No paro de comprovar en tot allò que m'envolta, en el meu entorn personal i professional que l'estultícia humana no té límits. En aquesta cursa estúpida i innecessària cap al no res, es veuen fenòmens cada vegada més increïbles, però que paradoxalment cada cop ens prenem amb més normalitat.
No deixa de ser-ne una causa la manca de pòsit cultural de una gran part de la població, aquella que no llegeix mai, la que només s'alimenta de la immediatesa i de les "fake news" o de les notícies no contrastades ni gens ni mica que volten per internet. En aquest sentit només posaré un parell d'exemples recents de la tonteria que ens envolta.
El primer té a veure amb la Setmana Santa. En una societat occidental completament secularitzada en la que l'església catòlica hi té un paper cada vegada més marginal, sobre tot si ho comparem amb com estàvem fa només 25 anys (tinc un nebot de catorze anys que no sap el parenostre, perquè a l'escola laica on estudia, no li han ensenyat, cosa que d'altra banda trobo completament normal, però no deixa de sobtar a molts de la nostre generació i generacions anteriors), aquesta festivitat, de marcat sentit religiós fa només uns quants anys, ha esdevingut una aturada de vacances entre el final d'hivern i el principi de la primavera, que per a molts -el que poden econòmicament- suposa una setmana sencera de vacances i tot el fervor religiós s'ha transformat en un fenòmen turístic de masses totalment desvinculat de cap mena de sentit espiritual.
Queden processons per tradició i perquè al capdavall el sentit religiós primigeni s'ha transformat en un reclam que atreu moltíssima gent i que acaba generant milers d'euros en ingressos turístics.
Doncs en aquest context, aquest any per primera vegada he començat a rebre (prometo que no exagero) correus electrònics i whatsApps de felicitació de la Setmana Santa. Ja no n'hi havia prou en felicitar el Nadal, després va ser el Thanksgiving dels nassos, més tard, el Black Friday, i ara, ara, la Setmana Santa.
Fa uns dies em van arribar de proveïdors xinesos i pakistanesos (comprensible perquè aquests per tal de vendre són capaços de lliurar el seu cos al diable), però el dimecres, en vaig rebre dos de proveïdors catalans. I això sí que no. Si ja m'emprenya rebre "felicitacions" de Nadal i Cap d'Any, es poden imaginar la meva estupefacció en rebre aquella escombraria en forma de correu. Un motiu seriós de revisió de la política de proveïdors i qüestionar-ne la continuïtat dels que no reuneixen les condicions mínimes de deontologia i sentit comú.
I la segona. L'altre dia, de vacances per terres valencianes amb la família, l'Adrià em va fer sentir una part d'un podcast on uns individus (no en vaig arribar a copsar la filiació) entrevisten un fenòmen de les xarxes que es diu Amadeo Llados. Segur que alguns de Vostès n'han sentit parlar. Aquest paio és un xicot de 32 anys, instal·lat a Miami, amb el cos completament tatuat, amb el cabell tenyit de ros platí, amb fundes de dents postisses i blanquejades, que passeja una sudamericana de pits voluminosos (a la que anomena "mi amor") i que presumeix d'haver-se fet milionari en cinc o sis anys.
Doncs aquest perla, que sembla que s'ha fet ric amb les seves classes de fitness on line (no li trec el mèrit per això), abomina públicament dels estudis universitaris, dels que estan grassos i dels que són pobres. Presumeix d'haver deixat les drogues i l'alcohol (després d'haver-s'ho fumat tot, esnifat tot i begut tot), de llevar-se a les 5 del matí cada dia, de fer molt d'esport, de menjar molt sà i de despreciar els que no valoren els diners i el culte al cos. Es vanta de tenir dos Lamborghinis, que ell anomena col·loquialment "Lambos", rellotges de luxe i de guanyar 600.000 dòlars al mes. Un exemple d'estultícia elevada al cub. En un moment donat de l'entrevista (i després vaig ser incapaç de continuar escoltant) va dir que des que va començar a llegir llibres i que això li ha canviat la perspectiva de moltes coses. Un dels seus mestres, continuava, era el gran filòsof GREC (prometo que ho va dir), Marc Aureli. Òbviament, els suposats periodistes que l'entrevistaven tenien tanta feina en eixugar-se les baballes que no van ser capaços de dir-li que Marc Aureli era romà.
Així ens va. I ens queixem dels nostres polítics. No són altra cosa que un reflex del que passa a la nostra societat, cada vegada més nihilista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada