El dia després del zero elèctric

Als que hem tingut la sort de viure des del Covid cap endavant no podrem pas dir, en les nostres memòries, en el que expliquem als néts o en el nostre epitafi, que ens hàgim avorrit. Hem viscut uns anys trepidants, que a més a més, des de la meva humil percepció han passat tan de pressa, en particular els darrers 25 anys, que de tot plegat sembla que faci quatre dies.

Durant el Covid vam patir un confinament sense precedents des de l'Edat Mitjana, vam experimentar una solidaritat entre humans que no sabíem ni que n'erem capaços, per acabar en poc temps en una desmemòria col.lectiva absurda (mai res no tornarà a ser igual, no tornarem a viatjar tant, teletreballarem, serem més solidaris...i tantes i tantes declaracions de principis que duren el que dura un gintònic en una barra de discoteca).

Ahir vam tenir una mena de "dejà vu" que ens va teletransportar per unes hores al març de 2020. Com durant la pandèmia, al principi no sabíem ben bé a què ens enfrontàvem, i avui, més de vint-i-quatre hores després de l'apagada general peninsular, encara estem a les fosques, informativament parlant.

I vull compartir amb els lectors algunes de les reflexions i vivències d'aquestes darreres hores, no necessàriament per ordre d'importància:

• Quan li has vist el sexe és fàcil dir que és mascle, però que en ple segle XXI la Penísula Ibèrica estigui tan aïllada elèctricament de la resta d'Europa em sembla que té poc sentit i que hauria de fer reflexionar algú. Que la Unió Europea no estigui més interconnectada elèctricament és una altra de les grans mancances del nostre vell continent (i que ens afebleixen com a potència mundial).
• Durant el dia em vaig recordar del ja famós "kit d'emergències per a 72 hores" del que parlava Ursula Von der Leyen fa exactament un mes. Segurament no era per enfotre-se'n tan com ho vam fer molts (jo m'hi incloc). Ahir es van esgotar les espelmes, les piles elèctriques i els transistors en poques hores a les botigues. Els basars xinesos van fer l'agost el mes d'abril. Avui he sentit casos a la ràdio d'oients que van comprar transistors analògics a preus que van dels 25 als 50 euros. D'això se'n diu plusvàlua.
• I connectat amb l'anterior, en les situacions d'emergència disposar de diners en metàl·lic et pot salvar la vida, o en tot cas te la pot facilitar en relació a una majoria que no en tenen.
• Vam tornar a veure situacions de solidaritat com feia temps que no veiem. Davant la falta de semàfors, els conductors van tenir una prudència exquisida. En general, el comportament de la ciutadania, pel que vaig viure en persona i he sentit a la ràdio, va ser exemplar, com durant bona part de la pandèmia del Covid. El que em pregunto és si aquesta exemplaritat hagués durat si avui haguéssim hagut de viure un altre dia sense electricitat, i sense diners en metàl·lic i amb els productes de la nevera fets malbé.
• Com de costum, els nostres polítics no vam estar a l'alçada de les circumstàncies. Que Pedro Sánchez comparegués 6 hores després de l'apagada és, com a mínim, una falta de respecte envers els ciutadans davant una situació tan greu. Com no podia ser d'altra manera, el comportament del principal partit de l'oposició, el PP, va ser absolutament patètic.
• I que més de 24 hores després de l'apagada ningú no hagi estat encara capaç de donar una explicació raonable del per què del zero elèctric em sembla poc digne d'un país amb el nivell de desenvolupament que se li suposa a Espanya.
• Sort de la ràdio que, com en tots els casos d'emergència, és el mitjà de comunicació que no falla mai i que fa que els ciutadans poguem estar informats. Com diu en Basté: "Sempre la ràdio, i visca la ràdio", i en ocasions com les d'ahir, amb més raó que mai.
• Estar unes quantes hores sense mòbil, sense internet i sense ordinador, és una sensació que -per desconeguda o poc habitual- és agradable de tornar a viure.
• Avui he parlat amb persones a les que el subministrament elèctric no els ha tornat fins a les sis del matí. Però no tot ha de ser negatiu. Molts van poder gaudir d'una nit romàtica amb moltes espelmes i de la contemplació d'un gran cel estrellat sense cap mena de contaminació lumínica, que és una "rara avis" en aquests temps que vivim.
• I la reflexió final, amb independència de les lliçons que han d'aprendre de situacions com aquestes els nostres gestors polítics, a nivell europeu, espanyol i català, precisament per evitar que es torni a repetir, és si aquest model de vida que estem vivint tots plegats, amb tanta dependència de la tecnologia i en conseqüència de la total vulnerabilitat a la que estem sotmesos, és el camí correcte. Jo no ho tinc gens clar.