Vaig treballar molts anys de cambrer al mític restaurant Big Rock de l'immens cuiner que va ser en Carles Camós. Des dels 16 als 22 anys, i va ser una escola de formació professional i personal a la mateixa alçada que la Universitat Autònoma de Barcelona, a la que hi vaig passar cinc anys.
Primer quan el Big Rock era a la Plaça dels Arbres de Palamós, ubicació màgica durant els anys 80 i principis dels 90 del segle XX que va ser referent de molts dels polítics i empresaris de l'època (prenent els relleu del que va ser el restaurant Xivarri d'en Pitu Vergonyós a finals dels anys 60 i els 70), i després al Mas Cruanyes de Platja d'Aro, a la seva segona època. Sempre més de la meva vida però, recordaré els anys del Big Rock de Palamós.
Durant aquells anys vaig aprendre de restauració i vins el que no hagués après en molts anys a l'universitat o a diverses escoles de cuina. Pel que fa al vi recordo que en Carles Camós tenia un celler esplèndit amb exemplars especialment seleccionats. No hi entrava de tot al Big Rock; en Carles tenia cura de seleccionar els millors vins quan allò semblava en aquells moments només una bogeria del propietari. Va ser un precursor. Ara en Carles estaria orgullós del que va fer. Aleshores els vins catalans estaven encara a les basseroles (excepció feta d'algun Penedès) i el que més abundava eren vins de Rioja i Ribera del Duero i en menor mesura els vins francesos (les excentricitats com els vins de Nova Zelanda, Sudàfrica, Xile i Califòrnia són molt posteriors).
Recordo que va ser al restaurant Big Rock quan vaig sentir parlar per primera vegada d'un celler anomenat Romanée Conti, o de Valbuena o de Lafite o de Vega Sicília. I vaig entendre que un Roda no era un vi qualsevol i que un Remelluri calia prendre-se'l molt seriosament.
Tot això em ve a la memòria quan llegeixo la setmana passada l'esperpèntic robatori a les bodegues Grau de Palafrugell.
A dia d'avui tothom mínimament informat sap que la setmana passada es va produir un robatori i Vins Grau de 9 empolles de vi valorades en....111.000 Euros.
És moralment indencent que una ampolla de 750 centil.litres de vi pugui arribar a costar el que costa un cotxe molt ben equipat. I el que és més moralment sospitós: que hi hagi gent que pugui veure's amb la pretesa superioritat de poder dir: "jo puc veure aquest ví i tu no". Sóc dels que pensen que fins i tot els més entesos són incapaços de gaudir d'un vi de forma absolutament diferent a partir d'un cert import. He provat vins de 250 euros l'ampolla que no m'han semblat molt millors que d'altres que en costen 25. Potser és que hi ha alguns que tenen un paladar extraorinàriament desenvolupat, però francament, no ho crec. Beure una copa de Romanée Conti 2008 que et costi 7.487,5 euros (assumint quatre copes plenes per ampolla) ha d'acabar fent mal de ventre per força. A mi personalment, el remordiment d'una tal indecència no em deixaria gaudir, encara que els diners em sortissin per les orelles.
Però als humans ens agrada el luxe i el morbo de forma gairebé natural.
El cas va despertar molta atenció mediàtica per l'excepcionalitat del robatori, enregistrat per les càmeres de seguretat de l'establiment. Ja em permetran, però trobo de pel·lícula de riure que uns vins tan extremadament cars estiguin així de mal protegits -o siguin tan fàcils de robar-, i diria que no és la primera vegada que en aquest celler hi ha hagut robatoris d'aquest tenor. Ara bé, el nyap dels lladres de perdre una cartera i dos mòbils en la seva fugida, em sembla també de Benny Hill.
És ben curiós que la premsa i fins i tot la televisió es fes ressó tan ràpidament del robatori però que no s'hagi sabut si els lladres han estat enxampats o no. Home, per les pistes que van deixar en la fugida, hores d'ara ja haurien d'haver estat detinguts. Tot plegat, difícilment comprensible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada