dilluns, 24 de juliol del 2023

El vot de la por i els fets diferencials

El resultat de les eleccions al Parlament espanyol ha sorprès pràcticament tothom i ha deixat la dreta extrema i l'extrema dreta completament descol·locades. Tant és així que ahir, a Génova mentre el candidat Núñez Feijóo (per què s'entesten els periodistes a nomenar alguns polítics pel seu segon cognom?) feia el seu discurs davant de la multitud (entre cometes) congregada a la seu del Partido Popular, el van interrompre diverses vegades els crits dels assistents que deien "Ayuso, Ayuso, Ayuso".....També el segon cognom, una altra vegada. 

El PP ha obtingut una amarga victòria mentre que VOX s'ha fotut una gran castanya (perdent un 37% dels escons, de 52 a 33) i el PSOE ha obtingut una dolça derrota, la mateixa que la nova plataforma SUMAR, liderada per Yolanda Díaz.

I una vegada més (l'enèssima) la demoscòpia ha tornat a fallar més que una escopeta de fira. No em convencen les explicacions que avui oferien els diferents mitjans de comunicació per intentar explicar el desastre. Al final, el tan denostat (per la dreta i l'extrema dreta) CIS és el que s'hi ha acabat acostant més. S'ho haurien de fer mirar seriosament.

Com a atenuant parcial a les pífies demoscòpiques, un té la sensació que el vot de la por ha tingut una gran transcendència en el resultat final de les eleccions d'ahir. 

Sé de molta gent que va anar a votar venient com les gasten només pocs dies després de constituir-se parlaments i consistoris, les aliances del PP i VOX a les Balears o al País Valencià. Aquest és un fet que segurament ha estat diferencial. Amb l'excepció feta de Catalunya, on l'abstenció promoguda per una part de l'independentisme ha aconseguit un èxit força innegable (35% d'abstenció que es tradueix en 1.876.000 votants, versus un 31% a les eleccions al congrés de 2019) la participació electoral a Espanya ha estat del 70,4% versus un 66,2% el 2019. L'esquerra s'ha mobilitzat, a diferència del que va succeir a les municipals i autonòmiques. Segurament la memòria dels més grans ha pesat molt.

Molts i moltes han vist les urpes als lleons, i que aquestes estan molt esmolades (avui mateix a Elx el concert del grup valencià que canta en Valencià "Smoking Souls", ha estat cancel·lat, tot i que l'Ajuntament ho nega).

L'altra constatació del resultat és que a Catalunya i a Euskadi es vota en clau diferent. Al País Basc, triple empat entre PSOE, PNB i Bildu a 5 escons, i ni un sol escó per VOX.

A Catalunya, aclaparadora victòria del PSC (19 diputats de 48, un 40%) i patacada gegant de ERC que ha perdut 6 diputats, de 13 a 7, deixant-se pel camí més de 400.000 vots versus 2019 (Junts se'n deixa 140.000 que també són molts i la CUP 150.000). Aquí hi ha hagut, a més a més de l'abstenció, un clar trasvàs de vots de part de l'independentisme que ha votat PSC per a fer vot útil (en conec molts de votants de ERC que han "prestat" el vot al PSC). Això de Catalunya és tan complex que mereix una reflexió a part (que faré segurament en un altre article).

La bona notícia per a molts és doncs que per molt que Núñez es declari guanyador de les eleccions, que ho ha estat, això és incontestable, guanyant 47 diputats en relació a les eleccions de 2019, les probabilitats de formar govern que té el PP són molt escasses (només un acord amb el PNB els permetria obtenir la majoria absoluta però ho veig francament improbable).

De l'altra banda, el PSOE ho té també molt complicat per a formar govern. Podria, si Junts li donés els seus 7 vots, però això sembla hores d'ara també impossible els republicans de Waterloo han posat com a condició innegociable (avui ho confirmaven en roda de premsa) el referèndum d'autodeterminació i l'amnistia pels encausats de l'1 d'octubre, cosa que, com tothom sap -fins i tot la meva gossa- no succeirà, ni ara ni mai, a menys que l'independentisme tingui un 80% de suport electoral.

Així doncs, a menys que no es produeixi un miracle, anticipo una repetició electoral de cares a finals d'any. Les dues Espanyes enfrontades una altra vegada, i en dues meitats pràcticament iguals. Espanya és un estat complex de difícil governabilitat i el fenòmen s'agreuja cada vegada més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada