Biden: Quan el mal ja està fet i no hi ha volta enrere

Qualsevol persona que llegeixi aquest blog sabrà que sóc un profund valedor del Partit Demòcrata dels Estats Units. En una realitat molt diferent de l'europea, no podem dir en absolut de que es tracti d'un partit "d'esquerres" com ho podríem entendre a la vella Europa: es tracta d'un partit del "establishment", que, en termes europeus, podríem situar al nivell ideològic d'un Partit Popular moderat, però és que el Partit Republicà, especialment els darrers vuit anys dominats per la voràgine Bannon-Trump, es sitúa més a la dreta de VOX, per què ens entenguem.

Fins dimecres de la setmana que avui acabem, les enquestes electorals nord-americanes sobre les eleccions presidencials de novembre situaven els dos candidats en un empat tècnic. Efectivament, el promig de les diferents enquestes donaven un empat d'un 46% d'expectatives de vot a cadascun dels candidats.

                                     NYT: promig d'enquestes electorals dos dies abans del debat a la CNN

No obstant, la tendència de les darreres setmanes semblava apuntar (segurament com a conseqüència de la primera condemna de Donald Trump als tribunals pel cas "Stormy Daniels") a un revifament de les opcions de Joe Biden.

El debat de dijous passat a la CNN ho va canviar tot. 

Durant els darrers deu anys, en que m'he passat molts dies als Estats Units per raons professionals, he seguit de prop la realitat política nord-americana i molts debats electorals. El de dijous passat va ser el pitjor del pitjor del pitjor que he vist durant tots aquests temps. Un Donal Trump mentider, agressiu i empoderat va arraconar i empetitir un Joe Biden al que en ocasions ni tan sols se l'entenia. No hi ha paliatius: la derrota de Biden va ser contundent i així ho va reconèixer la premsa nord-americana i mundial. 

El debat va aixecar totes les alarmes en el món demòcrata i la primera reacció del partit ha estat la de de donar suport a Biden ("un mal debat l'ha tingut tothom" va dir Obama el divendres) i la maquinària del partit es va esforçar en mostrar un candidat enfortit en els mitings electorals de divendres i dissabte en els que ell mateix demanava una mena de disculpa per la desfeta del dijous.

Una de les columnistes clàssiques del New York Times, Mauren Dowd, publica avui una columna d'opinió que es titula "The Ghastly vs. The Ghostly", que podríem traduir com "L'espantós versus el fantasmal", i escriu sense pietat: "He's being selfish. He's putting himself ahead of the country. He's surrounded by opportunistic enablers. He has created a reality distortion field where we're told not to belive what we've plainly seen. His hubris is infuriating. He says he's doing this for us, but he's really doing it for himself. I am not talking about Donald Trump. I'm talking about the other president". La traducció seria: "Està essent egoïsta. S'està posant per davant del país. Està envoltat de facilitadors oportunistes. Ha creat un camp de distorsió de la realitat en la que se'ns diu que no creiem amb el que hem vist clarament. La seva arrogància és exasperant. Diu que ho està fent per nosaltres, però en realitat ho està fent per ell mateix".

Penso exactament igual que la Mauren. No hi ha volta enrere. Avui les enquestes ja donaven un 46% versus un 44% a favor de Trump, i la cosa anirà a pitjor. Els demòcrates només tenen una opció, una de sola, per intentar guanyar les eleccions del novembre, en un món que va tombant de forma alarmant cap a l'extrema dreta, i és que Biden faci un pas al costat i que alguna altra persona (jo sóc del que penso que hauria de ser, per molts motius, la Kamala Harris) sigui nominada pel partit com a candidat/ata a la presidència. 

Si no es fa aquesta passa amb celeritat, la derrota serà no només segura sinó que a més a més, monumental.

La pantomima del regnat de Felip VI

Aquests mes de juny s'ha celebrat el desè aniversari de la coronació de Felip de Borbó, que regna amb el nom de Felip VI, i que és descendent directe del primer Borbó que va aterrar a Espanya, Felip V, directament importat de França (net de Lluís XIV, le Roi Soleil)- la pitjor importació que hom pugués pensar- que va regnar durant 46 anys i del que Catalans, Valencians i Aragonesos tenim més aviat una trista memòria perquè el 1714 vam acabant perdent tots els furs i tots els drets.

Això em fa recordar que la monarquia és una institució tan arcaica i tan caduca que som molts els que ens fem creus de com és que encara es segueix mantenint a països com Espanya, Holanda, Dinamarca, Suècia o Anglaterra. Potser sigui perquè és l'única institució garant de la indisoluble unitat de la mare pàtria (espanyola o britànica, o el que sigui).

Certament però, encara que continui maldant per sobreviure, es tracta d'una institució que va de capa caiguda. Gairebé l'única premsa que va glosar amb certa pleitesia -poc escaient al que seria periodisme independent, tot sigui dit de passada- els actes de commemoració de la coronació (quina paraula tan antigua, oi?), el 19 de juny, va ser sobre tot la capitalina. 

Les coses de la unitat patriòtica i indisoluble d'Espanya solen passar a Madrid. Com diu la presidenta de la Comunidad (IDA): "Madrid es España y España es Madrid". Aquest és fonamentalment el tema. Subjecte, verb i predicat.

A Catalunya, l'acte va passar més aviat desapercebut, i el que més es va comentar, per ridícul i forçat, va ser el brindis proposat per la princesa Leonor durant el dinar de celebració, amb totes les personalitats de l'Estat ("los mismos perros con distintos collares" que es van perpetuant a les institucions de l'Estat del del franquisme d'Arias Navarro) i 19 persones condecorades per mèrits de cadascuna de les 19 comunitats autònomes (tot molt blanquejat i molt bonic). 

Això, acompanyat d'una operació de neteja de cara, pretenent -suposadament- acostar la monarquia al poble en general i al jovent en particular amb l'obertura, el dia 20 de juny d'un compte a Instagram, del que reprodueixo el primer post, acompanyat de paraules grandiloqüents, totalment buides de contingut.

Tot plegat, molt postís i molt patètic, es sigui monàrquic, republicà o del planeta Mart.

Aquí, l´única veritat de les veritats és que a les enquestes periòdiques que el CIS fa a la ciutadania sobre diverses qüestions fonamentals de l'Estat, s'ha deixat de preguntar pel grau d'acceptació de la monarquia com a institució representativa d'Espanya. No fos cas que sospitessin que dit grau d'acceptació no supera un mínim de "minimis" exigible. Per si les mosques, per si les mosques, millor no preguntar. No fos cas que les respostes no agradessin i s'haguessin de tunejar.

La manca de justícia que esperona l'extrema dreta

La setmana passada corrien per les xarxes de forma viral un parell de vídeos enregistrats des del polígon industrial de Riudellots de la Selva de l'enfrontament entre dos clans rivals (romanesos, segons va transcendir) que va acabar amb un mort per arma de foc. Aparentment, el motiu de la baralla estava relacionat amb el tràfic de drogues. Les imatges feien feredat.

Res però comparat amb el que va passar la nit de la Revetlla de Sant Joan al barri de la Font de la Pólvora, on una baralla entre dues dones de diferents clans gitanos va acabar amb dos morts, un home de 48 anys i una dona de 44 i dos ferits de gravetat a resultes dels trets disparats amb un AK47, un sub-fusell conegut popularment com a Kalashnikov. 

Tant un cas com l'altre són paraules majors. Estem parlant d'armes de foc, i en el segon cas, d'una arma de guerra (la més popular del món: Intermón Oxfam calcula que al planeta n'hi ha entre 50 i 70 milions d'unitats, que es diu aviat). 

Són dos exemples, segurament aïllats, però denoten una situació que ha fet un canvi qualitatiu a pitjor en els darrers anys. I el que això transmet al ciutadà del carrer és una situació d'impunitat que fa que molts ciutadans n'estiguin fins al capdamunt. L'autor dels trets amb l'AK47 sembla que és un traficant d'armes molt conegut per la policía, amb nombrosos antecedents.

Hom es pregunta com hem arribat fins aquí. I hom es pregunta també com és que el percentatge de població immigrada relacionada amb actes violents sigui tan elevat. De fet, no es tracta d'opinions, les xifres parlen soles. Avui mateix el Diari de Girona explica que els judicis amb intèrpret als jutjats gironins és, en promig, de 13 al dia. Poca broma.

El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat pel conjunt de la població i la d'impunitat pels delinqüents, denunciada no només pels ciutadans sinó pels cossos de seguretat. Són nombrosos els casos de delinqüents reincidents que entren i surten dels jutjats constantment i que en moltes ocasions ni tan sols arriben a entrar a la presó.

El bonisme de les esquerres és en part la causant del problema. Un codi penal excessivament laxe fa que els petits (o no tan petits) delictes, quedin sense pena en la majoria de les ocasions. I sense un sistema de justícia que no només protegeixi a la majoria dels ciutadans sinó que a més a més transmeti una percepció de seguretat als que compleixen amb les regles del joc, la incertesa i la frustració fan cada vegada més forat entre els votants.

Sembla obvi, però la realitat és que la pujada de l'extrema dreta a les urnes és una conseqüència de la situació d'inseguretat que es percep a bona part del continent europeu. I la temptació de relacionar immigració i inseguretat és molt alta (i fàcil, a tenor dels fets que es van coneixent cada dos per tres). No dic que l'exemple dels Estats Units sigui millor, perquè, una altra vegada, els números demostren que la violència amb armes de foc no s'atura allà tampoc. Però com a mínim, el ciutadà sap que allí, qui la fa la paga.

Si no canviem radicalment les lleis i el sistema d'impartir justícia i si no ho fem ben aviat, no m'estranyaria que en pocs anys, Europa s'acabi convertint en el paradís de l'extrema dreta. 

I llavors, quan això succeeixi, les esquerres de la superioritat moral amagaran el cap sota l'ala i hauran de reconèixer que, potser, es van passar de frenada.

El fenòmen de les graduacions

Hi va haver un temps, ja fa molts anys, on la graduació d'algú que portava tota una vida estudiant i assolia un títol universitari, era un acte molt especial, gairebé únic, perquè era la culminació d'un esforç de molt de temps i molt d'esforç. Molts anys de suor, llàgrimes i nits sense dormir. 

En el meu cas ho recordo amb una especial satisfacció, perquè dels cinc anys de carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, els dos primers els vaig passar treballant de cambrer el cap de setmana (al mític restaurant Big Rock de l'enyorat Carles Camós) i els tres darrers treballant cada tarda a Barcelona, a la consultora que aleshores s'anomenava Espacontrol Deloitte.

Aleshores, l'any 1989 (han passat ja trenta-cinc anys..., com se'ns en va el temps d'entre les mans), al menys a la universitat pública, no hi havia allò que tots van veure a les pel·lícules i sèries nord-americanes, aquells actes de graduació multitudinaris que s'acabaven amb el llançament massiu dels birrets a l'aire. 

Nosaltres, els de la promoció d'Econòmiques de la UAB 1984-1989, no vam tenir cap acte públic de graduació amb professors i familiars, perquè aleshores allò simplement no existia, però sí que ho vam celebrar entre nosaltres, en una festa molt íntima en la que compartíem amb els companys l'orgull d'haver assolit una fita important a les nostres vides. Una fita que a molts ens va marcar el futur.

Més enllà d'això, que jo recordi, les úniques celebracions de l'època tret de la primera comunió (fenòmen avui en extinció, si no ja extint), era les festes de posada de llarg de les pijes de l'"Upper Diagonal" de Barcelona quan feien 18 anys. 

Avui, tot és diferent. Gairebé tot està mercantilitzat i les graduacions han esdevingut una baula més de la cadena del consum. 

El meu fill petit, en Marc, es gradua la setmana vinent en enginyeria mecànica, i fa un parell de setmanes vam anar a El Corte Inglés a comprar-li el seu primer vestit. Doncs sort que hi vam anar amb una mica de temps, perquè la dependenta de la secció de vestits per a joves ens deia que allò era una bogeria i que les talles més típiques ja se li estaven acabant, tant de camises com de vestits...

M'explicava la senyora, que portava un molts anys a El Corte Inglés, a la mateixa secció, que d'uns anys ençà això de les graduacions ha esdevingut una veritable pandèmia. Perquè ja no només es celebra amb bombo i platerets la graduació universitària, des de fa uns anys ençà també es celebra l'acabament del batxillerat (fins aquí encara ho entenc), però ara també es celebra l'acabament de l'escola secundària i de la primària.

No dic jo que en un món en el que tot va molt de pressa, no s'hagin de celebrar les fites que hom va fent al llarg de la seva trajectòria vital, però fer un acte de celebració de l'acabament de la primària em sembla, si més no, una mica agafat amb pinces, ara bé, tot sigui pel l'economia i com diu la dita: "Doctors te l'Església".

Les eleccions presidencials als Estats Units

Aquests darrers jorns els l'estic passant als Estats Units en un viatge llampec per motius professionals. Estem a una setmana vista del primer debat presidencial televisat (organitzat per la CNN) entre en Donald Trump i en Joe Biden. El meu anterior viatge havia estat del 10 de març (hi vaig passar 10 dies) i encara vaig topar amb moltes persones que transitaven entre la incredulitat i l'esperança.

Incredulitat que el "sistema" permetès presentar-se com a candidats a la Presidència dels Estats Untits a dos individus del tenor de Biden i Trump, i esperança que aquest despropòsit fos corregit, a l'últim moment, de forma miraculosa. 

El problema, amics lectors, és que els miracles no existeixen, i la política i les seves estructures elefantines tenen una inèrcia que les fa del tot al·lèrgiques al canvi. El canvi en política és una entel·lèquia. I una de les proves més fefaents al respecte és aquella gran màxima, encunyada en llengua Castellana que resa: "los mismos perros con distintos collares". Aquest, és, malauradament, el nostre pa de cada dia.

M'he trobat doncs, en les converses amb gent amb la que em relaciono personalment i professionalment al país, que el principal problema de la gent de sentit comú dels Estats Units és que ningú no sap com hem arribat fins aquí. 

I el pitjor és que això ha succeït amb l'aquiescència tàcita del votants i dels membres dels partits que han permès que aquests dos personatges, als que com a mínim hem de qualificar de senils, s'enfrontin com a candidats a les eleccions de la -encara, però per poc temps- principal potència del planeta Terra.

Com que m'agrada la sociologia i l'antropologia, com saben els lectors que em coneixen, estic fent les meves activitats extra escolars aquests dies a Amèrica. He parlat amb molta gent els darrers dies, des de cambrers a advocats, passant per professionals lliberals, experts en taxes, economistes, conductors i conductores d'Uber, de totes les races, procedències geogràfics i conviccions religioses i ningú, ningú, entén com hem arribat fins aquí.

Ens trobem a dos candidats a la Presidència que l'un té 78 anys i és el primer candidat a la presidència dels Estats Units que està condemnat per un cas criminal (l'afer de l'actriu pornogràfica "Stormy Daniels"), però no només això, té encara tres grans causes en les que és el principal imputat (papers secrets i classificats retirats il·legalment de la Casa Blanca, incitació als tumults al Capitoli el 6 de gener de 2021 a la presa de possessió de Joe Biden, manipulació de resultats electorals a l'estat de Georgia a les eleccions de Novembre de 2020). 

L'altre candidat, Joe Biden, és un home vell de 81 anys que perd el nord amb molta facilitat i que confon fets, persones i llocs amb una facilitat que esparvera i, dit amb tota vulgaritat, acollona els propis simpatitzants demòcrates que l'haurien de votar.

El ciutadà de carrer no radicalitzat (cada vegada en som menys, és tracta sense dubte d'una fauna que sembla condemnada a l'extinció) no entén com en un país com els Estats Units, amb 350 milions d'habitats i el major número de premis Nobel del Planeta, no hi hagi hagut la capacitat de trobar candidats més adients a les necessitats del país, tant des d'un cantó com des de l'altre. 

Molts votants demòcrates em diuen que aniran a votar per responsabilitat però amb pinces. Moltes ciutadans negres m'expliquen que són incapaços de votar un candidat que es declara obertament racista, però malgrat tot la seva campanya fulgurant continua i el més de maig ha rebut donacions per import de més de 100 milions de dòlars, igualant així els fons que fins la data havia recaptat el partit demòcrata.

La qüestió és que el populisme de Trump cala entre una part de la població nord-americana: els més rics (Trump ha promès tornar a baixar els impostos a les grans fortunes), els més armats, els més radicals anti-immigració...I això fa por. I la Kamala Harris, que hauria d'haver estat aprofitant els darrers quatre anys per a preparar-se per a ser la futura candidata a la presidència dels Estats Units, ha estat quatre anys a l'ombra, completament amagada (amb molt escassses excepcions).

Només donaré un detall de com de complicat està el panorama, que ahir mateix feia públic el diari NYT: el mateix dia que es va conèixer la condemna de culpabilitat contra Donald Trump pel cas de l'actriu porno Stormy Daniels, un multimilionari nord-americà, Timothy Mellon, va fer una donació a la campanya del Trump per import de 50 milions de dòlars.

Així ens va col·lectivament com a éssers humans. 

Turisme massiu: llums i ombres (II)

El segon article sobre el turisme el vull dedicar a reflexionar sobre el fenòmen des d'una perspectiva més de sentit comú que no pas de límits legals o administratius als fenòmens de masses.

I això té a veure, entre d'altres, amb el recent episodi (maig 2024) en el que un grup de turistes catalans a l'Afganistan en visita a les runes dels budes de Bamian (on hi havia aquelles estàtues estàtues gegantines, recordem, derruïdes pels talibans a cops de dinamita fa ja uns quants anys) es van veure atrapats en una emboscada en la que uns individus armats van començar a disparar indiscriminadament contra els turistes, amb resultat de tres catalans i tres afganesos morts com a conseqüència dels trets.

Ja no n'hi a prou amb anar a les Canàries o a Cuba. Ara al personal li ha donat per fer coses estranyes i fracament perilloses, buscant els límits cada vegada més extrems, via alguns espavilats que han vist negoci en especialitzar-se en viatges a destins a països en conflicte. Segur que tots recordeu, amics i amigues lectors/ores, el cas de l'any passat dels turistes catalans atrapats en mig d'un episodi de guerre civil a Etiòpia que va tenir mig país amb l'ai al cor i va mobilitzar la diplomàcia espanyola per a aconseguir la repatriació d'un grup força nombrós de turistes que parava per la regió d'Amhara, on hi ha una milícia, els FANO, que es va rebelar contra l'exèrcit etíop. La regió està considerada d'alt risc, però tot i això, l'agència de viatges que va organitzar la sortida no va tenir cap problema ni cap mania a l'hora de muntar-lo.

Em ve també a la memòria el "turisme de xafarder" que es munta darrerament per anar a veure volcans en plena erupció, ja sigui a l'illa de La Palma al 2021 (tinc un amic que hi va anar) o als constants episodis d'erupcions volcàniques que hi ha a Islàndia, i on, malgrat els advertiments del govern, sovintegen a les xarxes socials imatges de turistes fent-se fotos tan a prop com poden de les colades de lava volcànica.

Sembla doncs que una mica ja avorrits d'allò que podríem anomenar turisme convencional està de capa baixa. Cal buscar noves experiències i com menys convencionals, millor. Els premis Darwin s'haurien de concedir molt més sovint que una sola vegada l'any...

Però no cal anar tan lluny. Com que sembla que alguns humans es tornen cada cop més estúpids (ja no sabem llegir un mapa, ni recordem cap número de telèfon i som incapaços, en la immensa majoria, d'anar enlloc sense un navegador), hi ha d'altres humans que se n'aprofiten. En posaré només un exemple, que trobo d'allò més il·lustratiu.

Aquests dies a la nostrada, segura i ràpida (sarcasme) AP-7, també es produeix un fenòmen que té molt a veure amb el turisme. Fa anys, molts, m'atreviria a dir (tenim una edat, o al menys jo la tinc), vam conèixer a l'autopista la banda dels anomenats peruans. Tu entraves a una àrea de servei, en particular Penedès o Montseny (però no les úniques) et quedaven a esmorzar o a dinar, i si feies cara de turista, tenies molts de números de ser robat. Durant una època, hi havia poques probabilitats de sortir sense que t'esquilmessin. 

Han passat molts anys de relativa tranquilitat, però ara hi tornem. Ja diu el filòsof que la vida avança en cercles. Roda el món i torna al Born. Els mossos d'esquadra acaben de detenir un grup molt violent que robava a l'autopista des de càrregues de camions a cotxes de luxe, directament. La cosa deu ser tan greu (o amb una afectació tan gran) que hi ha advertiments al respecte als rètols de l'autopista, en francès, anglès, català i castellà. "Robatoris freqüents a l'autopista, sigueu prudents" diuen els rètols. Aquesta és la benvinguda que donem als turistes que s'acosten a les nostres terres...un advertiment de perill que traspassa fronteres (com l'anècdota que vaig explicar en el meu article anterior sobre el turisme de fa uns dies on la velleta noruega que em vaig trobar en un avió ens explicava que estava preocupada perquè venia a un casament a Barcelona i no sabia si en sortiria sana i estàlvia...).

Això sí, sort en tenim del turisme de ciclistes rics que campen per les terres gironines. Els que defensen aquest model turístic diuen que aporten molta riquesa. Potser sí, però jo la setmana passada vaig anar al Caprabo de la plaça del Mercadal de Girona a comprar i davant meu hi havia un noiet vestit de ciclista amb pinta d'estranger i abillat amb les millors marques de roba esportiva per a ciclistes professionals. La bicicleta que tenia a fora del supermercat, tenia tot l'aspecte de costar una fortuna, però gaires diners al super, el simpàtic estranger no es va gastar. Va sortir del supermercat amb una amanida preparada, una poma i una ampolla d'aigua. 8,5 euros. Una gran contribució al PIB de la província. 

"El meu camí": Pere Perpinyà i Valero

El 19 d'abril de 2024 Amazon Books publicava el llibre "El meu Camí" del meu amic Pere Perpinyà i Valero. He fet molta crítica literària durant els gairebé 13 anys que escric a Reflexions de Taverna, però mai no havia escrit una ressenya sobre el llibre d'un amic (entre d'altres perquè no tinc cap altre amic que escrigui, o al menys, que jo en tingui constància). Avui em tiro a la piscina (espero que amb aigua).

Conec en Pere Perpinyà des que ens vam trobar a l'antiga EGB, als Germans de La Salle Palamós, a primer de bàsica, i des d'aleshores vam anar fent camí (en minúscula) fins al també difunt BUP, Batxillerat Unificat Polivalent. Han estat molts cursos escolars junts en una època on aprens molt de la vida i del caràcter dels teus companys, en els anys vitals per a la forja de la personalitat. Després la vida ens va separar tot i que recordo algunes de les seves mítiques visites al nostre pis d'estudiants a Cerdanyola del Vallès, que jo compartia amb el seu grandíssim amic (d'aleshores i d'ara) Manel Domínguez.

Però fa alguns anys, la Societat Gastronòmica de S'Alguer-Cabrenys impulsada per l'amic comú Joan Gómez Noguer ens ha retrobat. I puc afirmar amb orgull que és una meravellosa "rara avis" compartir taula i conversa amb persones que ens vam conèixer fa 50 anys. Sense anar més lluny, el dia 20 d'abril ens vam reunir 35 d'aquells vells companys, tot un rècord (i un gran record).

Sabia que en Pere tenia passió per la lectura (quan vaig marxar als Estats Units l'any 1990 em va regalar la biografia d'en Lee Iaccoca en dos volums - va ser l'impulsor de l'icònic Ford Mustang -1966- des de Ford Motors Corporation i posteriorment director general i CEO de Chrysler Corporation- un regal que lògicament em vaig endur al nou país i que recordo com un acte d'amistat excepcional), però no vaig saber fins fa relativament poc temps que havia escrit un llibre que s'havia autopublicat "Operació Montserrat" (Amazon Books), que confesso que no he llegit però que em compraré aquesta mateixa setmana.

"El meu Camí" és un llibre apassionant, que es llegeix, es devora m'atreviria a dir, amb un punt d'addicció. He de reconèixer que me n'ha impressionat la frescor, el llenguatge directe, la manca d'aspiracions de fer un llibre literàriament complex, la humiltat dels plantejaments, i sobre tot, sobre tot, la pluridisciplinarietat del seu autor, i la seva imprevisibilitat.

En Pere Perpinyà es despulla en aquesta història autobiogràfica que explica en format de "road movie" les vivències, físiques i espirituals de quatre dels seus vuit camins, que Déu n'hi do.

En Pere no deu saber, o potser sí, perquè fins i tot se sap la matrícula de la meva primera Vespa, que jo també he fet el camí de Sant Jaume, una vegada, devia ser l'any 1989 (no ho recordo amb exactitud, perquè fa molt de temps i no tinc una memòria tan prodigiosa com la d'en Pere). El vaig fer amb el meu pare, el meu germà i el meu cosí Josep Margarit, Woody. Vam sortir bicicleta des de Logroño en un format de tres bicicletes i una furgoneta de suport, que ens vam anar tornant , aleshores, el meu pare tenia un problema de varius que no li permetia passar-se el dia pedalant). O sigui que vam fer gairebé tot el camí francès (que en Pere va fer el 2009 des de Sant Joan de Peu de Port, i que és el que descriu més abastament). Aquell va ser un viatge iniciàtic, no exempt d'una part d'aventura, que va reforçar de forma notable els nostres vincles familiars.

De "El meu Camí" me n'ha sorprès sobre tot la faceta més desconeguda per part meva d'en Pere Perpinyà. En Pere és un home profundamente religiós, d'una fe conceptual, conscient i vertadera. Escriu que resa cada dia, i m'ho crec. Escriu les seves vivències amb el fervor de la persona convençuda del que fa, que li permet estar en pau en sí mateix, tot i que en cap moment pretén fer proselitisme. 

Una part del camí que descriu, m'ha impressionat profundament, perquè, com a en Mur de les maratons, a El Camí, en la seva ruta francesa, hi ha el port de O Cebreiro al que s'accedeix per un port de muntanya amb un desnivell brutal (en Pere en va fer per un camí pedregós molt pronunciat) i nosaltres en bicicleta des de la Nacional VI, i com ell, vam arribar desfets malgrat anar en bicicleta. Vam fer nit a O Cebreiro, i per primera vegada a la meva vida, vaig sentir a la nit, l'udol dels llops. En tinc un record gravat molt viu.

Les anècdotes que en Pere explica són fresques i divertides, amb un punt enigmàtic i filosòfic ("qui ho vulgui entendre, que ho entengui" és una de les seves màximes que repeteix de forma periòdica durant la narració) i és un cant a l'amistat, a la família, a la perseverança, al patiment, als errors, als èxits, a les casualitats, que li van permetre conèixer gent meravellosa com els seus -encara ara- amics valencians José Manuel i l'Álvaro o la italiana Leda, resident a Lanzarote, amb la que van viure una aventura increïble.

"El meu Camí" no decebrà a cap persona que el compri, malgrat que el lector sigui una persona, com jo mateix, sense gaire fe i amb, més aviat, certa reticència per tot allò espiritual o vinculat amb una concepció religiosa de la vida.

Després de llegir "El meu Camí", no només he après moltes coses que no sabia del meu amic Pere Perpinyà, sinó que m'he fet un munt de preguntes i de reflexions. De fet, m'ha passat com escriu en el seu pròleg l'Antoni Batista "..la transcendència amara a el Camino, en el qual fins i tot els que no creuen en res es fan creients autònoms i a temps parcial...".

"El meu Camí" és una lectura molt, molt recomanable.