Ahir a la tarda, quan tornava de la fàbrica de Valls cap a Girona (dues hores i un quart de trajecte si ho permeten la congestió, els camions i els accidents a l'AP7) després d'enllestir unes quantes trucades d'urgència, vaig posar la ràdio per a distreure'm una estona. Després de fer una mica de "zapping" em va fascinar el fet que totes les emissores de ràdio generalistes, totes sense excepció, estaven fent programes especials per explicar a les audiències el començament del Conclave.
Efectivament, des de la mort del Papa Francesc I, tots els mitjans de comunicació convencionals (ràdios, premsa i televisió) van enviar periodistes per a fer-ne la cobertura. Els nostrats Ricard Ustrell i Òscar Fernàndez (CatRàdio), Toni Cruanyes (TV3), Jordi Basté (RAC1) o Toni Soler (Ara) per citar-ne només alguns dels més mediàtics, fa dies que són (o han estat) a Roma, cobrint en directe el funeral del Papa Bergoglio primer i la ceremònia d'inici del Conclave després.
És fascinant la posada en escena del Vaticà, especialment pel que fa a la realització televisiva. Objectivament parlant cal treure's el barret per la seva professionalitat. Es tracta d'un espectacle en tota regla que deixa bocabadats a fidels, agnòstics i m'atreviria a dir que, fins i tot, als ateus.
L'Estat Vaticà en sap molt d'"enterteinment", no tener res a envejar a Netflix o altres grans productores nord-americanes. Tot, tot, fins ara ha tingut una posta en escena impecable, amb una solemnitat remarcada per les vestimentes acolorides dels cardenals i els uniformes de la guàrdia vaticana. La periodista Mònica Planas, ho defineix molt bé en el seu article a l'Ara d'ahir: "El Reality del Conclave", on escriu: "L'inici del conclave ha arrossegat els programes a un nivell de concreció sobre els procediments francament excessiu...Els suposats experts -perquè els vaticanòlegs surten de sota les pedres- ens descriuen fins i tot com s'actuaria en les eventualitats més inaudites...És la prova que el conclave s'ha convertit en un parc temàtic de l'extravagància litúrgica de l'Església".
També em meravella la capacitat de generar notícies que té encara el Vaticà. En una societat occidental fortament secularitzada (i amb una manca de noves vocacions que els hauria de tenir preocupats), en una altra bona part del món on la religió catòlica és completament minoritària (Xina, Índia, Sud-est asiàtic, part d'Àfrica), sorprèn la cobertura radiofònica, televisiva, de premsa i fins i tot d'internet massiva sobre la mort del Papa i l'elecció del seu successor.
Potser una part de l'atractiu rau en fet que tot aquest anacronisme, tots aquests rituals que tenen més de vuit-cents anys d'existència, fascinen en contraposició en la manera de viure instantània i supercomunicada a la que estem exposats els mortals avui en dia.
Perquè tot aquest interès mediàtic contrasta amb la buidor de les esglésies a missa de dotze els diumenges, la manca de fe en els països occidentals (m'agradaria conèixer el seguiment de tota aquesta parafernàlia entre els menors de trenta anys; sense poder fer-ne cap inferència estadística, als meus dos fills els ha provocat absoluta indiferència, i això que van estudiar tots dos als Maristes de Girona) i la sensació que la religió en general i el cristianisme en particular és un vestigi del passat (les parelles que es casen "per l'església" són una minoria: a Espanya, l'any 2021 dels 150.000 casaments que hi va haver, només 25.000 van ser religiosos....el 2016 van ser 140.000,...les xifres parlen per sí soles).
I finalment, la meva darrera observació té a veure amb el fet que l'anacronisme es reflexa en particular en que tot aquest muntatge és exclussivament masculí. Un negociat d'homes en el que ells sols s'ho cuinen i s'ho mengen.
Els que manen són homes, els apòstols de la fe són homes, els que ho organitzen tot plegat són homes, els guàrdies vaticans són homes, i els que voten per escollir un home, són només homes. Sobta doncs encara més tot aquest rebombori aixecat per l'elecció d'un nou Papa quan l'Església és una institució tan caduca, tan masclista (dels meus escassos coneixements religiosos ni he llegit enlloc als Evangelis que una dona no podés ser ordenada) en la que les dones només tenen dret a ser creients o monges (i en molts casos servidores, no de Déu sinó dels homes). Però la realitat és que tant ahir com avui la plaça de Sant Pere era plena a vessar de gent vinguda de tot el món pendent de si d'una xemeneia en sortia fum blanc o fum negre.
Confesso que a mi tot l'espectacle -i el relat i l'atenció que genera- em té corprès des d'un punt de vista antropològic (la capacitat de continuar sorprenent-me encara no se m'acaba), i de ben segur que, com a totes les institucions, hi ha gent bona i gent no tant bona (només caldria que recordéssim escàndols financers de la Banca Ambrosiana, els casos d'abusos de menors i pederàstria i tants i tants casos de corrupció), però el cert és que malgrat tot el decliu de l'Església com a poder econòmic i polític, el Vaticà continua tenint una influència i una capacitat d'atracció absolutament impressionant.
Fins i tot a un ateu com en Javier Cercas tot aquest món papal el té totalment fascinat. Potser encara acabaré llegint el seu llibre sobre Francesc I.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada