El món d'ahir

En aquest article manllevo el nom d'un llibre excepcional que estic acabant de llegir aquests dies i que va escriure un dels escriptors més brillants de finals del Segle XIX i principis del Segle XX, Stefan Zweig. Es tracta de la seva autobiografia "El món d'ahir: Memòries d'un europeu" (Quaderns Crema, 2001).

Zweig, austríac jueu fill d'una família burguesa el pare del qual era un gran industrial tèxtil, va excel·lir en novel·la, poesia, teatre, traducció i biografies. Va nèixer a Viena el 1881 i es va suïcidar juntament amb la seva dona, al Brasil, el 1942 desesperat per la creença que el nazisme acabaria dominant el món. Li va faltar una mica de paciència per veure la caiguda de Hitler, però és cert que va viure un dels periodes més convulsos de la història d'Europa: la Primera Guerra Mundial, el període d'entre guerres i l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Zweig era un intel·lectual, pacifista convençut i sobre tot, sobre tot, un profund defensor de la identitat i la cultura europees en el sentit més ampli. Va saber explicar de forma clarivident com unes societats riques i cultes com l'austríaca, la francesa, la belga, l'alemanya, la rusa i l'anglesa van ser capaces de passar en un període ridícul de temps, de la més absoluta prosperitat i civilització a l'exaltació dels nacionalismes expansionistes que van provocar l'adveniment de la Primera Guerra Mundial.

Faig referència a l'autobiografia de Zweig perquè el que relata en el seu llibre s'assembla perillosament al que està passant aquestes darreres setmanes, des de -parafrassejant en John Carlin a La Vanguardia- la coronació de Donald I, rei dels Estats Units.

Té raó Zweig quan escriu que societats pròsperes i consolidades poden canviar radicalment en un període de temps tan curt que ni tan sols tenim temps d'adonar-nos-en. I el paral·lelisme amb el que està passant avui en dia és evident. Si algú els hagués explicat fa tan sols sis mesos que persones riquíssimes com l'Elon Musk estaria fent la salutació nazi en una convenció de partits d'ultra dreta ens hagués semblat impossible. O que les aliances tradicionals del món occidental es farien miques en tan sols unes setmanes. La trobada d'ahir dilluns entre el president de França, Emmanuel Macron i Donald I dels Estats Units n'és un exemple palmari. Fins i tot a la roda de premsa van saltar guspires. Els antics aliats des de la fi de la Segona Guerra Mundial són ara pràcticament adversaris. Vaig assistir ahir atònit a la votació del plenari de les Nacions Unides en el que es va aprovar una resolución sobre la guerra d'Ucraïna que denunciava l'agressió russa. La moció es va aprovar per 93 vots a favor, 65 abstencions i el vot en contra de 18 països.

És inexplicable i incomprensible (en la mentalitat del món "d'ahir") que la resolució tingués el vot en contra de Rússia i els seus aliats (naturalment) però també el d'Estats Units, Hungria o Israel.

Democràcies consolidades legitimant règims autoritaris. Negociacions per la pau a Ucraïna celebrades a l'Aràbia Saudita (país que elimina descaradament periodistes opositors a Turquia amb tota impunitat) sense la participació de les parts més implicades (la pròpia Ucraïna i la Unió Europea):

Una Unió Europea que ha passat en 4 setmanes de ser soci preferencial dels Estats Units a ser completament ignorada i menystinguda per un president narcisista i hiperactiu que vol cobrar a Ucraïna l'esforç de guerra en forma de minerals, que vol conquerir per la força Groenlàndia, que vol muntar resorts turístics a Gaza després d'òbviament fer una neteja ètica i proposar l'expulsió dels Gazatís de la seva terra...

Són temps convulsos en els que, de moment, tot està encara en el món de les paraules, de les declaracions i dels gestos teatrals de dos pallassos que segurament la història jutjarà, però no és menys cert que, a l'igual que va passar amb l'inici de la Primera Guerra Mundial que tan bé relata Stefan Zweig, una petita guspira pot encendre una flama que acabi cremant-ho tot. 

Les noves oligarquies ja no són de dretes o d'esquerres, són aquí per defensar només els seus drets i els seus privilegis. Amb total desvergonyiment i manca d'escrúpols s'intercanvien una serra mecànica en una convenció de neofatxes als Estats Units en la que hi conviden a paràsits com el nostrat Santiago Abascal de VOX.

Com explicava en Toni Soler a l'Ara en el seu article de diumenge passat, "les noves dretes han après a victimitzar-se. I així combinen el seu tradicional individualisme ("fora l'Estat de la meva butxaca") amb la defensa d'un intervencionisme radical en qúestions que no tenen a veure amb l'economia (religió, sexe, gènera, raça, valors)".

El principal problema però, és que aquests individus i molts dels partits que els recolzen han aconseguit els vots d'una massa cada vegada més gran de ciutadans que canalitzen el seu vot de protesta (contra la inseguretat, la inmigració, la pèrdua de poder adquisitiu, la manca de feines amb salari digne, la manca d'habitatge,...) confiant en els cants de sirena d'uns irresponsables i incendiaris que són capaços de començar una tercera guerra mundial només per demostrar que tenen més pebrots que ningú.