Fa dies que no escric cap article al blog. I de fet, m'havia fet el propòsit de fer "vacances" d'escriptura aquest mes de juliol -tal com fan els periodistes de debò, perdonin-me el sarcasme, però necessito reafirmar-me de tan en tant- però el cert és que l'entorn crispat i trepitant de les properes eleccions generals del 23 de Juliol a Espanya és una temptació massa gran com per a passar-la per alt.
Aquests darrers dies, més enllà de la nostrada notícia del robatori de 9 ampolles de vi a "Can Grau" de Palafrugell (que serà l'argument del meu blog de demà), només es parla als mitjans espanyols de l'estrepitosa derrota de Pedro Sánchez en el debat amb Alberto Núñez Feijóo (algú sap el segon cognom de Sánchez, per cert?). Segons la premsa conservadora (i no tan conservadora) aquest debat ha suposat el principi de la fi del govern del partit socialista. Una derrota en tota regla de l'"estadista" Sánchez, que, aparentment i ja sense temps material de recuperació pels seus compromisos com a president de torn de la Unió Europea, ha signat la seva sentència de mort.
Certament, és força objectiu afirmar que el debat el va guanyar Núñez, si és que d'aquell reguitzell de despropòsits i mentides -per ambdues bandes- en podem extreure alguna conclusió sòlida sobre victòries i derrotes. Sánchez, que ens té -com l'au Fènix- acostumat al renaixement sobre les seves cendres, a les remuntades en terminologia periodística, no va estar a l'alçada de les circumstàncies. Cosa que no deixa de sorprendre quan el contrincant és un tipus d'una mediocritat palmària que té la gosadia - i els pèssims assessors que el deixen- de dir a la televisió fa quatre dies que un kilo de taronges costa 0,12 €, que 10 x 10 són 22 i que no parla Anglès ni en la intimitat ni en la no intimitat. Fantàstic.
Que Sánchez -que al Senat havia escombrat dialècticament Núñez en més d'una ocasió- hagi perdut els papers després de tot un cap de setmana desaparegut en combat preparant justament el debat, no fa altra cosa que constatar la desesperació extrema del partit socialista. El PSOE va perdre, però el PP no va guanyar, es va adjudicar el combat als punts per incompareixença del rival.
En realitat va guanyar A3 Media, que va obtenir una quota de pantalla del 46,5 % en el moment de màxima audiència televisiva. Però no s'enganyin, en un món que ha deixat de veure la televisió convencional com a principal mitjà d'entreteniment, aquesta victòria és més aviat pírrica.
Al darrer gran debat televisiu d'unes eleccions espanyoles, el novembre de 2019, quan hi va haver un cara a cara entre els cinc principals candidats a les eleccions generals ("lògicament", en un estat de dret tan democràtic com l'espanyol, els partits minoritaris van ser exclosos): Sánchez (PSOE), Casado (PP...per cert, se'n recorden d'aquest cadàver polític?), Iglesias (Podemos, un altre cadàver polític que no fa altra que confirmar quan efímer pot ser tot plegat en general i en la política en particular), Abascal (VOX) que, com el seu referent i pare espiritual durarà com a mínim 40 anys, i el cadàver més cadàver de tots els cadàvers que s'han fet i es faran en política pàtria: Albertito Rivera "el breve", de Ciudadanos (un altre cadàver, aquest institucional, que ni la bona de la Malú pot resucitar). Aquell debat, atenció, només fa quatre anys d'allò, va ser vist per 8,9 milions d'espectadors de mitja (i 17,3 milions d'espectadors únics).
El dimarts, l'audiència combinada del debat a La Sexta i Antena 3 va ser de 5,9 milions d'espectadors. Tenint en compte que el cens electoral (font INE) per a les eleccions del 23 de juliol és de 35 milions de persones, el debat el van veure un 16,85% dels potencials votants, una dada molt poc significativa, en termes estrictament estadístics, que no hauria de ser determinant de cap manera.
Però no deixa de ser cert que l'efecte multiplicador dels diaris i de les notícies de l'endemà i dies posteriors fa que molta de la gent que no va veure el debat (confesso que m'avorria tant que només en vaig veure fragments) es cregui ferventment la victòria de Núñez Feijóo, i això pot acabar condicionant el vot de molts indecisos, però si es mira amb objectivitat, cap dels dos candidats va estar a l'alçada de les circumstàncies.
Es van dir mentides a cabassos des de les dues bandes, amb total impunitat. Es van fer afirmacions esbiaixades i exagerades amb coneixement de causa, i francament, sorprèn que aquesta colla de mediocres acabin (l'un o l'altre) regint els nostres destins i decidint la inversió dels nostres impostos.
Jo aniré a votar, perquè toca per sentit democràtic -aquest Estat va estar 40 anys sense poder votar i així li va anar, en tots els sentits- i votaré per intentar evitar que el PP i VOX governant en coalicció, esdevinguin un malson pels nostres drets socials i lingüístics. La involució a la que potencialment ens enfrontem serà la més bèstia des de la mort del dictador. Sinó, temps al temps.
Una notícia d'avui a la premsa fa estremir i ho confirma. És una clara mostra del que pot passar a partir del 23 de Juliol: "VOX anul.la a Burriana (País Valencià) la subscripció a "Cavall Fort" i vàries revistes en Català -disponibles a la biblioteca pública de la localitat des de temps immemorials, fins i tot de quan va governar el PP- perquè promouen "el separatisme", Efectivament, el conseller de cultura (?) de Burriana, un tal Jesús Albiol de VOX, a qui la ràbia i el resentiment el deuen consumir -que trist haver de viure amb aquest neguit...-, ha escrit el següent twitt: "el Ayuntamiento no seguirá promoviendo el separatismo catalán con el dinero de los burrianeses. No somos catalanes de segunda, somos valencianos y españoles de primera".
Doncs això. Ara mateix em sento més Andorrà que Espanyol, però precisament per això aniré a votar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada