Llegeixo la darrera enquesta del C.E.O., Centre d'Estudis d'Opinió, publicada fa un parell de dies i les conclusions que es desprenen de la mateixa no em sorprenen en absolut. Catalunya, quan es tracta d'eleccions autonòmiques, ha votat històricament diferent que la resta d'Espanya (amb la també evident excepció d'Euskadi).
El que diu l'enquesta del C.E.O. és que es comença a palpar un canvi de tendència davant d'unes noves eleccions (que podrien haver-se de celebrar a no trigar gaire vist el negre panorama que desplega a diari la relació entre els dos socis de govern, ERC i Junts). El PSC tornaria a guanyar les eleccions, aliè a la davallada que les enquestes li donen a la resta d'Espanya, i Junts podria perdre una part significativa dels seus suports. El PP frenaria la sagnia de vots i ERC podria quedar-se més o menys com està ara, en una forquilla que va dels 31 als 37 diputats (ara en té 33, els mateixos que el PSC). L'independentisme continua perdent suport i es situa al 41%.
A les eleccions del 14 de febrer al Parlament de 2021, l'independentisme, dividit, va obtenir una majoria absoluta tot i que el guanyador de les eleccions va ser el PSC amb gairebé un 2% més de vots.
El pacte, in extremis, entre ERC i Junts va permetre formar govern, que, a l'igual que a l'anterior legislatura, no ha acabat d'estar del tot cohesionat i ha estat constanment condicionat per les directrius de les direccions polítiques tant de ERC com de Junts. L'exemple més clar d'això és una "taula de diàleg" en la que només hi participa un dels socis del Govern i l'altre soci no fa altra que desacreditar-ne la utilitat dia si i dia també.
La formació de Govern va ser ja la primera opera bufa de les moltes que s'han interpretat al Govern i al Parlament des d'aleshores, tot i que per teatre -del "bueno" que diria el gran i mai prou ponderat José Mourinho- el que ens ha ofert al Teatre Borràs, la senyora Borràs.
La meva impressió és que el català de carrer, especialment els nacionalistes i independentistes, van assistir amb absoluta incredulitat i incomprensió a aquell lamentable espectable del desacord per a formar Govern, el primer de molts que han succeit després.
Des d'aleshores, les constants discrepàncies entre els socis de Govern no han fet altra cosa, en la meva opinió, que desprestigiar la credibilitat de l'independentisme, adscrit a una guerra oberta total pel poder entre els antics Covergents, esdevinguts ara radicals i "hereus" de l'Octubre de 2017 (els del "Ho tornarem a fer" - i tornarem a anar a la presó hi afegiria jo), i els d'ERC independentistes "de tota la vida" reconvertits ara en pragmàtics.
Es comença a detectar entre determinats sectors de Junts (alguns dels quals van demanar obertament que Laura Borràs fes "un pas al costat" (expressió que em desagrada profundament i que trobo absurda des del primer dia que es va començar a utilitzar) un cert desitg de tornar al pragmatisme que es va abandonar quan la direcció política del partit es va establir a Waterloo.
He escrit per activa i per passiva en aquest bloc que actituds com les de la "desobediència intel·ligent" no porten enlloc. Ho vam veure l'Octubre del 2017, quan els mitjans policials i judicials es van desplegar en forma de bomba de fragmentació. Amb un Estat infinitament més poderós, amb les eines de repressió a les mans i disposat a jugar brut (clavegueres, policía patriòtifa, Villarejo, Fernández Díaz, ...) no hi ha res a fer.
Però tan o més fort que això va ser la constatació de un gran nombre de catalans que s'havien cregut que les estructures d'estat estaven gairebé a punt i que els racolzaments internacionals ens plourien a cabassos, que tot era mentida, foc d'encenalls. Conec moltes persones que des d'ahoreshores no han anat a votar més en unes eleccions autonòmiques.
Només hi ha la possibilitat -i molt remora- que hi hagi una negociació política per un referèndum acordat (amb el que jo crec, insisteixo acordat) que, al meu entendre està basada en dos factors: fer una molt bona acció de govern, amb els mitjans limitats amb els que es compta, i aconseguir, segurament via la bona acció de govern, un major nivell d'adscripció o simpatia per la causa independentisa.
La resta és, insisteixo, foc d'encenalls, i com que la realitat és tossuda, la política del "peix al cove" que durant tants anys va aplicar amb prou èxit el President Pujol, és el millor que es pot fer ara mateix, i en aquest sentit, la taula de diàleg i tots els altres instruments polítics bilaterals o multilaterals (al Consell de Política Fiscal i Financera el conseller Giró, de Junts, va tornar amb 3.000 milions per a Catalunya, benvingut) són instruments que no es poden obviar, perquè encara que ens entestem a imaginar-nos idil·liques Repúbliques, és l´única realitat que tenim el dia d'avui.
I en aquest sentit, el lamentable espectable de Borràs i per extensió del diputat Dalmases, no fa altra cosa que restar adeptes a la causa, com es va poder veure a la manifestació convocada per donar suport a Borràs a la sortida del Parlament després de la seva destitució i del seu posterior discurs incendiari.
200 persones van anar a donar-li suport, persona amunt, persona avall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada