesta setmana la notícia que m'ha trasbalsat més de tot el que he llegit i sentit els darrers anys.

Es tracta de la notícia dels anomenats "safaris humans" que s'ha sabut com a conseqüència de l'obertura d'una investigació per part de la fiscalia de Milà després de la denúncia presentada pel periodista italià Ezio Gavazzani.

Si hores d'ara algun dels lectors no sap del que els estic parlant, es tracta dels viatges organitzats per part d'alguns empresaris aficionats a la cacera, sobre tot italians, que van tenir lloc durant la guerra de Bosnia, tots els caps de setmana entre 1992 i 1995, és a dir, 208 caps de setmana. Els divendres sortia un avió de Milà o de Torí amb caçadors que eren recollits per militars de la facció de Radovan Karadzic i el general Radko Mladic, tots dos actualment complint cadena perpètua, i eren conduïts fins als turons de Sarajevo, Mostar, Pale o Srebrenica i passaven el cap de setmana amb els militars serbo-bosnis i a canvi de pagaments que oscil·laven entre els 250.000 i els 300.000 euros per cap de setmana tenien dret a disparar contra la població civil.

El pediodista que ha destapat el cas afirma que per a "caçar" nens els preus tenien un suplement. Els caçadors utilitzaven les armes de l'exèrcit serbo-bosnià en moltes ocasions, per evitar possibles problemes de traçabilitat de les bales disparades. El dissabte a la tarda o el dumenge al matí agafaven l'avió de tornada cap a casa. Molts arribaven a temps per anar a missa de dotze amb les famílies. 

Una mena de "jocs de la fam" sense retransmissió televisiva, un divertimento com el d'aquell que juga a un videojoc i va avançant entre els cadàvers que va deixant mentre dispara amb el seu rifle o la seva metralladora.

Gavazzani explica que es tracta d'empresaris rics, molt ben integrats a la societat, molts d'ells caçadors i aficionats a les armes que havien fet safaris a l'Àfrica, com feia el nostrat emèrit Borbó, que ara caçava ossos a Eslovènia, ara caçava elefants a Botswana.

Ho trobo tan extraodinàriament pervers i malaltís que no em falten les paraules per arribar a descriure el que sento. Hi havia una xarxa absolutament organitzada, amb el coneixement de moltíssima gent que ho feia possible o girava la vista cap a un altre cantó (com feien els ciutadans que vivien prop dels camps de concentració dels nazis en sentir l'olor de la carn humana cremada). I els caçadors, tornaven a les seves plàcides vides d'empresaris. Costa de creure, oi? Doncs va ser real com la vida mateixa.

Font: BBC

Deia el filòsof Erich Fromm  que l'agressivitat dels éssers humans es troba als seus cervells però que aquesta no es manifesta fins que no és activada per circumstàncies vinculades a la conservació de la pròpia vida. Russeau afirmava que l'ésser humà és bo i empàtic i que per tant té tendència a la bondat. Segurament tots dos haguéssin canviat d'opinió en conèixer els crims del nazisme o de Stalin o de Mao Tse Tung, o la notícia d'aquesta setmana.

Hobbes en canvi sostenia que l'ésser humà és dolent per natura com ho feia Schopenhauer en dir que el mal té un punt de partida incontestable: nosaltres mateixos. Deia que el mal forma part de la nostra naturalesa tal com ho fan l'amor, el desig o la violència i que l'ànima humana és suficientment gran com per a contenir tots aquests extrems.

Hobbes i Schopenhauer tenien raó, però probablement haguessin escrit més sobre el tema si haguéssin sabut el que hem conegut aquesta setmana. 

El pitjor del cas és que hagin hagut de passar més de 30 anys perquè aquest horrible genocidi hagi estat denunciat. Gavazzani afirma que fa trenta anys va sortir un article al respecte a "Il Corriere della Sera" i un altre a "La Stampa" però que ningú de la fiscalia italiana li va fer cap mena de cas. A dia d'avui els serbis continuen dient que això es tracta d'una llegenda urbana.

Molts d'ells seran ja morts o seran tan vells que encara que els trobin, els jutgin i els condemnin (els delictes d'homicili múltiple agreujat per crueltat no prescriuen a Itàlia) hauran pagat molt poc per tot el mal que van ser capaços de fer. No crec en la pena de mort, però hi ha casos, com aquest, que em fan repensar en el meves conviccions.

La gent poderosa té molta capacitat de tapar les seves misèries i si aquestes són d'una tal magnitud, encara més. Un altre exemple que segueix aportant informació cada setmana és el cas Epstein. Una xarxa de pederastia especialment dissenyada per a satifser els desitjos més abjectes de gent molt rica que està ja farta de tot. Espero molt sincerament que Donald Trump acabi enfangat en aquest bassal de merda i que li acabi costant la presidència. El moviment MAGA ho tolera gairebé tot, però atenció amb l'abús de menors d'edat.

Els perills i el potencial de la Intel·ligència Artificial

Aquests dies, llegint aquí i allí, he sabut que a Albània, un país que he visitat i que podria catalogar d'un dels més corruptes d'Europa, ha posat en pràctica el que en Anglès s'anomena "algocràcia" i que vindria a definir-se com un sistema algorítmic que pren decisions autònomes sobre l'adjudicació de contractes públics per imports anuals superiors a mil milions de dòlars.

El sistema, desenvolupat per l'Agència Nacional de la Societat de la Informació d'Albània, introduït el gener de 2025 i que porta per nom "Diella" també està pensat per ajudar els ciutadans en els serveis públics en línia i en l'emissió de documents digitals. En països com Albània, de dubtoses pràctiques democràtiques, el sistema pretén introduir més "neutralitat" en les adjudicacions públiques, evitant la intervenció humana que pot estar "temptada" per la corrupció.

Tot el que està relacionat amb la intel·ligència artificial està en aquests moments que sembla que tot s'hi val. A Albània, això és tan evident que "Diella" va ser nomenada, i no és conya, "ministra d'adquisicions públiques" el setembre d'aquest any. És el primer país del món, un cas insòlit, que anomena un software com a "ministre" en un govern. Al·lucinant, no? Doncs no es tracta pas d'una "fake new", és real com aquesta distopia col·lectiva que estem vivint els humans des que hem perdut col·lectivament la fe en la política i en l'humanitat mateixa.

La idea és simple, com tot el que emana de l'extrema dreta, "si el sistema democràtic falla -i al món occidental està fent aigües per tot arreu- substituim-lo per algoritmes" (que sobre el paper són incorruptibles, o com a mínim, menys corruptibles).

Però, la idea, que podria ser correcta conceptualment, no ho és si no està clara la transparència dels mecanismes d'adjudicació. 

Però quan entre un percentatge molt gran de gent - en augment -, sobre tot entre el col·lectiu més jove, creix la tentació de pensar que una dictadura pot gestionar més bé la seguretat, la immigració o l'accés a la vivenda, llavors la tentació de substituir la democràcia per algoritmes pot ser molt ben aprofitada pels col·lectius d'extrema dreta. De fet, una ronda de tres enquestes auspiciades per una organització anomenada "Collective Intelligence Project" entre març i agost de 2025 als Estats Units va concloure que una majoria de gent enquestada pensava que xatbots generats per intel·ligència artificial podien prendre millors decisions per a ells que els seus representants polítics. 

Tot un símptoma de la percepció de la degradació del sistema democràtic que acaba impulsant els partits d'extrema dreta. Els Trumps, Putins, Xi Jingpins, Orbans, Lepens i Abascals del món es freguen les mans. Ho estem veient cada dia als Estats Units amb les aliances entre les grans tecnològiques i la seva connivència amb el "trumpisme".  

Però remplaçar el debat democràtic per l'eficiència dels algoritmes no solventa la crisi de fons. Si el sistema decideix sense regles clares que puguin ser explicades i compartides pels ciutadans, estem substituint una forma d'alienació per una altra. una IA controlada per polítics sense escrúpols acabarà canviant una forma d'alienació per una altra (de molt pitjor, perquè els ciutadans no sabem què hi ha al darrere, com és el cas actual d'Albània).

Malgrat tot, la intel·ligència artificial, ben utilitzada, pot ser una eina molt poderosa per a ajudar a reforçar la democràcia, però per això cal un compromís notable de les classes polítiques dirigents.

Eric Smidth, antic CEO i president de Google explica un exemple ben clar de la IA ben utilitzada. A Taiwan, la plataforma "vTaiwan" ha estat més de deu anys demostrant que la IA pot refoçar, més que no pas substituir, la deliberació democràtica. Quan l'any 2013 Uber va arribar a Taiwan va aixecar els mateixos conflictes que a Londres o a Barcelona (queixes dels taxistes de competència deslleial, regulació versus innovació, status quo versus lliure competència, etc....). Taiwan va utilitzar la intel·ligència artificial per a facilitar un debat participatiu massiu sobre la qüestió. Gràcies al poder de càlcul de la IA, milers de taiwanesos van enviar les seves opinions a "vTaiwan" i van votar sobre les diferents propostes que es van presentar. Conclusió: la IA no va prendre cap decisió però va ajudar a organitzar el debat col·lectiu sobre aquest tema. El resultat: es va permetre el funcionament d'Uber si l'empresa assegurava que els conductors estaven assegurats, tinguessin llicència de conductors professionals i no fessin competència deslleial amb preus. Des d'aleshores Taiwan (un exemple en molts camps relacionats amb la tecnologia ben utilitzada) ha utilitzat aquestes eines per a molts altres problemes i desafiaments polítics.

Una IA ben canalitzada pot ser un gran ajut per als éssers humans. Mal utilitzada ens aboca al desastre. Caldrà encara molt debat i molta legislació per a canalitzar adequadament els algoritmes, però, com s'ha demostrat a Taiwan, no tot està perdut.

Una mica del llum en la foscor

Un any i un dia després de la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials de 2024, a la ciutat de New York, les eleccions a la alcaldia han donat aquesta setmana una aclaparadora (i inesperada) victòria al representant del partit demòcrata, Zohran Mamdani contra el seu oponent principal, Andrew Cuomo (independent però recolzat per Donald Trump), amb més d'un 50% dels vots. De fet, a les primàries del partit demòcrata, Mamdani va guanyar a Cuomo, i per això aquest es va presentar com a independent.

                                                   Font: The New York Times

A les zones marcades en blau va guanyar Mamdani i a les marcades en marró, Cuomo. La victòria d'aquest darrer va ser, força previsible, als barris amb major població blanca i major gentrificació: Staten Island. Van votar per Cuomo els perfils més conservadors, que va guanyar als barris que van votar Trump el 2024, als barris on hi ha més propietaris de vivenda, als que hi abunda l'habitatge residencial de persones que van a treballar a la ciutat, als barris amb la renda per càpita més alta.

Font: The New York Times

Aquesta és una victòria molt important per molts motius i que suposa el trencament del vendaval conservador que va portar Trump a guanyar a les presidencials. 

Mamdani, mil·lènial i no nascut als Estats Units (va néixer a Uganda, fill d'un acadèmic i d'una cineasta, la família es va traslladar als Estats Units quan ell tenia 7 anys, des de Sudàfrica, semblant al recorregut d'Elon Musk) ha aconseguit a New York el que Kamala Harris no va aconseguir a nivell de país: tornar l'esperança en el canvi. Amb 34 anys, serà l'alcalde més jove de New York des de fa més de 100 anys, també serà el primer alcalde musulmà. Fa tot just sis mesos era un desconegut i ha aconseguit movilitzar els votants de la ciutat.

Tan ha estat així que en aquestes eleccions han votat més de dos milions de novaiorquesos. De fet, aquesta xifra de votants en termes absoluts no es registrava des de...1969! quan John V. Lindsay va resultar reelegit com a alcalde de la ciutat. Només per fer-se una idea de la desmotivació que a presidit el panorama electoral als Estats Units als darrers anys, el 2021 van votar un 23% dels electors, mentre que a la del 4 de novembre hauran votat, quan s'hagi acabat el recompte definitiu, aproximadament un 45% dels votants registrats. 

Aquesta victòria ha vingut també acompanyada de les victòries demòcretes a les eleccions per a renovar el governador que s'han celebrat als estats de Virginia i New Jersey. De fet, la candidata demòcrata per Virginia, Spanberger, havia declarat que considerava aquesta elecció com un plebiscit per a conèixer el suport a les polítiques de Donald Trump.

Font: The New York Times

Aquestes victòries, en territoris on Trump va guanyar amplament les eleccions presidencials el novembre de 2024, són tal vegada un primer indicatiu que la popularitat de Donald Trump després d'un any del seu segon mandat va clarament a la baixa. Òbviament, Trump ha observat la derrota amb preocupació i la ha titllat Mamdani (ho explica avui en John Carlin al seu article de cada diumenge a La Vanguardia) de "llunàtic comunista 100%.

Trump no ha tingut una bona setmana. Alguns dels membres conservadors del Tribunal han qüestionat aquesta setmana la utilització d'una llei d'emergència nacional de 1977 per imposar una política aranzelària de forma unilateral per mitjà d'ordres executives. Així doncs, una majoria del Tribunal Suprem ha posat a l'administració tota una sèrie de preguntes que demostren molts dubtes sobre una de les mesures estrella de la política de Donald Trump en aquest segon mandat.

Sembla que hi podria haver un pronunciament del Tribunal amb relativa celeritat (setmanes o mesos) que, en cas que acabés tombant les mesures, tindria unes implicacions polítiques i econòmiques d'un abast veritablement desconegut per empreses, consumidors i les política comercial del president Trump.

La misèria moral i política de Mazón i els que l'envolten

L'espectacle que hem viscut la setmana que s'acaba, una vegada més, no fa altra cosa que augmentar el decencís i la distància entre el ciutadà del carrer i els polítics als que se suposa que hem votat per a administrar amb lleialtat i diligència els nostres impostos.

Que després d'un any de la tragèdia de la DANA de a l'Horta Sud, amb, recordem-ho, un peatge de 229 vides humanes, Carlos Mazón segueixi essent president de la Generalitat Valenciana és no ja una disfunció del sistema polític (pels equilibris del PP amb VOX al País Valencià) sinó un acte de cinisme i indignitat moral que no sé com els polítics, amb independència del color, no fan res per aturar.

Davant casos com aquest, el sentit d'estat hauria d'imperar i vist com es van produir els esdevenients, i el que continuem coneixent en un degoteig d'informacions que posen encara més el dit a la nafra a aquesta desgràcia que és Mazón, els dos grans partits s'haurien de posar d'acord en restaurar la dignitat política, ni que sigui només per respecte a les víctimes. 

Escrivia ahir amb bon criteri la Natza Farré al diari Ara: "...quan la ciutadania treu tantes targetes vermelles i no hi ha expulsió, la impotència és l'únic que creix...És la desesperació. Que no disminueix després de saber que l'endemà de l'escridassada s'hagi proposat fer "una reflexió"". Ni tan sols el fet d'haver fet el paper de la trista figura en l'acte d'homenatge organitzat per Moncloa, relegant-lo a la tercera bancada d'autoritats, com si fos un qualsevol, ha semblat afectar-lo. La dignitat no s'aprèn, se'n té o no se'n té, i per si algú en tenia cap dubte, aquesta setmana s'ha confirmat que Mazón no en té cap.

Cada dia que passa i Mazón segueix de president és un dia més de greuge i de desconfiança cap al sistema. Que aquest desproposit sigui possible només s'explica perquè els interessos partidistes primen sobre el bé comú. És tan obvi que no necessita d'explicacions addicionals. 

Al PSOE de Sànchez (àlies "au Fènix") ja li va bé, perquè cada dia que passa amb Mazón de president, el PP perd credibilitat. A VOX, ja li va bé, perquè té cada vegada més agafat al PP pels bemols, i a la dreta del PP, la que encapçala Isabel Díaz-Ayuso (molt hàbilment es va escaquejar de l'homenatge a les víctimes de la DANA que va presidir el rei), Miguel Ángel Rodríguez, José Maria Aznar i companyia, ja els va bé perquè no fa altra cosa que desprestigiar una mica més a un Alberto Núñez-Feijóo que, cada dia que passa, es va enfonsant més en el fang, fins que, més aviat que tard, no en quedarà res.

Sembla clar que, per fi, el PP ha pres consciència que mantenir Mazón al palau de la Generalitat Valenciana juga en contra de les seves opcions electorals, a València i fins i tot a Espanya, però Núnez-Feijóo té una patata calenta, molt calenta, sobre la seva taula, perquè no el pot destituir. Només la dimissió voluntària podria fer-li les coses més fàcils.

Però no sembla gaire probable que Mazón plegui. La diligència amb que la jutgessa instructora de la causa, Nuria Ruiz Tobarra, està portant el cas i el coneixement cada vegada més precís de l'actuació negligent de Mazón, fan poc probable una dimissió que li comportaria la pèrdua de la seva condició d'aforat, i això, un individu que ha demostrat sobradament la seva mesquinesa i cobardia, no ho farà de cap manera.

És possible però, que les declaracions de la periodista Mariabel Vilaplana davant la jutgessa, el proper dillluns 3 de novembre, accelerin els esdeveniments.

L'OPA del BBVA al Sabadell

Finalment, aquest vespre, dijous 16 d'octubre, s'ha acabat sabent el que es suposava que es faria públic demà respecte del resultat de l'OPA hostil del BBVA al Banc de Sabadell.

El recompte final ha conclòs que els accionistes del Banc de Sabadell han refusat massivament l'OPA ja que el BBVA només ha aconseguit el 25,47% del banc vallesa, el que constitueix un fracàs absolut (encara divendres al matí, a Catalunya Ràdio el president Carlos Torres afirmava amb contundència que l'OPA aconseguiria sobradament entre un 60% i un 70% del capital del Sabadell). 

Tinc un molt bon amic, que és director d'inversions d'una de les grans gestores de fons espanyoles, que em vaticinava que l'OPA no triomfaria i que es quedaria al voltant del 30%, va ser fins i tot optimista.

El president del BBVA, el tal Carlos Torres pot ser un bon banquer, ho desconec, però si analitzem l'evolució del valor de l'acció hem de concloure que sí, ja que ha passat de 10 a 16 euros des del gener del 2025. Ara bé, com a endeví o taumaturg, no es guanyaria pas la vida. 

A l'altre extrem hi trobem César González-Bueno, el Conseller Delegat del Sabadell que va afirmar en tot moment que l'operació no tindria una acceptació gaire diferent al 25%. 

És evident que el Sabadell ha sortit guanyador d'aquesta situació i que en sentit contrari Carlos Torres serà segurament qüestionat pels accionistes per haver dilapidat una fortuna en la guerra oberta contra el banc vallesà.

I al capdevall, totes dues entitats han gastat en publicitat (ho explicava jo mateix en un altre article a principis de setmana) més de 70 milions d'euros per batallar per "només" uns 200.000 accionistes. No sé jo si algú ha pensat en el retorn d'una inversió de tal magnitud, hagi resultat guanyador o perdedor.

Jo tenia força clar que l'OPA no sortiria, però per tenir una mica d'informació privilegiada. La setmana passada vaig assistir a l'enterrament del pare d'un dels meus millors amics, a Sabadell. Com sigui que el senyor estava molt arrelat a la ciutat i havia estat vinculat al banc, hi havia molta gent a l'enterrament (entre d'altres el senyor Josep Oliu, poca broma) i de retruc, un percentatge significatiu del capital del banc en mans dels molts accionistes allí aplegats acomiadant el seu amic. 

Vaig sentir alguns comentaris quan l'enterrament es va acabar (i jo també vaig preguntar a alguns amics comuns), perquè, naturalment l'OPA era en boca de tothom, i vaig tenir clar, no només que el telemàrketing els havia bombardejat de forma reiterada perquè acudissin al bescanvi, sinó que el nucli dur dels petits accionistes hagués considerat una traició acceptar l'oferta del BBVA per les seves accions.

L'oferta no va ser, segurament, la més atractiva per molts dels accionistes del Sabadell (sobre tot pels institucionals), però el que em queda clar també és que entre els petits accionistes allò no anava només de diners, sinó també de sentiments i sensacions, i segurament, segurament, els grans gurús del BBVA van menystenir aquesta variable de tal manera, que finalment, el peix gran ha estat incapaç de menjar-se el peix petit. 

Jo diria que a en Carlos Torres li queden quatre telenotícies. Si jo fos accionista del BBVA no tinc cap dubte que demanaria el seu cap.

Acord de pau segons Donald Trump

El flamant autoproclamat candidat a premi Nobel de la pau es va concedir un bany de masses en un espectacle televisiu i televisat fet a imatge i semblança del líder. En aquells moments de narcisisme extrem, baixant de l'avio Air Force One,  pronunciant un discurs al Kenésset d'Israel i després tornant a agafar l'avió presidencial per a desplaçar-se a Sharm-el-Sheik a Egipte per a ratificar l'acord de pau.

Una vegada més, si ens ho expliquen fora del context que tenim actualment (després de només un any de les excentricitats del personatge, que cada dia són més sonades), no ens ho podríem creure, i en veure-ho, els ciutadans de carrer, la gent, normal, sentiríem vergonya aliena, tanta que fins i tot ens enrojolaríem una mica. 

Ara, ja estem curats d'espant i ens ho creiem gairebé tot del que pugui venir d'aquest individu d'un narcisisme tan exacebat que tinc pocs dubtes que és malaltís. Durant la seva infantesa o joventut segurament va passar per algunes situacions extraordinàries que el van portar a ser el personatge que s'ha construït. Veiem el que fa, veiem el que diu, ens continuem horroritzant però ja ens ho prenem una mica en broma. Vaig estar sopant fa deu dies als Estats Units amb directius nord-americans de New York que em deien que no se'l prenen gens seriosament, que tot plegat és pur "entertainment". Escrivia la Mònica Planas dilluns a l'Ara: "Un macroespectacle televisiu de dimensions internacionals que es retransmetia simultàniament amb ell com a protagonista victoriós. Trump per sobre de qualsevol pau. Una posada en escena feta a mida per rebre el pròxim premi Nobel".

Doncs alguna cosa de veritat hi ha. Si el matí del 9 d'octubre ja va ser una posta en escena triomfal només a glòria del protagonista absolut de la jornada, que va acaparar càmeres i micròfons a tort i a dret, a la tarda, a Egipte, Trump escenificava, amb tot de mandataris europeus i de l'Orient Mitjà que li retien pleitesia, el que més li agrada: poder explicar urbi et orbe que hi havia pau gràcies a ell, que ell era l'artífex i el principal responsable d'acabar amb un conflicte que fa tres mil anys que dura. "Ho han entès això?" . Deia a l'audiència de mandataris que l'escoltava amb un somriure de displicència...Per cert, entre tots aquells senyors encorbatats es podia veure a Gianni Infantino, el president de la FIFA. Què caram hi feia allà aquell senyor? Misteris indesxifrables.

A Trump l'únic que l'interessa és que l'aplaudeixin, que l'adulin, que el beneeixin i que potser un dia, el canonitzin

Com és possible que aquestes coses succeeixin i ningú no aixequi el dit? Com es va prestar tanta gent suposadament "important" a un acte de solemnització de l'estupidesa i el narcisisme més delirants? Trump venia a dir que sense ell no hi hagués hagut pau. Xi Jing Pin i Vladimir Putin es devien estar fent un far de riure des de les seves dictatorials poltrones a Beijing i Moscou respectivament.

El més fotut de tot plegat és que de veritat aquest individu es creu les barbaritats que diu  i per tant està convençut que és mereixedor del premi Nobel de la pau. De fet, va dir, literalment: "No entendria que no me'l donessin". Increïble però cert. Tal és el desig de transcendència del personatge. L'home que es vanta davant l'assemblea de les Nacions Unides que ell sol ha acabat amb vuit guerres i etziva a la organització (ONU) que és una institució que no serveix per a res.

Em pregunto com algú pot ser tan estúpid com per a reclamar per si mateix el premi Nobel quan envia soldats contra la seva pròpia població, fa disparar i destrueix llanxes veneçolanes i mata els seus ocupants de forma unilateral sense cap mena de prova de cap delicte comès pels seus ocupants, envia bombarders a l'Iran a destruir instal·lacions nuclears i amenaça amb conquerir Groenlàndia i anexionar-se Canadà....De debò que aquest home està en posessió de les seves facultats mentals de forma plena? En començo a dubtar.

Si encara aquesta fase I de l'acord de Pau a Gaza tingués visos d'esdevenir permanent se li podrien perdonar les excentricitats, però coneixent una mica la història de la relació dels interlocutors d'aquest conflicte i l'odi ancetral recíproc entre les dues parts en conflicte, el meu vaticini és que la pau durarà de Nadal a Sant Esteve. 

De fet, avui dijous, esmorzant, ja llegia en premsa que les milícies de Hamas ja han mostrat imatges d'homes armats fins les dents i els israelians han matat nou palestins.

Font: The NYT

L'Alberto té més d'un problema

En Pedro Sánchez, que és com l'au Fènix, és a dir, un supervinent nat, algú que reneix constantment de les seves pròpies cendres, li etzivava al Congrés a l'Alberto Núñez-Feijóo, un "Ánimo Alberto" durant la sessió de control de dimecres de la setmana passada, que ha estat la riota de Twitter i de bona part de xarxes socials.

La frase venia després que, una vegada més Isabel Díaz-Ayuso, vers lliure que no obeeix a cap consigna del PP ni de ningú més que del seu mentor i mestre, Miguel Ángel Rodríguez -MAR pels amics-, fes una delirant i vergonyosa intervenció a l'Assemblea de Madrid en la que, en resposta a l'oposició, refusava posar en marxa un registre de metges objectors a la pràctica de l'avortament, tal i com estableix la llei i ha exigit per carta el govern central fa pocs dies. Cridant com una peixetera al mercat, la senyora Isabel Díaz responia a l'oposició, literalment: "Váyanse a otro sitio a abortar".

És la mateixa senyora que, el 2022, i en contra de la postura oficial del PP, defensava que les menors de 16 anys poguessin avortar sense el consentiment dels seus pares. Si això no és coherència ideològica, que baixi Déu i ho vegi.

Núñez ha hagut de sortir, de puntetes, a afirmar que el PP sempre respecta la llei i que la llei de l'avortament està recollida a la constitució espanyola ("La ley del aborto se cumple en España, yo la cumplo y los presidentes autonómicos de mi partido, también"). L'enèssima enganxada amb la presidenta de la Comunidad de Madrid.

Però és que aquest despropòsit segueix a l'escàndol dels casos de cribatge en les proves sobre el càncer de mama no practicats a Andalusia, governada pel PP, que ha acabat assolint una magnitud tal, que Juanma Moreno ha hagut de destituir la consellera de sanitat, Rocío Hernández. Un altre cas en el que les dones són les protagonistes.

Aquest altre afer tèrbol, venia precedit de la pèssima gestió dels incendis forestals de l'estiu a les comunitats governades pel PP.

I de les posicions més que ambígües en matèria d'immigració, o el reconeixement del genocidi a Gaza per part de l'exèrcit d'Israel per part de dos dels seus presidents de comunitats autònomes, mentre que Díaz-Ayuso es declara obertament i públicament com a pro-israeliana, o que un històric del PP Català com Xavier Garcia Albiol defensa públicament que el Català està en perill i que si no es fa res, d'aquí a 30 anys ni tan sols es parlarà.

Núñez-Feijóo veu com perd vots per la dreta i per a la seva desesperació, el PSOE de Sánchez sembla no desgastar-se, malgrat estar esquitxat també per greus casos de corrupció, sobre tot el darrer cas de l'ex-ministre Ábalos i el seu soci Koldo García. Feijóo és incapaç de generar suficient empatia ni credibilitat com a cap de l'oposició. Ls seva base electoral no tan sols no augmenta sinó que sembla més aviat recedir.

I de fet, la cosa és tan palmària, que l'enquesta publicada avui pel CIS, atorga al PSOE una intenció de vot del 34,8% (vull pensar que la defensa aferrissada de la posició de Sánchez a favor de les sancions a Israel i el reconeixement de Palestina han acabat incidint favorablement a l'opinió pública, mentre que la postura ambigüa del PP l'ha perjudicat), obtenint un avantatge de més de 15 punts per sobre del PP.

Un  PP que veu, d'altra banda, el perillós acostament de VOX que segons l'enquesta ja només es situaria a un 17,7% d'intenció de vot, és a dir, un 2,1% de diferència. I això té el PP desconcertat. La seva política declarativa en matèria dels temes populistes que l'extrema dreta toca tan bé (ja sigui VOX a Espanya, ja sigui Aliança Catalana a Catalunya) és tan poc clara, que al final el votant molt de dretes pensa que per a votar a imitacions, millor fer-ho a l'original.

Gràcies a Déu que s'acaba (de moment...)

Per una persona com jo, acostumat a llegir premsa, escoltar ràdio, veure notícies a la tele i navegar per internet,  cada cert temps sento un gran neguit que em fa desconnectar de tot plegat. Són els dies en que hi ha campanyes electorals. 

El bombardeig mediàtic per terra, mar i aire és tan aclaparador, que només desitjo que els quinze dies de campanya passin el més aviat possible. Finalment, quan arriba la jornada de reflexió, sento un alleujament que és com una petita catarsi després de dues setmanes d'insults, improperis, desqualificacions, promeses buides de contingut i programes que no es podran cumplir. 

Doncs aquest mateix sentiment l'he experimentat amb les campanyes creuades del BBVA i del Sabadell a favor i en contra de l'OPA del primer contra el segon (i escric contra justament perquè és hostil i ha motivat la campanya de publicitat bancària més bèstia i intensa que debem haver vist a Catalunya en tota la història de la televisió i la ràdio).

El que ha provocat que el fastigueig arribés a un punt de no retorn és la durada de la campanya, que ha acabat durant més de 14 mesos, poca broma. Cada nit veient les notícies no hi faltava un anunci dels uns o dels altres. I jo  que no tinc comptes ni en un banc ni en l'altre se me'n fot tres bledes del que arribi a passar -i suposo que a molts d'altres, seiagurament a la majoria-.

Fins i tot ara mateix, mentre escric aquest article i escolto la ràdio, quan falta literalment una hora i mitja perquè s'acabi el període en que els accionistes del Sabadell poden acudir al bescanvi encara ens matxaquen informant de les oficines del BBVA que estan obertes fins a les nou del vespre per a facilitar el canvi d'accions de tots els accionistes del Sabadell que "vagin a darrera hora", com aquells ciutadans que van a votar quan falten 15 minuts pel tancament dels col·legis electorals. Quina creu!

De fet, segons el mitjà "Extradigital", el Sabadell s'hauria gastat uns 40 milions en publicitat (entre 8 i 10 milions en diaris impresos) i el BBVA uns 30 milions (4 en premsa escrita). Déu n'hi do! 70 milions d'euros en publicitat en poc més d'un any. La batalla ha estat ferotge, com va apuntar ahir a Catalunya Ràdio el president del BBVA, Carlos Torres.

I de fet, molta invocació de país per part dels polítics catalans i del Govern de la Generalitat, ara també de molts alts directius del Sabadell, i molta inclinació a que l'OPA no prosperi, però els que tenim memòria recordarem que el Sabadell va fer com el capità Francesco Schettino, i el 3 d'Octubre de 2017 es va afanyar a traslladar la seu social del Banc de Sabadell des de la capial vallesana fins a Alacant. 

Els bancs, com els mateixos diners, no entenen de nacionalismes ni de fronteres, i no tenen pàtria, o sigui que tant fa el que passi amb aquesta OPA, els rics continuaran sent rics i encara s'enriquiran més i els pobres seguiran essent pobles i s'empobriran més en els temps que venen.

Per tant, insisteixo, el millor d'avui és que aquesta tortura s'acaba. I esperem que sigui per sempre més.

De Gestoria Illa a Immobiliària Illa

Els polítics tenen una gran desmemòria, això és sobradament conegut i també una barra tan gran com la distància entre Amposta i Cap de Creus. Sort de l'hemeroteca i d'alguns periodistes que sí que tenen memòria i que fan bé de recordar-nos la prestidigitació que fan alguns d'ells amb les promeses.

Hi ha un article d'opinio magistral del periodista del Diari de Girona, Albert Soler (sempre controvertit i bèstia negra dels indepes), del dia 5 de setembre que porta per títol: "Elogi de la desmemòria" i que va escriure el 5 de setembre de 2025 arran de la visita del president Illa al president Puigdemont a Brussel·les. Els en reprodueixo un fragment que no té desperdici: 

"La política és l’art de no tenir memòria, no només es tracta de no recordar què van fer els altres en el passat, sinó, i això és el més necessari, es tracta de no recordar ni el que va fer i va dir un mateix. No dic simular-ho, això no tindria mèrit, sinó esborrar-ho de la memòria. És aquí on un autèntic líder polític es diferencia de la gent corrent, segur que en Sánchez ni se’n recorda de quan abominava de l’amnistia, segur que al Vivales - referint-se a Puigdement (nota meva) - no li sonen de res les seves declaracions d’independència i, per descomptat, segur que Presidentilla té un forat negre a la memòria, just on li va deixar anar al seu col·lega de càrrec, Presidentorra, quan aquest va visitar al Vivales, allò de «la romeria del president Torra a Waterloo per a veure a Puigdemont demostra que es posa a les seves ordres», ja que això significaria ara s’hi posa ell, ni que sigui per poders, representant Pedro Sánchez".

Si volen llegir l'article sencer, molt recomanable, en la meva modesta opinió, els passo l'enllaç per que el puguin copiar al seu navegador: https://www.diaridegirona.cat/opinio/2025/09/05/elogi-desmemoria-121249695.html.

I justament com que no tenen memòria (perquè com diu en Soler "es tracta de no recordar ni el que van ver ni el que van dir ells mateixos"), es permeten prometre tota mena de frivolitats, amb una fredor i un cinisme digne d'estudi antropològic.

Com que segons les darreres enquestes del CIS, del Centre d'Estudis d'Opinió de Catalunya i algunes de privades encarregades per alguns diaris de Madrid, el populisme d'extrema dreta avança a marxes forçades i pot ser necessari per a formar governs tant a Espanya com a Catalunya, els polítics tradicionals, per dir-ho d'alguna manera, s'afanyen a llegir el que demana la plebs i conclouen, a l'igual que VOX i Aliança Catalana, que PSC, Junts, Esquerra i el PP, tenen un problema, més aviat dos, que es diuen fonameltament: habitatge i immigració.

El populisme no és només agosarat, sinó cínic i mentider, els seus representants es permeten dir algunes coses com les que defensa la lideressa medieval Sílvia Orriols: "Aconseguirem el màxim nivell de vida per als catalans. I farem que la indústria torni a Catalunya". Només desgranar el contingut d'aquesta frase, que equival al que la meva àvia paterna hagués definit com "parlar baratu", necessitaria un altre article, però la buidor conceptual parla per si sola. Què és el màxim nivell de vida? Com pretenen tornar la indústria a Catalunya? Parole, parole, parole.

Però llavors, la reacció dels polítics convencionals, esporuguits per les enquestes,  és la d'"apuntar-se al carro", i a veure qui la diu més grossa.

I com que la immigració és un tema espinós i el socialisme no ho ha acabat de fer gaire bé - permetent i fins i tot accentuat el creixement descontrolat de la mateixa-  pensen que millor no tocar-lo gaire i parlar tan sols de reforçar la seguretat, i acreditar amb xifres estadístiques que la delinqüència "comença a disminuir". I passen pàgina una mica de puntetes.

Però amb l'habitatge, ai las, l'habitatge, tothom s'hi atreveix. Hem passat del "Govern de tothom", descafeïnat i desprovist de cap mena de contingut polític de país, tipus gestoria de ciutat mitjana, a la "Immobiliària Illa", promotora d'habitatge público-privat. La plebs vol pisos? Doncs vinga pisos... 

I és així com els partits tradicionals es tornen populistes, però, com que tenen desmemòria, doncs tal dia farà un any. 

Rodríguez Zapatero va prometre 1.500.000 habitatges l'octubre de 2014 (una vegada més, gràcies, hemeroteca!), en Sánchez, 180.000 el 2023 i Aragonès, més modest, com la seva alçada, en va prometre 10.000 en tres anys. 

Fa quatre dies, Illa, el de la Gestoria més aviat grisota que parlava de la "Catalunya real" i del "Govern de tothom" ja va prometre (aviat farà un any) 50.000 habitatges, i es va quedar tan ample. Ara però, encara l'ha fet mes grossa. En el debat de política general d'aquesta setmana n'ha promès ni més ni menys que 214.000...més. En fi, la inconsciència, el cinisme  i la desmemòria són també molt agosarats. 

Naturalment, com que quan passem comptes (tot això s'ha de fer fins al 2030, queden cinc anys, que en política és equivalent a una eternitat) vagi vostè a saber on serà el president Illa, les "frivolités" només les recordarà l'hemeroteca.

USA: Trumpisme desbocat

El filòsof Josep Ramoneda definia ahir a Trump a la seva columna al diari Ara com "un personatge sense límits". És una definició que li escau tant que sembla impossible trobar-ne una de millor. Aquest matí, a l'Uber que em portava cap a l'aeroport de Columbus per a tornar cap a casa, la conductora, una noia jove, negra, molt ben educada, parlant sobre el que està passant als Estats Units des que Trump torna a ser president del país, em deia: "we feel embarrassed", és a dir, "ens sentim avergonyits", i raonava que li semblava que estava vivint un mal son i que, catòlica com era, resava per a que la situació canviés. 

Jo li he replicat que segurament resar sempre ajuda (com a mínim deu recomfortar a qui ho fa amb convicció) però que el que ajudaria de veritat és que els americans votessin massivament contra Trump a les eleccions del "mid term" de 2026, però la Mia -així es diu la conductora- amb va dir que estava tan desencantada que a les darreres presidencials ni tan sols havia anat a votar.

I aquesta desmobilització de la gent "normal" (en contraposició amb els extremistes, d'un cantó i de l'altre) és la que precisament està donant més ales a Donald Trump. No sé si al capdavall són molts o pocs, però els que són, estan molt ben organitzats. I tenen diners. Un exemple:

Des de l'aeroport de New York m'he connectat al diari Ara, i els passo una foto del que m'ha sortit com a primer anunci. No exagero, ha estat literalment així (entenc que els algoritmes dels anuncis tenen a veure amb el país en el que s'està):

Font: Diari Ara

El moviment MAGA, o l'ala més extrema dels republicans o qui sigui que estigui dirigint el moviment, ja ha encunyat monedes de metall amb la foto del seu darrer "màrtir", l'Instagrameer d'extrema dreta Charlie Kirk, 1993-2025, ja només els faltava afegir "caido por Estados Unidos por la gracia de Dios". Quan a un exaltat d'extrema dreta se li fa gairebé un funeral d'estat, davant 90.000 persones i amb presència del president dels Estats Units és que alguna cosa no està funcionant gaire com cal. 

Com els deia en el meu article d'ahir un altre dels fets preocupants és que Trump està en un moment de "forma" en el que es pensa que el seu poder és gairebé infinit, i justament per això, quan algú el contradiu o no li fa cas, se li desferma la fúria i es dedica a perseguir els seus enemics amb tots els mitjans al seu abast, ja sigui la fiscalia, la policia, o la guàrdia nacional (desplegada a Washington des de fa setmanes, per cert).

Afortunadament, no tothom li fa cas. L'arenga d'aquesta setmana als 800 generals i almiralls de l'exèrcit no va sortir de cap manera com ell s'esperava. No el va aplaudir ningú, ni d'entrada i de sortida i això el va posar de molt mal humor (de fet, va demanar que se l'aplaudís "poden aplaudir si volen", els va etzivar només d'entrar, i ningú no li va fer cas). Segurament rodarà algun cap a la cúpula militar, i ben aviat.

Doncs, com deia, l'última l'he llegit aquest matí al NYT (un dels pocs mitjans que no es dobleguen a l'auto-censura que pretén imposar el president). Resulta que quan Trump va anar de visita oficial al Regne Unit fa uns dies, conscient que li prepararien una rebuda "aristocràtica" i amb tots els honors, va voler portar al rei Carles III un regal especial. Des de la Casa Blanca es va posar el marxa el gabinet de pensar i va resultar que se'ls va acudir regalar-li el sabre de l'ex-president Eisenhower, que es troba a la biblioteca i casa-museu de l'ex-president a la localitat d'Abilene a Kansas. Es tracta d'una biblioteca dirigida pel museu nacional d'arxius dels Estats Units.

Quan es va demanar el sabre al director del museu, aquest, òbviament, s'hi va negar, alegant que aquell sabre és una propietat de l'Arxiu Nacional dels Estats Units. Al final, un Trump molt emprenyat va acabar regalant un sabre de l'Acadèmia mililar de West Point...Però Trump té memòria, i el seu instint de revenja és tan gran com el seu narcisisme.

Aquesta setmana s'ha sabut que el director del museu Eisenhower, ha estat fulminantment acomiadat després de 30 anys de servei. Així es governa als Estats Units avui. Un veritable despropòsit.

 

Pagar per visats: la nova ocurrència MAGA

Els visats H-1B han permès fins ara l'entrada i la residència als Estats Units de treballadors estrangers altament qualificats. Aquest instrument ha estat un dels que ha contribuït a fer dels Estats Units una de les potències mundials en tecnologia, per l'efecte crida de milers d'estudiants estrangers que, després de completar estudis de post-grau a universitats politècniques del Estats Units (Stanford, Yale, Harvard, Davis, UCLA....), eren captats per potencials empleadors que els facilitaven l'estada al país mitjançant aquest tipus de visat. Aquesta política ha permès durant les darreres dècades l'impuls d'empreses com Nvidia, Google, Apple o MicroSoft, entre moltes altres.

Font: Google Images

Aquest visat està relacionat amb feines altament especialitzades i no està restringit exclussivament a científics, també es sol concedir a metges i biòlegs, o fins i tot a models. Malgrat això, segons dates del govern federal publicades avui al diari NYT, gairebé un 66% d'aquests visats aprovats l'any 2024 es van concedir a demandants relacionats amb feines en el sector de la computació i les tecnologies de la informació. La mitjana de salari per aquest tipus d'ocupacions als Estats Units està al voltant dels 100.000 dòlars anuals com a salari inicial.

La setmana passada el senyor Trump va anunciar que la concessió de qualsevol nou visat H-1B a partir d'ara (és a dir, no afectaria als que ja el tenen) tindria una taxa administrativa de concessió de 100.000 dòlars, és a dir, l'equivalent a un any de salari d'aquest tipus de feines.

Però tot i fer-se efectiva ara, aquesta mesura de la dreta conservadora ja fa temps que s'estava cuinant (òbviament, Donald Trump està encantat d'anunciar-la i la fa seva, però la feina de sota mà feia temps que s'estava treballant). Mentre la demanda de feines al sector de les "High Tech" anava creixent hi havia feina per a tothom. I el programa H-1B ha concedit anualment 85.000 visats cada any, visats que es concedeixen per un periode de tres anys renovable una vegada, i que, com que hi ha molta més demanda que oferta, el govern federal els atorga a través d'una mena de loteria (han llegit bé. A la nostra empresa als Estats Units, el nostre "Plant Manager", català, va obtenir el visat H-1B en un d'aquests sortejos. 

La nova idea, similar a la de concedir el permís d'estada a la Unió Europea per a estrangers que invertíssin en habitatge a Espanya, no era dolenta i permetia formar professionals altament qualificats que a més a més acabarien generant tecnologia que es quedaria a les empreses nord-americanes.

La lògica darrera a aquest retall semblaria estar en una política preparada per part de grups radicals que, després dels comiats massius de moltes empreses tecnològiques a partir de 2021, van veure que els estrangers podien posar en perill les contractacions de professionals nord-americans. Hi ha la idea subjacent que aquest impost farà que només els més qualificats estrangers la demanin però que les places de, per exemple, programadors informàtics, siguin ocupades per ciutadans nord-americans.

Però aquesta situació, que permetria objectivament donar "més feina als americans" també té la seva part negativa, com és el restar atracció a anar als Estats Units a investigar, i per tant a mig termini, hi podria haver una desviació de talent investigador cap a d'altres països, com ara la Xina, la UE o el Canadà (i de fet, això ja ha començat a passar, jo mateix en conec un parell de casos, de investigadors que han decidit que Estats Units ja no és el seu país per a portar a terme recerca).

La cosa suscita tanta controvèrsia que fins i tot Elon Musk va expressar la necessitar de trobar alguna mena d'exempció als investigadors més qualificats....

Com a mínim una cosa és certa, avui viure o treballar als Estats Units no permet estar avorrit ni un sol dia. Quan surt el sol, el primer exercici és anar a mirar els titulars dels diaris o dels noticiaris televisius per veure quina és la darrera malifeta del senyor Trump.

Demà els n'explicaré una altra. La darrera, que ja me'n torno cap a Europa.

Ni barbuts, ni grassos, ni dones

Hi havia un cert neguit entre els més de 800 generals i almirall nord-americans que serveixen tant als Estats Units com a bases militars americanes arreu del planeta quan fa dies van ser convocats d'urgència i amb gran secretisme a la base militar de marines de Quantico, Virginia.

Sentia ahir a la NPR (National Public Radio) -emisora d'una impressionant qualitat i objectivitat que, per cert, ha deixat de rebre qualsevol mena de subvenció del govern federal i que ara subsisteix exclussivament via publicitat i donacions dels oients- que el cost de la logística d'aquesta operació és molt elevat, però al flamant Secretari de Defensa (departament que ha estat rebatejat com a Departament de Guerra, recuperant un nom que no s'utilitzava des del final de la Segona Guerra Mundial, en un clar missatge per a navegants sobre la nova orientació de la política exterior de Donald Trump), Pete Hegseth, això l'importa tres bledes.

Així, la cúpula militar estava molt preocupada la setmana passada, ja que no hi ha precedents en temps de pau d'una convocatòria militar d'aquesta magnitud. Nervis, especulacions i aprehensió. Més acomiadaments? (Hegseth va acomiadar una dotzena d'alts càrrecs militars, la majoria, negres i dones...). Una declaració de guerra a Venezuela? Més consignes sobre la utilització de l'exèrcit per a espantar els ciutadans (dolents, naturalement) de ciutats governades pels pèrfids demòcrates, com Los Angeles, Chicago, Washington o Portland? Una declaració de lleialtat cap al President (recordem que l'exèrcit és constitucionalment una institució neutral)? Tothom estava nerviós per la convocatòria del Secretari del Departament de Guerra.

Hegseth, quaranta-cinc anys, blanc, és l'arquetip del patriota descerebrat que agrada a Trump. És ultratot i antiquasitot.

Ultraconsevador, ultracatòlic, ultranacionalista, ultramilitarista, ultrabel·licista, ultrasupremacista i antifeminista, antiecologista, antidemòcrata, antimultilateral. El prototip de nou guerrer nordamericà, cridat a restaurar l'ordre que els demòcrates van desbaratar en només dues legislatures. Hegseth és el braç executor de l'enviament de tropes a ciutats nord-americanes "demòcrates i rebels" fent afirmacions com la següent: "si cal, provarem els nostres soldats a les nostres ciutats per tal de restituir l'ordre", o també l'artífex del bombardeig de llanxes veneçolanes en aigües internacionals, amb retransmissió televisa inclosa.

Al final, va resultar que tot plegat no va ser altra cosa que una arenga totalment buida de contingut, un míting polític més, però aquesta vegada, en una actuació insòlita, adreçat a uns professionals que tenen l'obligació de neutralitat. Primer va parlar Hegseth, que va dir coses tals com: "és totalment inacceptable veure generals grassos als passadissos del Pentàgon, un lideratge tòxic per les nostres tropes...", "la era del políticament correcte, de l'escombraria "woke" s'ha acabat"..., "l'època de les quotes racials s'ha acabat, ara mateix i a tots nivells, aixo només va de mèrits", "no volem soldats panxuts ni amb barba, les barbes les reservem per a les forces especials, però no pels nostres soldats", "recuperem els estàndards masculins més alts", "les dones han de ser capaces de superar les mateixes proves que els homes, si volen ser soldats" (una manera molt poc subtil de dir que no vol dones a l'exèrcit...).

Més tard va parlar Déunostresenyor Donald Trump (després de fer esperar més de mitja hora els alts càrrecs militars). La sala estava en un profund silenci, ni una sola paraula, ni un sol aplaudiment, seguint les consignes de la cúpula militar, que es regeix per les normes de la neutralitat institucional. Trump, acostumat a ser rebut per banys de masses enfervorides i cridaneres,  es va emprenyar, i clàrament incòmode, només de començar va dir "mai no entrat en una habitació tan silenciosa, si voleu aplaudir, aplaudiu". La sala no es va immutar.

I Trump va fer de Trump i va repetir el mateix discurs que dies abans havia fet davant l'Assemblea de les Nacions Unides. Més del mateix: la immigració il.legal està matant el nostre país, ciutats com Chicago estan regides per persones estúpides, Rússia representa una amenaça, l'exercit ens ha de protegir a dins i a fora de les nostres fronteres....

El missatge era clar. Hegseth i Trump voldrien acabar amb la neutralitat de l'exèrcit i convertir-lo en -mai més ben dit- una arma, un instrument de lleialtat que poguessin utilitzar a la seva voluntat. És el pas previ a l'autocràcia.

Fins i tot abans que l'esdeveniment acabés, antics militars d'alta graduació van criticar les paraules de Hegseth i Trump. El general retirat Paul D. Eaton, que va servir a Iraq va afirmar al NYT: "No puc sinó estar orgullós dels líders militars de més alt rang per mantenir una posició completament apolítica sota una pressió tan gran". 

Una passa més cap a la degradació democràtica a la que Donald Trump està intentant sotmetre les institucions americanes, fins i tot una de tan sagrada i neutral com l'exèrcit. 

Si no fos tan real, semblaria una distopia, una pel·lícula de ciència ficció.

El que està passant a Palestina: una mica d'història

La història dels països i territoris no sol ser fàcil, en general, especialment perquè els humans avancem a base a confrontacions i la història l'expliquen sempre els guanyadors.

Un dels trencaclosques territorials més complicats és el de Palestina. Reclamada per àrabs i jueus des de temps immemorials. La coneguda com a "diàspora jueva" (dispersió dels jueus arreu del món) va començar l'any 568 abans de Crist i tècnicament va continuar fins a la creació de l'estat d'Israel l'any 1948. És a dir, que si ve els jueus tenen els seus origens als territoris del llevant mediterrani, van estar 2.500 anys fora de Palestina. 

La història contemporània ens explica part de la situació actual a partir del naixement del moviment sionista el 1897 de la mà de jueus de l'Europa central. Theodor Herlz en va ser un dels seus principals ideòlegs. La "declaració Balfour" de 1917, es considera una de les primeres bases per a l'establiment d'un estat jueu a Palestina, a l'aleshores Protectorat Britànic de Palestina. En la declaració, del ministre d'afers exteriors al baró Walter Rothschild (líder de la comunitat jueva britànica), Gran Bretanya expressava la seva opinió favorable a la creació d'una "llar nacional" pel poble jueu i afegia "i utilitzarà el millor dels seus esfornços pera a facilitar la consecució d'aquest objectiu, amb el benentès que no es realitzarà cap acció que pugi perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina...".

Protectorat britànica de Palestina. 1923. Font: Wikipèdia

Aquesta era la teoria. Però la política d'extermini sistemàtic dels jueus establerta pel règim nazi durant la Segona Guerra Mundial, va catalizar els fets. Jueus supervivents de l'Holocaust i d'altres jueus d'arreu del món van anar arribant a Palestina, i de fet, aquesta arribada massiva en pocs anys va implicar el sorgiment de brots de violència entre jueus i àrabs, i dels jueus contra l'autoritat britànica en forma de pràctiques que avui en dia anomenaríem terrorisme -com per exemple la bomba que van fer esclatar a l'hotel Rei David, el 1946, on van morir 91 persones...-. La partició de Palestina auspiciada per les nacions unides en dos estats (Israel amb el 55% del territori i Palestina amb el 45%) quan els jueus posseien només el 7% de les terres, va ser refusada pels àrabs.

La resta és sobradament conegut. Els israelians (amb el suport dels Estats Units -que concentra gairebé el 50% de la població jueva mundial-) van guanyar totes les guerres amb les que es van enfrontar amb els seus veïns àrabs (els àrabs, com els catalans, tenen una particular capacitat per a no ser capaços de posar-se d'acord amb les coses importants) i així van acabar les coses amb la derrota final àrab de 1967 a l'anomenada Guerra dels sis dies.

Font: Peacenow.org

Des d'aleshores la política de creació de colònies jueves a Cisjordània ha estat una conculcació constant del dret internacional (jo hi he estat i ho he vist) per part del colons jueus respaldats pel seu exèrcit. 

La solució dels dos estats, malgrat les declaracions de suport i reconeixement de gairebé la totalitat dels estats que constitueixen les Nacions Unides avui (160 països sobre 194) és absolutament buida mentre Benyamin Netanyahu, amb el suport incondicional dels Estats Units continui practicant un genocidi a gran escala contra la població de Gaza. De què serveix reconèixer un estat pràcticament sense territori i sense cap mena de capacitat de gestió? I per acabar de reblar el clau, amb un odi visceral entre Al Fatah i Hamas que dificulta encara més que els palestins parlin amb una sola veu.

El pla de pau del que ahir es vantaven els dos líders a la Casa Blanca no era tal pla, sinó un vulgar ultimàtum (o accepteu el que us imposem o us acabarem d'arrasar del tot, aquest era el missatge), però del dret d'autodeterminació, o de la interlocució de Hamas (que no oblidem que va guanyar per àmplia majoria les darreres eleccions que hi va haver a la franja) ni una sola paraula.

I mentrestant, se'ns remouen les tripes quan veiem  als telenotícies vespre les armes de destrucció massiva que Israel utilitza en la seva desproporcionada guerra contra la població de Gaza, fent servir, com no s'havia fet en molts anys, la fam com a arma de guerra. 

I això, amb total impunitat. L'anomenada comunitat internacional s'ho mira des del sofà de forma acrítica. I sense una acció coordinada i contundent de debò contra el govern de Netanyahu (no contra Israel, atenció, que no cal confondre-ho) en forma de sancions i altres eines de pressió econòmica de veritat, no hi haurà cap possibilitat de reconsideració de la seva política de neteja ètnica de Gaza (la barbàrie de Hamas el 7 d'octubre de 2023 els va donar l'excusa més que perfecta).

I a menys que no succeeixi un miracle, la idea de la Riviera de Gaza, una Gaza sense Gazatís, naturalment, serà ben aviat una realitat, en un territori que acabarà enriquint les grans constructores nord-americanes i israelianes.

Quan el govern dels Estats Units fa fallida

Porto dos dies als Estats Units per motius professionals i sento talment que he arribat a un altre planeta. Certament les notícies amb les que bombardegen els ciutadans nord-americans per tele, ràdio i internet són aclaparadorament viscerals. La polarització es fa visible a tot arreu, en tot moment. I gairebé totes les notícies (potser excepte esportives i les meteorològiques) tenen un sol protagonista omnipresent: Donald Trump.

I justament una de les que desperten més inquietut aquests dies -però que a la resta del món ha passat relativament desapercebuda- és la de l'enèssim "federal government shutdown" (interrupció dels serveis no crítics que presta el govern federal) que, a menys que la Cambra de Representants i el Senat es posin d'acord en aixecar el sostre de dèficit o en retallar determinada despesa a proposició d'algun dels dos partits, s'hauran de discontinuar molts de serveis federals, i molts empleats seran enviats a casa, sense paga, amb el que s'anomena un "furlough" (un permís no remunerat).

El darrer tancament federal, segur que tots el recorden, va tenir lloc durant la primera presidència de Donald Trump, quan entre el desembre del 2018 i gener del 2019 les dependències públiques depenents del govern federal (no crítiques) van quedar tancades -i alguns dels seus empleats acomiadats, i els que van treballar ho van fer sense paga- durant un període de 35 dies, el més llarg de la història del país.

A ulls d'un ciutadà europeu això pot semblar una bogeria inversemblant, però aquí és quelcom al que ja estan acostumats. En efecte, des de 1990, als Estats Units hi ha hagut 10 tancaments federals. A la pràctica això té conseqüències importants per a la ciutadania (més enllà de la reputacional d'Estats Units com a país): escoles públiques tancades, museus i parcs nacionals tancats, molts dels serveis no essencials del govern nord-americà deixen de prestar-se durant un "shutdown". Els serveis mínims s'imposen en molts sectors, com per exemple l'expedició de passaports i carnets de conduir o de la seguretat social, i també s'interrompeix part dels serveis socials ("medicare" i alguns programes de suport alimentari a famílies vulnerables).

Si no hi ha novetats significatives les darreres hores, a les 12:00 del migdia de Dimecres 1 d'Octubre, bona part de les dependències administratives depenents del govern federal deixaran de prestar serveis, o els prestaran sota mínims (l'exèrcit continuarà a ple rendiment, però els soldats professionals no seran pagats mentre duri el tancament federal). I tot això en un país aparentment civilitzat.

Al darrere de tot això, i de forma subjacent, hi ha fèrries negociacions entre demòcrates i republicans per a incloure o excloure determinades despeses del pressupost, la qual cosa no deixa de ser una batalla partidista que acaba perjudicant el que sempre, de tota la vida, paga els plats trencats, el ciutadà de carrer.

Així, mentre Donald Trump prometia la setmana passada 20.000 milions de dòlars a aquell personatge argentí indescriptible que porta per nom Javier Milei, àlies "el motosierra" (per salvar una "revolució" que fa aigües per tots costats), és possible que una setmana després, les guarderies o els autobusos escolars dels Estats Units, deixin de prestar servei per un temps indefinit.

Si això s'acaba confirmant, com sembla (esperem que imperi el seny i l'aturada sigui de pocs dies), no els recomano que viatgin als Estats Units. Si bé el servei de les torres de control està garantit, no tinc clar que el temps d'espera de maletes o les cues, de vegades interminables" al "Border Protection Point",

siguin gaire lleugeres de passar (per manca de personal). I per tant, com a les perruqueries o a les consultes mèdiques privades, "se sap quan s'entra però no pas quan se surt".

Silenciar l'adversari: La democràcia està en perill als Estats Units

El que està succeint als Estats Units és inaudit. Ningú no en té dubtes però és tan excepcional que no puc deixar de parlar-ne. El president Donald Trump està deconstruint una de les democràcies més antigues i fins ara més sòlides del Planeta. I el pitjor és que ho està fent amb una rapidesa que sorprèn a propis i estranys. 

L'esperpent nord-americà orquestrat per aquest home provoca nous sotracs a l'opinió pública mundial a diari.

Només avui el discurs de Donald Trump davant el Plenari de l'Assemblea de les Nacions Unides a New York ha estat un exercici que provoca, com a mínim, incredulitat. 

Em pessigava per constatar que no estava somiant i que el que deia aquell bàrbar amb corbata vermella ho estava sentint de debò. Si només fa 6 mesos algú hagués imaginat aquesta distopia l'haurien catalogat de boig. Però la realitat supera la pitjor de les ficcions. El regitzell de barbaritats que ha dit avui haurien d'entrar al catàleg de desproposits digne d'estudis de professionals de la salut mental. Des de la recomanació de no utilitzar "Tylenol" per part de dones embarassades (paracetamol) o afirmar que l'ONU no soluciona mai res i que "fins i tot les escales mecàniques no funcionen" passant per dir que Europa està en profunda crisi degut a l'entrada massiva d'immigrants. 

Ahir dilluns, l'escriptor indi Pankaj Mishra va dir a Barcelona que és possible, fins i tot probable, que al 2028 ja no hi hagi eleccions presidencials als Estats Units i que Donald Trump s'autoproclami com a guanyador d'unes eleccions que no hauran tingut lloc. Al pas que anem sembla fins i tot plausible.

Donald Trump és un histrió del que se'n riuria la resta del Planeta, si no fos perquè els Estats Units encara és una de les grans potències mundials. Però és ben evident que Xi Jinping li té més aviat poc respecte (tot i que guarda un silenci prudent), o com a mínim, molt poca por (tot i que les fàbriques xineses estan patint, i de valent, els aranzels de Trump), i Vladimir Putin se li enfot a la cara, ja que veu que no passa res, encara que envïi drons a la frontera amb Polònia o Rumania o que els seus avions de combat violin l'espai aeri d'Estònia. I continua venent petroli amb totat impunitat.

Escrivia Josep Ramoneda avui al seu article a l'Ara que és inquietant que el president castigui als que el critiquen. Efectivament, Trump demana que suspenguin programes de televisió on un còmic se'n fot de l'extrema dreta, insulta i amenaça periodistes que li fan preguntes incòmodes (va succeir fa vuit dies amb un periodista australià que li va preguntar pels seus negocis...i ell va respondre, davant les càmeres: "Calla, estàs perjudicant el teu país. em queixaré al teu president"), menysté caps d'estat que van a visitar-lo a la sala Oval de la Casa Blanca, interposa aranzels inexplicables a aliats com Europa, Corea del Sud o l'Índia, es querella contra el New York Times i el Washington Post, canvia districtes electorals en previsió de tenir més vots favorables en futures eleccions, presideix funerals d'estat per instagramers d'extrema dreta, diu que il·legalitzarà organitzacions anti-feixistes que s'oposen a la seva gestió, amenaça en retirar fons a les universitats que no segueixin els seus criteris, retira fiscals que li són adversos, governa a esquenes del Congrés i el Senat a base d'ordres executives, i si algú el contradiu, tal que si fora un nen petit, perd els nervis i ataca de forma irracional. I racolza Israel en la seva campanya d'extermini sistemàtic de tot allò que fa olor de Palestina. I mentrestant les seves empreses continuen enriquint-se sense fre ni control.

Aquest és el panorama al que s'enfronten els Estats Units avui. I jo em pregunto...on és el partit demòcrata? On són els republicans assenyats que podrien aturar aquesta barbàrie? Per què bona part de la premsa accepta acríticament això que a ulls objectius és una conculcació d'un gran nombre de principis bàsics de la democràcia i la llibertat d'expressió? Són preguntes per les que no tinc resposta.

O potser la resposta és la por. Fins i tot els grans multimilionaris nord-americans, començant per Bill Gates se li agenollen i el reverencien...

L'única esperança (i ho penso seriosament) és que a les eleccions del "midterm" (Novembre de 2026), on es renova tot el Congrés (House of Representatives) i el 35% del senat, els americans amb sentit comú decideixin fer un gir de volant i donar als demòcrates una sòlida majoria que pugui ser un contrapès real als perills que el mandat de Doanld Trump està portant al país.

Si això no succeeix, potser el que deia dilluns a Barcelona Pankaj Mishra, acabi succeint i tinguem els Estats Units en el bàndol de les dictadures presidencialistes, com ho són Rússia o la Xina avui.

Teatre, però dolent

El nostre benvolgut sardanista-batlle de Girona ha tornat a fer una jugada mestra, com aquelles a la que ens tenia acostumat el filòsof-twittaire-President de la Generalitat (Quim Torra). Ja saben, aquell que va ser jutjat i inhabilitat per la justícia espanyola i va haver de deixar el càrrec de President per haver-se negat a despenjar una pancarta del balcó de la Generalitat... Es pot ser més beneit? Jo em pensava que no, però vistos els esdeveniments, és ben evident que sí.

I per a mostra, un botó. En Lluc Salellas l'ha tornat a clavar. Per aquells que encara no ho sàpiguen, l'únic regidor de VOX a l'Ajuntament  de Girona (un altre exaltat) va denunciar als jutjats de Girona que a la sala de plens de l'ajuntament no hi havia la foto del rei Felip VI (despenjada després de l'1 d'octubre de 2017). La justícia va emetre abans de l'estiu una sentència que obligava el consistori a tornar a penjar la foto del borbó en dos mesos i també a restituir la bandera espanyola a "un lloc notable de l'edifici consistorial".

Font: Diari de Girona

Doncs en Salellas, amb el vist-i-plau dels serveis jurídics de l'ajuntament, ha acatat la sentència (a mitges, perquè encara no se sap on han tornat a posar la bandera espanyola) penjant una foto del rei feta a partir de microfotografies d'imatges de les càrregues policials del referèndum de l'1 d'octubre de 2017.

L'alcalde, preguntat per Diari de Girona, ha dit que ells han complert la sentència ja que han restituït la fotografia, alegant que no hi ha cap norma que digui que la foto no es pot construir a partir de microfotografies, i que els dos requisits que estipula la norma que són "que la foto sigui d'una mida que la faci visible" i "que no estigui cap per avall" es compleixen sense excepció.

A mi particularment -i ho saben els que em llegeixen- la monarquia em provoca més aviat repulsió (especialment el borbó emèrit, però també la institució com a tal.. caduca, obsoleta i rància) però les "jugades mestres" dels indepes les trobo del tot ridícules. Molt soroll mediàtic per a no res.

Entenc que contra una justícia espanyola alineada amb el constitucionalisme hi ha poc a fer (incomplir la sentència hagués acabat amb més costos, recàrrecs i costes i possiblement una altra sentència d'inhabilitació per l'alcalde -no perdríem gran cosa, tot sigui dit de passada-) i per tant l'amic Salellas ha volgut ser juganer i marcar-se un "tanto" fent-se el graciós, com a la foto que il·lustra aquest article.

Home, si la ciutat de Girona fos un mirall de seguretat i servei al ciutadà (especialment el de neteja i cura de parcs i jardins entre d'altres) doncs encara podria entendre tenir un batlle al que li agrada fer teatre, però pagant els impostos municipals que pago, que trobo del tot desproporcionats pels serveis que rebo, em sembla de molt mal gust que l'alcalde es faci el graciós i que vulgui exercir de Tortell Poltrona. 

Aquest darrer fa teatre i mim, però del bo, mentre que els indepes de la CUP i assimilats ja fa molt de temps que van perdre el nord i només saben fer teatre, però del dolent, ja saben, aquell del que parlava un altre gran filòsof: José Mourinho.

Senyor alcalde, l'independentisme ben entès comença per servir com cal als ciutadans (als que l'ha votat i als que no -jo no ho vaig fer, òbviament), i un cop els serveis bàsics estiguin assegurats llavors, en el seu temps lliure, dediqui's al que li sembli millor, a fer jugades mestres o teatre dolent, però fins que no tinguin clara la prelació de prioritats, l'independentisme anirà perdent llençols a cada bugada.

Jubilació, productivitat, immigració

El Departament d'Estudis de CaixaBank, que ara es diu "CaixaBank Research" -ja se sap que avui dia, si els noms no són en Anglès, no sonen "moderns"- acaba de fer un nou estudi sobre pensions (l'enèssim), que porta a per tìtol: "Desafiaments i polítiques a l'era de la longevitat" sobre la previsible evolució de les pensions a Espanya en funció de diferents hipòtesis d'evolució de determinats paràmetres, entre els més destacats, l'edat de jubilació, l'evolució de l'immigració i la productivitat.

Les conclusions, no per intuïdes, deixen de ser molt interessants.

Per resumir-ho ras i curt, els membres de l'anomenada "generació X", és a dir, els de la nostra generació, nascuts entre els anys 60 i 70 del Segle XX, i tots els que ens venen al darrere, haurem de treballar més anys i cobrarem menys pensió. Això, que tots els que tenim dos dits de seny ja ens imaginavem, cada vegada té més visos de ser una realitat. I que empitjori més o menys (és a dir, que l'edat de jubilació es retardi més o menys i que les pensions siguin més o menys altes) dependrà de l'evolució d'aquesta edat, del número de contribuents que es vagin afegint al sistema, i de la productivitat que el país vagi assolint.

En països més avançats que els nostres, tant amb sistemes de pensions igual o més generosos que l'espanyol (Alemània per exemple) o molt menys generosos -i més endarrerits- (Estats Units) veig cada vegada més persones amb una edat en la que els correspondria estar més que jubilats exercint feines al sector terciari, des de cambrers, a recepcionistes o personal de fires de mostres (d'aquests, a Alemània en particular n´hi ha un munt; és molt freqüent veure persones molt grans recollint abrics  o servint als restaurants i bars de les fires. Senzillament les pensions que perceben no els permeten viure i l'han de complementar tornant a treballar. És una imatge que podríem veure a Espanya d'aquí a uns anys.

És per això que una de les claus que el sistema no es deteriori més de pressa, és tenir en compte la immigració, de gent jove, en edat de treballar i contribuir a la caixa comuna de les pensions per a, si no invertir la piràmide poblacional (que tampoc seria recomanable), com a mínim augmentar la contribució avui per a pagar les pensions dels que van (vam) treballar ahir (i encara treballarem sis o set anys més).

A Espanya, ho sabem tots, s'han comès grans arbitrarietats que han contribuït a tensionar  el sistema de pensions com ara la que han practicat moltes grans empreses públiques -en són un referent Telefónica i Endesa, entre d'altres- i molts dels grans bancs que han fet comiats i pre-jubilacions a tort i dret a partir dels cinquanta i pocs anys, de persones que estaven en perfectes condicions de seguir treballant i contribuint al sistema. Jo mateix tinc tres amics molt propers que ja no són a l'atur -després dels corresponents "exepedients de regulació d'ocupació"- sinó que són "pre-jubilats de banca" des de ja fa alguns anys.

Segons les projeccions macroeconòmiques, nomes la despesa en pensions a Espanya augmentarà un 3,4% en relació al PIB, i l'augment de cotitzacions només serà de 1,1% del PIB. Per tant hi haurà un forat del 2,3% que s'haurà de cobrir o bé reduint les pensions, o bé incidint en augmentar la taxa d'ocupació, fent bàsicament que la gent es retiri més tard (l'estudi apunta als 68,2 anys) cosa que és coherent amb l'increment de l'esperança de vida, que al 2023 era de 81,1 anys pels homes i de 86,3 anys per les dones. Aquesta mesura contribuiria a reduir el dèficit en un 0,5%.

L'estudi de CaixaBank Reseach diu que la taxa d'ocupació de persones entre els 55 i 64 anys a Espanya, és esgarrifosament baixa, del 54%, que vol dir, com tots els lectors han endevinat, que de cada 100 persones d'edats compreses entre aquestes franges, només 54 són treballadores en actiu. La mitja europea és del 58%, però és que el països com a Alemània és del 60% i a Holanda supera el 70%. L'augment de la taxa d'ocupació en 10 punts (cosa desitjable però francament improbable), disminuiria el dèficit en un 0,7%.

Un altre dels factors que contempla l'estudi és l 'increment de la productivitat, que, si pugés un 1,2% en comptes del 0,8% entre 2025 i 2050 eixugaria un 1% del forat. 

Per a cobrir la resta, hi haurien d'haver fluxes migratoris positius de persones que s'incorporessin al mercat laboral de 385.000 persones cada any des d'ara fins el 2050.

Si tots aquests fets es produissin, el sistema de pensions es podria mantenir com l'actual, però com sigui que algunes d'aquestes projeccions macroeconòmiques (la de l'augment de la productivitat, per exemple) només l'aguanta el paper, torno a la conclusió del començament: els de la nostra generació i tots els que venen al darrere, en línees generals, haurem de treballar més anys per a acabar cobrant pensions més reduïdes.

Això o que les dones espanyoles augmentin la taxa de natalitat de 1,1 fills per any, als 3 fills per any, cosa que, com tothom sap, no succeirà.

De depredadors sexuals, mentiders i d'altres especímens

Avui el Partit Demòcrata dels Estats Units ha publicat a X (Twitter, malgrat el que digui el seu propietari Elon Musk continuarà essent Twitter) una carta que "suposadament" Donald Trump va enviar al depredador sexual suïcidat, perdonin l'autocita en un "suïcidi voluntari" o un "Suïcidi involuntari" (Editorial Edebé, Jaume Burgell, any 2000), Jeffrey Epstein, pel seu 50è aniversari, en la que Trump escriu, dins el cos d'una dona despullada, una enigmàtica nota que comença amb "There must be more to live that having everything" (traduït literalment: "Hi ha d'haver quelcom més a la vida que tenir-ho tot"), i continua: "Yes, it is, but I won't tell you what it is" ("Sí, existeix, però no et diré què és"). Com poden veure, la carta acaba amb la signatura de Trump emulant el pèl púbic. Acaba dient, ja traduït: "I que cada dia continuï essent un nou i meravellós secret".  Increïble però potser -molt probablement- cert.

Font: Twitter

Aquesta carta forma part, "suposadament", d'un recull de felicitacions d'aniversari que la seva ex-sòcia, Ghislaine Maxwell, va regalar a Epstein pel seu 50è aniversari l'any 2003 (un any abans que Donald Trump trenqués tota relació amb ell). El llibre és un recull de missatges adreçats a Epstein per part de persones d'alt perfil públic amb les que ell es relacionava, i és aquí on apareix la carta signada per Trump.

Font: The NYT. Getty Images. 1997

Òbviament, en el món actual, presidit per la desinformació i les "fake news", aquesta carta pot ser falsificada (a Twitter, que vull sobre això avui, molts republicans diuen que la signatura és falsa -i la comparen amb la de les ordres presidencials que utilitza a cabassades aquests darrers mesos-), per això és tan important que la fiscal Pam Brodi permeti la desclassificació del que s'anomena les "Epstein Files" (els arxius Epstein).

Els propis republicans (els més radicals), com ja vaig escriure en un altre article en aquest blog, són els primers que voldrien veure aquests arxius desclassificats per què, malgrat aplaudir el fet que el seu cap sigui un delinqüent (condemnat, atenció) no entendrien que hagués tingut relacions d'amistat (perillosa) amb un depredador sexual condemnat i mort en una pressó al sud de Manhattan el 2019.

Òbviament, Trump ho nega tot i ha instruït la fiscal de no desclassificar res, al·legant que tot són mentides dels demòcrates i els periodistes (ha demandat el "Wall Street Journal" que va publicar la carta el mes de Juliol per difamació i reclama...20.000 milions de dòlars per atemptat contra l'honor).

El comitè bipartidista del Congrés va solicitar als hereus d'Epstein l'accés a molts documents i aquesta setmana està previst que es reuneixin amb els advocats que administren el patrimoni d'Epstein a New York per a revisar nous documents.

A Trump no el pot fer caure gairebé ningú, ni el Tribunal Suprem dels Estats Units (5 dels 9 membres nomentats per ell), però tal vegada els seus seguidors, si finalment es pogués demostrar que el nom de Donald Trump surt a les "Epstein files", serien els mateixos que li tallarien el coll.

És una de les poques esperances que li queden a la democràcia nord-americana.

Mazón, aquell gran home

La Llei de la Comunitat Valenciana 06/2002 que regula l'estatut dels expresidents de la Generalitat Valenciana estableix que un expresident de la Generalitat que compleixi 2 anys en el càrrec té dret a una percepció econòmica durant dos anys. 

Aquesta fita la va complir l'interfecte Mazón el dia 14 de juliol passat i això li permetria -en cas de ser destituït, processat, acomiadat o fulminat- esdevenir membre nat del Consell Consultiu de la Generalitat Valenciana amb una remuneració anual de 75.000 euros, garantida durant dos anys. Ara s'entenen tantes ganes d'aguantar tots els ruixats per part del cantant melòdic. No em canso de recomanar a amics, saludats i coneguts que visualitzin les habilitats vocals del president de la Generalitat Valenciana quan era membre del grup Marengo: "https://www.youtube.com/watch?v=F5GZJ7XBZJE". Dubto molt sincerament que sàpiga fer res més. Vergonya aliena és poc per a descriure els meus sentiments. 

Però ja se sap, la sort i la perseverància, pels que se la guanyen i pels que tenen molts padrins. La màfia té això. Una vegada fet el jurament de pleitesia i fidelitat eterna, el capo protegeix els seus soldats en qualsevol circumstància i fins a la fi dels temps.  

Aguantar tenia un premi, i el premi era millor que jugar a l'Euromillones, perquè li tocava amb una certesa del 100%, només calia fer una cosa: negar-ho tot. I d'això, el cantant melòdic en sap un niu. No hi deu haver a Europa Occidental un polític que hagi mentit tant en relació a llocs i hores com el polític Carlos Mazón respecte d'on era i què va fer el dia 29 d'ocubre de 2024, quan una DANA anunciada a bomo i plataret des de primera hora del matí per l'Agencia Estatal de Metereología va escapçar la vida de 227 persones.

Però superada la primera fita del 14 de Juliol, ara el premi gruixit, l'Euromillones amb pot, perquè ens entenguem, té la seva fita el 14 de Juliol de 2027, perquè si completa la legislatura -tot i que jo avui encara espero que la justícia divina aterri a les nostres contrades- el premi esdevé exponencial, ja que el periode de remuneració s'allarga fins als 15 anys. D'aquesta Bonoloto se'n beneficien a dia d'avui, dos corruptes (Alberto Fabra i Francisco Camps) i un tipus que cobra per ser representant d'Espanya a l'Unesco amb palauet a París inclòs que ja he citat en aquest blog: Ximo Puig. La corrupció i el clientelisme no depèn de colors polítics. Quna es tracta de cobrar de l'erari públic, tots són amics.

Aquesta setmana que avui s'acaba, la periodista Maribel Vilaplana, ha publicat, per fi, una carta oberta de tres pàgines en les que explica el seu punt de vista de tot allò que va passar el dia 29 d'octubre https://www.elperiodico.com/es/politica/20250905/maribel-vilaplana-rompe-silencio-foco-121281391 i sobre tot posa de manifest una vegada més les mentides oficials sobre els horaris. Sobre l'hora a la que el melòdic va sortir del ja famosament aclamat restaurant "El Ventorro", on, segons la carta, es pot, avui, gaudir d'un menú de degustació per 60€ (sense vins), que inclou, com a principal, mig llobregant i mig filet. Què més es podria demanar?

Només que algú de la judicatura (de la fiscalia, de fet) amb dos dits de decència, llegís aquesta carta, hauria d'enviar el cantant melòdic als tribunals, però això no passarà. M'hi jugo un pèsol.

I Vostès?