No deixa de ser sorprenent que fins i tot en aspectes tan allunyats de la política com ara la conservació del patrimoni cultural col·lectiu, hi hagi tan de foc creuat polític i que la justícia hagi fallat a favor del retorn dels frescos del monestir de Sixena que es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya hagi estat considerada una gran victòria del nacionalisme espanyol. Els del PP salten de contents i els de VOX ja no els ho explico. Si aquesta sentència no està polititzada, que baixi Déu i ens ho digui.
Els que es feliciten per la notícia expliquen la sentència com una reparació que permet el retorn del "tresor expoliat" (literalment) el 1936, a començaments de la Guerra Civil. Els tècnics i els experts, com ara Simona Sajeva una de les més grans expecialistes mundials en pintures murals, alerta que el trasllat dels frescos "danyarà sense remei i de forma objectiva les pintures".
Però malauradament, hi ha molta gent que només pensa que tot allò que sigui una derrota -metafòricament parlant- de Catalunya, és una victòria d'Espanya, quan paradoxalment, els que advoquen per la unitat de la mare pàtria (la seva), no haurien de tenir cap problema per a acceptar que els frescos estan molt millor al MNAC que no pas patint el trasbals d'un trasllat de més que dubtosos resultats. En fi, "Doctores tiene la iglesia", diu la dita.
Frescos de la sala capitutal de Sixena, al MNAC - Diari Ara
De fet, si hom analitza el que va passar realment, ens hem de remuntar a 1936, quan el prohom Josep Gudiol i Ricard, arquitecte, arqueòleg, deixeble de Bosch i Gimpera, que va estudiar història de l'art i va impartir classes als Estats Units, va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya comissari per al salvament del patrimoni artístic.
Un diari tan poc sospitós de tenir particulars simpaties amb Catalunya com La Razón, ha publicat un article avui (https://www.larazon.es/cataluna/asi-salvo-josep-gudiol-pinturas-sijena_202506046840067f7b27927d3dbaa40b.html) en el que explica el que veritablement va succeir, que va estar molt lluny de ser un "expoli" sinó més aviat un acte gairebé heroic de preservació d'un patrimoni medieval que, de no haver estat per la perseverança i tossuderia de Gudiol, hagués acabat probablement destruït pels bombardejos durant la guerra.
Jo he estat a Belchite vàries vegades, relativament a prop de Sixena, 130 quilòmetres, (ho he explicat alguna vegada en aquest blog) i vaig veure com va quedar el poble i les esglésies que hi havia. Res del patrimoni que hi pogués haver hagut es va salvar.
Gudiol va aconseguir que la Generalitat li lliurés 4.000 pessetes de l'època (l'equivalent, deflactat, a 3.076 euros avui) i amb dos tècnics de la Generalitat (Robert i Llopart) amb l'ajuda de gent del poble de Villanueva de Sijena (que va cobrar per la seva col·laboració), van aconseguir arrancar els frescos de la sala capitular (els que quedaven) i portar-los a Barcelona per a ser restaurats primer i instal·lats al MNAC després.
Tots recordem el trist cas de la Guàrdia Civil entrant al museu episcopal de Lleida el 2017, a les quatre de la matinada, per a recuperar 44 peces (comprades legalment pel Bisbat de Lleida) que van haver de ser retornades a Sixena. M'hagués agradat veure què haguera passat si en comptes de ser al museu de Lleida haguéssin estat al museu del Prado.
La setmana passada, en roda de premsa del president de l'Aragó, Jorge Azón, a preguntes d'una periodista que li va demanar si hi havia altres obres de Sixena repartides per altres museus espanyols (la resposta és sí) va reptar a la periodista que li digués quines (i la periodista no va saber constestar -així està la professió avui en dia-), però en tot cas, les monges de Sixena (monestir que estava adscrit a la diòcesi de Lleida fins a 1995...), des de la "desamortització" de Mendizábal el 1836, es van vendre tot el que van poder i més.
O sigui que hi ha obres de Sixena al museu del Prado, a Toledo, a Saragossa i a Osca. Però aquí tothom intenta defensar el que és seu, i aparentment, tothom se n'en surt excepte, és clar, els catalans.
En fi, acabo amb un twit d'en Jofre Llombart del 2017, quan es va produir el cas que mencionava abans. No calen més comentaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada